dimarts, 19 de juny de 2018

Mesures d’intel·ligència i prediccions d’èxit

A la universitat de Stanford, als anys seixanta, el psicòleg Walter Mischel va dur a terme el famós “test del marshmallow” que mesurava la capacitat d’entendre el concepte de gratificació ajornada, o ser capaç de resistir la temptació per obtenir un benefici major a mig termini. Va agafar nens d’entre quatre i sis anys i els va oferir una llaminadura (normalment un núvol de sucre). Si aguantaven quinze minuts sense menjar-se-la, se’ls retribuïa doblant-ne la dosi. La majoria de subjectes eren capaços d’esperar per poder rebre dos marshmallows, tot i que els costava controlar-se. Això demostra que els humans, des de molt aviat, entenem que una recompensa immediata no és sempre la millor opció i podem optar per ignorar-la, una cosa que va en contra dels instints animals més bàsics.

Més interessants encara van ser estudis posteriors, fets pel mateix Mischel i altres científics als anys 90, en els quals relacionaven la capacitat d’aguantar un temps determinat sense menjar-se la llaminadura amb l’èxit social que tindria la persona. Segons aquests articles, els nens que podien d’esperar més estona el premi gros es convertien en adolescents amb menys problemes de comportament i més capacitat d’aconseguir els seus objectius. 

Això té una implicació interessant: seria una manera indirecta de mesurar l’impacte de les capacitats intel·lectuals infantils amb la posició adulta en l’escala socioeconòmica. Tenint en compte com és de difícil quantificar aquests factors (una crítica habitual és que els tests d’intel·ligència només mesuren com ets de bo resolent tests d’intel·ligència, no com t’anirà a la vida), la prova del marshmallow seria una eina força única. Però un article publicat fa unes setmanes per científics de la New York University ha rebaixat aquestes correlacions, després d’intentar ampliar els estudis de Mischel i veure que la relació entre la força de voluntat dels nens i el seu futur no era tan forta com es pensava. Altres elements relacionats amb la intel·ligència, a part de l’autocontrol, també jugarien un paper clau en el triomf. 

Una manera diferent d’estudiar-ho podria ser mirar l’organització neuronal de les criatures. Un estudi recent diu que les persones més intel·ligents tenen uns circuits cerebrals més ben organitzats, cosa que els permet processar la informació d’una manera més eficient i usant menys recursos. És a dir, les imatges mostren que el seus cervells tenen menys densitat de connexions entre neurones i treballen menys, al contrari del que podria semblar lògic. Si es confirma, podríem usar tècniques per mesurar l’arborització dendrítica a la substància grisa, que seria una aproximació més acurada i objectiva a l’elusiu quocient intel·lectual. Amb aquestes dades, i un cop controlat l’impacte de l’entorn, potser sí que podríem comprovar si una major capacitat mental dels nens té un vincle directe amb l’èxit futur, com suggerien les conclusions de Mischel.

Els estudis de l’impacte de la intel·ligència són apassionants però complexes, i caldrà molta cura per assegurar-nos que són correctes i evitar que es malinterpretin. Ja ha passat altres vegades. Sense anar més lluny, fa poc vaig veure a Twitter que algú citava un fragment d’unes declaracions meves per justificar que “els negres eren menys llestos”. El que havia dit, que naturalment no té res a veure, és que hi ha poca recerca en el camp de les diferències intel·lectuals i les races, però no perquè s’intentés amagar cap dada políticament incorrecta, sinó sobretot per la dificultat per definir tots dos conceptes. Si ja costa mesurar la intel·ligència aïllada de factors socioeconòmics, encara és més complicat parlar de races, un terme antiquat que es basa principalment en el color de la pell, i que té poc sentit ara que sabem que els grups ètnics, definits per similituds genètiques més que no d’aparença, són nombrosos i de marges molt difuminats.

És precisament per això que treballs com els de Mischel són polèmics i molts científics prefereixen no aprofundir-hi: hi ha massa paràmetres que poden distorsionar les conclusions i massa gent esperant qualsevol bri d’informació que els permeti aferrar-se a algun ideal retrògrad. Però tot i això, seria important esbrinar, a nivell global, quin percentatge del nostre destí està determinat per les cartes que ens donen els gens i quin per l’entorn. Sobre els primers hi tenim poc a dir, però podem incidir molt sobre les condicions que permeten nodrir intel·lectualment un infant per poder assegurar-li un futur millor.

[Publicat a El Periódico, 16/6/18]