Les pseudociències poden matar. Els casos d’uns malalts de càncer que es van deixar aconsellar per curanderos ens ho han recordat recentment. Quan permetem que la fantasia entri en el camp de la salut, els riscs son massa elevats. Les pseudociències poden prometre el que vulguin perquè no han de demostrar-ho. Si pots triar un fàrmac que redueix les possibilitats que rebroti un càncer a canvi d’uns efectes secundaris seriosos o una pastilla que te’l curarà del tot sense ocasionar-te perjudicis, és obvi quina opció és més atractiva. Quan estem malalts som especialment vulnerables a aquests enganys. En el negoci de les pseudociències hi ha ignorants benintencionats que realment creuen que han trobat una veritat amagada i altres son simplement estafadors conscients del que estan oferint. Tots dos són igual de perillosos, i s’han d’aturar.
La lluita contra les pseudociències ha de ser a tots els nivells. L’usuari ha de confiar més en el seu sentit comú. Malalties complexes com el càncer requereixen tractaments igual de complexes, i ens està costant molts anys i milions trobar-los. Desconfieu de qui us digui que amb una mica de lleixiu n’hi ha prou. El mateix serveix per condicions tan desconegudes com l’autisme. Si no entenem per què passen, és poc probable que sapiguem com solucionar-les.
També cal augmentar la cultura científica de la població. La ciència no pot ser només terreny d’experts, perquè ens afecta a tots. La ignorància científica ens deixa indefensos davant dels entabanadors. Cal que la ciència tingui més presència als mitjans, que més professionals facin el pas a la divulgació i que tots ens interessem més per aquests temes. Hem de deixar de veure la ciència com el patrimoni exclusiu d’una elit i integrar-la a la cultura popular. Per començar, és bàsic que a l’escola es treballi el mètode científic (observar, analitzar, interpretar, treure conclusions), que és essencial per saber pensar.
El metge ha de tornar a parlar amb el malalt i donar-li la informació i l’empatia que necessita perquè no les busqui a altres llocs. Les institucions han de tenir tolerància zero amb els farsants. És habitual que els ajuntaments permetin fires o xerrades on les pseudociències campen amb llibertat. No és un fet innocent. No podem atorgar cap ombra d’oficialitat a una activitat que pot atemptar contra la salut pública. El Departament de Salut farà bé de continuar obrint expedients sancionadors, i els metges, a través dels seus col·legis, han d’autoregular-se i impedir que s’utilitzi un títol universitari per donar una pàtina de respectabilitat a un engany. Utilitzar certes tècniques per obtenir un efecte placebo pot estar justificat en algunes ocasions, però és molt diferent pretendre curar malalties greus amb aigua i sucre.
I finalment, la llei ha de ser dura amb els qui juguen amb la salut dels altres. Cal que els polítics entenguin l’abast del problema i els legisladors actuïn en conseqüència. Potser així entre tots podrem evitar més morts i danys innecessaris.
[Publicat a El Periódico, 21/10/18. Versió en castellà.]
8 comentaris:
El problema és que els metges també fan disbarats i el seu corporativisme mal entès ho tapa gairebé tot, per això no és estrany que, en ocasions, s'acabi per anar a Lourdes.
A moltes escoles ja es fa el que dius, em sorprèn com s'afirma sovint 'això s'ha de fer a l'escola', com si no es fes o es fes malament d'entrada. És una afirmació, també, 'molt poc científica', vaja.
Júlia, no he exculpat pas els metges en el meu repàs de responsabilitats. Estic d'acord que tenen també part de culpa. Pel que fa al segon comentari, la meva conclusió està basada en fets empírics molt obvis: la major part de la població no sap buscar i analitzar dades adequadament (trobar les fonts fiables i difernciar dades sòlides de soroll de fons) ni canviar una creença quan se'ls presenta dades que la desmenteixen, dues de les bases del mètode científic. Una cosa és que s'expliqui què és, a nivell històric, i una altra que s'ensenyi a fer servir. Quan jo anava a l'escola no es feia i ara tampoc, a jutjar per com m'arriben els alumnes a la universitat cada any. Segurament em pots retreure moltes coses, però no que o sàpiga com fer la meva feina: quan faig afirmacions normalment es basen, precisament, en conclusions a les quals he arribat seguint el mètode científic.
El problema dels metges, actualment i segons la meva opinió, és l'ordinador. M'explico. Vas al metge i "no et mira". Et faci mal el coll, et faci mal la cama o la punta del dit gros del peu esquerre, no et mira. Ho introdueix a l'ordinador i et deriva a l'especialista, que tampoc no et mirarà i que també ho introduirà a l'oedinador. Quan hagis passat per tots els especialistes als quals t'hagin anat derivant, sigui quin sigui el diagnòstic (un càncer o una ferideta que et pots curar amb aigua de farigola), el malalt s'adona que, amb molt bona voluntt, això sí, i amb força "carinyo" (això no se'ls pot negar a la majoria), no hi ha ni gota de coordinació entre ells. Depèn de com es portin els CAP's i certs hospitals, arriba o no la informació. I si hi arriba, està absolutament "compartimentada". Si el malalt té quatre dits de senderi, intenta autocoordinar-se. Un malalt de càncer conegut (que suposo que també tu coneixes, perquè és del nostre poble), té sort que, proves en mà, s'ha anat "autocoordinant" a base d'aportar documentacions (proves i més proves, receptes i més receptes, etc) ha anat pel seu compte a un dietista, a un psicòleg, a un fisioterapeuta... en fi... no em vull carregar TANT la medicina actual, perquè no seria just. Però em sembla que si es tornés una mica a allò de "el metge de tota la vida", que escoltava la gent... potser hi guanyaríem força. Una mica, allò que feia el teu pare, a qui no conec personalment, però sí que la gent de Blanes et diu "Això m'ho va curar el Dr. Macip"... buffffff, perdona el rollo!
Suposo que tu ja entens el que vull dir. NO EM CARREGO RES! només m'agradaria que es tornés a "humanitzar" una mica. Els "curanderos" haurien de desaparèixer, però ells sí que escolten i miren... i venen fum, també. Però molta gent vol que li venguin fum!
De tota manera, hi ha tantíssims matisos que no acabaríem (com allò de les vacunes sí, vacunes no, marededeu, quanta desinformació i quanta ignorància)... i ara me'n vaig por los cerros de Úbeda! Sorry!
Fa una estona veia la notícia de la multa que li ha caigut a en Pàmies per les seves ximpleries i me n'he alegrat. Ara llegeixo el teu post i és tal com ho expliques. Cal ampliar la cultura científica de la població perquè no triomfin les pseudo-ciències i cal invertir molt més en salut perquè els metges puguin dedicar-se als pacients i donar el tracte que mereixen. Quan la gent se sent desatesa és quan triomfen opcions indesitjables, i quan s'aixequen veus contra els que intenten curar realment les malalties. El paradigma de creure sempre en aquells que ens diuen allò que confirma les nostres sospites sense fer cas de res més s'imposa.
Estic d'acord amb el que dius, Montse (i no és cap rotllo!). La medicina de l'època del meu pare ha desaparegut, per desgràcia. El sistema sanitari català és molt bo i funciona bé... però ha hagut de deixar de banda la part més humana per poder arribat a tot arreu, i això s'acaba pagant. Estaria molt bé poder recuperar part de la manera de fer dels metges "d'abans", però no és fàcil de fer. I mentrestant, els venedors de fum fan l'agost!!
XeXu, nosaltres posem el nostre granet de sorra, però queda molta feina a fer. L'"aquelarre" paracientífic de Balaguer tenia la benedicció de tots els estaments oficials i mitjans. Porta oberta a qualsevol que volgués dir la seva. I a ningú li ha semblat malament, al contrari. A aquests també caldria multar-los.
No parles del Josep Pàmies i la sanció que li ha caigut? Ara va de víctima de la Farmàcia.
Per cert, a Castella i Lleó (PP) el conseller de sanitat defensa la homeopatia. Probablement, al ser catòlics, estan acostumats als miracles i els actes de fe.
Josep, aquest article va sortir al diari uns dies després del cas Pàmies, però abans de la multa. No cito noms, perquè en podrien sortir molts.
Publica un comentari a l'entrada