Els qui van madurar durant la Guerra Freda, i també els seus hereus, hem crescut sent molt conscients que els humans tenim la capacitat de dinamitar el planeta que ens acull, i tement que algun dia aquest poder se’ns escaparia de les mans. Un signe que demostra fins a quin punt vam interioritzar aquesta por és que l’espasa de Dàmocles de l’holocaust nuclear ha estat molt present en la ficció des de la segona meitat del segle XX. Però tinc la impressió que si algun dia aconseguim finalment autodestruir-nos no serà amb un gran esclat radioactiu, si no d’una manera més insidiosa, possiblement gràcies a haver descobert aquesta fantàstica eina per amplificar la nostra imbecill·litat que és la internet.
El problema d’internet sorgeix de la seva gran virtut: democratitzar la informació. Pel sol fet d’accelerar i lubricar el flux de dades, internet actua com un vidre d’augment que ho magnifica tot. Això dóna rellevància a assumptes que abans eren trivials. Un exemple. Els joves de la generació X compartíem cintes de casset on gravàvem als amics les nostres cançons preferides. Òbviament era il·legal però, com que l’impacte sobre els qui vivien de la música era mínim, teníem la consciència tranquil·la. Quan li vam injectar els esteroides dels algoritmes de compressió i una xarxa de distribució global, el petit delicte va deixar de ser innocent i va contribuir a portar tota una indústria al límit de l’extinció.
Un principi similar pot explicar el brot d’obscurantisme que estem patint darrerament. Si l’estupidesa en petites dosis pot ser fins i tot simpàtica, quan cavalca a lloms d’internet ràpidament es converteix en el cinquè genet de l’Apocalipsi. I sembla que no hi puguem fer res. Aquests dies ha tingut força ressò un estudi publicat a la revista Science que analitza 126.000 notícies que han circulat per twitter. Demostra que les falses es propaguen més i més ràpid que les reals. Això implica que el nostre cervell té una tendència incontrolable cap als rumors i les falòrnies. És possible que part del seu atractiu sigui que pinten el món com ens agradaria que fos, i no com és. Ens presenten una fantasia que acaba tapant la realitat quan un número prou gran de persones l’accepta.
És el mateix ingredient que alimenta les pseudociències. És més fàcil creure que se’t passaran tots els mals bevent aigua de mar que admetre que la medicina encara no té els coneixements per entendre i solucionar cadascuna de les malalties que ens afecten. És molt humà deixar-se enganyar per fer-se més lleu l’existència, però alimentada per internet, aquesta feblesa ens aboca a un túnel del temps que ens pot retornar a l’Edat Mitjana. I així vivim incongruències com el rebrot de malalties gairebé oblidades, gràcies a la popularitat a les xarxes d’un moviment tan absurd com l’antivacunes.
No només la intel·ligència corre perill de morir sepultada per tones d’ignorància, si no que també estan amenaçats altres pilars de la societat moderna. Hem vist darrerament com es pot pervertir el sistema democràtic simplement plantant les consignes adequades al magma primigeni de desinformació que pot ser la internet. La manipulació al detall, com sempre s’ha fet, té un recorregut limitat, però practicada a l’engròs permet incidir en el futur d’un país des de l’altra banda del món sense haver-se d’embrutar gaire les mans, com podria haver fet Rússia.
A part de tot això, la internet ha creat una nova àgora pública amb un poder que encara no hem calibrat del tot. Ens hauríem de preguntar si el poble hauria d’estar autoritzat a decidir qui és culpable, triar quin càstig es mereix i aplicar-lo abans de donar dret a rèplica, com passa sovint a les xarxes. Això s’assembla sospitosament a una versió 2.0 de les lapidacions, cosa que va en contra del que hem lluitat per aconseguir al llarg dels darrers tres-cents anys. La presumpció d’innocència i la separació de poders són invents que han contribuït molt al desenvolupament de la justícia tal com l’entenem ara i és imperatiu que els continuem respectant.
Això no vol dir que hàgim de tancar internet, al contrari. Els seus efectes beneficiosos són incomptables i és difícil imaginar-se que puguem construir un món equitatiu sense ella. Només cal que siguem ben conscients del que tenim a les mans. Si això fos una tragèdia grega, diria que internet va ser un regal que ens van fer els déus per comprovar si els humans érem prou madurs. Com donar una pistola carregada a un nen. Ara hem de demostrar que no l’usarem per disparar-nos un tret al peu.
[Publicat a El Periódico, 24/03/18]
