divendres, 2 de febrer de 2018

Ressenya: Robinson

M'agrada com escriu en Vicenç Pagès Jordà. A mi i a molta gent, no és res estrany: és que ho fa bé. Vaig disfrutar molt la trilogia La felicitat no és competa/Els jugadors de Whist/Dies de frontera, en especial el segon llibre. Una pega que li trobo sovint és que allarga una mica massa les històries (amb 50 planes menys, el Whist m'hauria semblat perfecta) però això és un problema que tinc amb tothom, no és culpa de l'autor: m'agraden els llibres sintètics.

Per això vaig agafar amb especial interès el seu últim llibre, Robinson: és d'un autor que que m'interessa i a més és curt. Tenia tots els números per triomfar. I sí: funciona molt bé, al meu parer. Malgrat que té una arrencada lenta, és una novel·la que flueix amb agilitat i deixa un bon gust de boca. És a partir de la segona part quan de veritat pren cos i es converteix en un retrat molt acurat d'un sociòpata que per un moment ha cregut que podria formar part d'aquesta societat que no és capaç d'entendre ni processar. És una tragicomèdia al voltant d'un outsider que era feliç de ser-ho fins que una dona li fa perdre els papers. Una història d'amor una mica atípica, per dir-ho d'alguna manera. El més curiós és que cap dels personatges protagonistes cauen especialment bé al lector, i tot i això la novel·la s'aguanta, sobretot perquè els elements estan construïts amb cura. És un revers interessant d'una novel·la que comentava fa poc, que també parlava d'un sociòpata però d'una altre tipus, i que també feia servir un humor subtil per subratllar com era d'atípica la història (en aquell cas amb molta més pirotècnia verbal).

Robinson no és una novel·la on passin gaire coses, ni amb una tesi profunda. En aquest sentit, potser no és tan ambiciosa com altres d'argumentalment més complexes que ha escrit l'autor. Però no és ni molt menys una obra menor, al contrari: l'esforç invertit en crear aquest Robinson perdut enmig d'una societat hostil és considerable, i ha donat bons fruits. Des del punt de vista de creació de personatges, doncs, sí que és un exercici ambiciós, i resolt amb perícia per l'autor. Això se li ha de reconèixer. Robinson està nominada a la primera edició del premi que l'Òmnium dedica a triar a la novel·la de l'any. És una candidata amb moltes possibilitats d'emportar-se'l. 

2 comentaris:

XeXu ha dit...

I jo me n'alegraré si el guanya! Veig que coincidim força en l'opinió que ens ha deixat aquest llibre, bona ressenya, d'un bon autor que d'una història aparentment sense importància treu un suc impressionant, i narra de manera tan acurada que no em puc ni imaginar les vegades que està repassat el text fins que s'ha donat per bo.

Per cert, ja que l'esmentes, la setmana que ve (en algun moment) començaré 'Què!'. A veure si tanquem el cercle convenientment!

Elfreelang ha dit...

doncs me l'apunto per quan en tingui ocasió , gràcies per la ressenya !