Estem a l’era del big data, de les dades massives. L’activitat humana genera una quantitat d’informació ingent, fins al punt que no podem processar-la de manera normal: calen nous softwares i hardwares (i tècnics especialitzats que els sàpiguen usar) per treure’n l’entrellat. Avui en dia els ordinadors, els telèfons, els cotxes i fins i tot el microones estan recollint constantment dades. Sovint no sabem ni què en farem, de tot això, però ho emmagatzemem per si de cas algun dia en podem treure profit.
La biomedicina també està vivint la febre del big data, i en l’àrea on és més evident és la genètica. Al cap i a la fi, la genètica treballa precisament amb informació, la que tenim inscrita en l’ADN. Al lloc d’aquest planeta on es guarda més bits no és als servidors de Google, sinó als genomes dels éssers vius, i ara tenim les eines per llegir-los i estudiar-los (i també manipular-los, però aquest és un altre tema). Des de principis de segle, hem seqüenciat tot el que ens queia a les mans, i això ens ha permès fer molts passos de gegant, els fruits dels quals ja es comencen a veure.
Però quan el 2005 va començar a circular la idea de llegir el genoma del càncer, van alçar-se veus crítiques. El càncer és una malaltia dels gens: són les mutacions en l’ADN les que provoquen els canvis que fan que una cèl·lula es torni maligna. Té sentit, doncs, voler saber quin són exactament aquests canvis, perquè seran els que intentarem tractar després amb fàrmacs específics. El problema és que cada tipus de càncer acumula fàcilment centenars d’aquestes variacions dolentes, que s’assemblaran poc a les dels altres tipus. Pretendre catalogar totes aquestes mutacions era una tasca titànica, i alguns van oposar-s’hi dient que no era la millor manera d’invertir tants diners, i que ens perdríem en un mar d’informació inintel·ligible.
El projecte, anomenat The Cancer Genome Atlas o TCGA, va tirar endavant i actualment ja s’han analitzat 33 càncers, cadascun usant entre desenes i centenars de mostres de pacients diferents. Fa unes setmanes es va publicar a la revista Cell una col·lecció d’articles que es capbussa en les tones de dades generades en els primers 13 anys de recerca i prova de trobar-hi connexions (els anglosaxons usen un verb molt gràfic per a això: to mine, extreure material valuós d’una mina). Les conclusions són apassionants pels qui treballem en el camp, però encara tardarem anys a entendre què volen dir exactament i, sobretot, trobar la manera d’incorporar-les als tractaments. Tot i que el big data pot espantar (per exemple si pensem en el munt de dades que Facebook guarda dels seus usuaris), és una eina poderosa pels científics i podria ser el principi de la fi del càncer. Veurem si en sabem treure tot el suc.
Aprofitant que parlem de càncer, deixeu-me que, com cada any quan acosta Sant Jordi, us recomani uns quants llibres, aquesta vegada relacionats amb el tema de l’article. Enterrats en la munió de novetats que envaeixen les botigues aquests dies (el nostre big data literari), si mireu bé podreu trobar uns quants exemples divulgació feta amb rigor, que pot ser tant interessant com una novel·la. Començo amb un de propi: 100 preguntes sobre el càncer , el llibre que he escrit amb el biòleg i divulgador Daniel Closa. És un recull de fitxes breus que proven de respondre de manera directe els dubtes que tothom té quan sent parlar d’aquesta malaltia, amb especial èmfasi en com es pot evitar i tractar.
Segueix un patró similar el darrer llibre d’en Manel Esteller, un dels científics amb qui comparteixo aquesta secció, titulat Parlem de càncer . És un resum molt clar de les diverses facetes de la malaltia, des del complex entramat molecular que té darrere fins a la nova generació de tractaments. Finalment, Cáncer. Cómo afrontar los tres días esenciales , de la psicòloga clínica Tània Estapé, s’ocupa a fons d’una part molt important, i que en els llibres anteriors només hi ha espai per tractar de passada: l’impacte psicològic en el malalt i el seu entorn. Ho fa centrant-se en tres moments clau: el del diagnòstic i els de principi i final del tractament.
Vigileu, però, si aneu a buscar aquesta mena de llibres a grans superfícies on venen de tot. És habitual trobar-los barrejats entre els típics pamflets sobre dietes màgiques, manuals de medicina “natural” i cursets d’equilibrament de txakres. Són justament la mena d’enganys que els que fem divulgació ens esforcem a intentar desemmascarar... cosa que demostra que encara ens queda molta feina per fer.
Publciat a El Periódico, 21/4/18
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada