Els finals no arriben mai de sobte: el making of

Va, us explico d'on surt Els finals no arriben mai de sobte. És una novel·la que passa durant l'11 de setembre del 2001, així que ja us podeu  imaginar que una de les motivacions ha sigut transmetre tot el que vam sentir els qui ho vam viure en directe a Nova York. Vaig començar a escriure la novel·la aquell mateix setembre, com una mena de dietari, esperonat pel meu company de malifetes, en Sebastià Roig, que creia que podria ser un tema interessant i molt literari. Anava anotant fil per randa tot el que ens passava a la dotzena d'amics, tots estrangers, que ens hi vam trobar. Vaig omplir aquella llibreta durant almenys un mes, però quan va arribar el moment de començar a convertir-ho en un llibre, estava massa saturat del tema i vaig haver de guardar-la al calaix. Periòdicament la treia i intentava fer-ne alguna cosa, però m'era difícil se tornar a reviure aquells moments. Potser costa d'entendre ara, però durant anys vam estar força traumatitzats per tot plegat, i l'última cosa que volíem era desenterrar el que havíem patit. Tot i això, em cremava la idea de convertir-ho en un llibre, i el format que més m'atreia era el de la novel·la, ficcionant-ho una mica.

I així van anar passant els anys, i em vaig distreure amb altres projectes. En el moment de l'atemptat no havia publicat cap llibre, i encara estava aprenent com es gestiona una novel·la. Després de publicar-ne un parell, em va semblar que potser era el moment de tornar a rescatar la idea de l'11 de setembre. Vaig treballar-hi una mica, però no me'n sortia com volia. No tenia prou clar com havia d'explicar-lo. No m'interessava l'angle periodístic, però llavors no sabia quina història havia de ser la central. Al final va tornar a anar a parar al calaix.

Després d'acabar la meva primer trilogia de novel·les, el Cicle de la Manipulació, vaig creure que ja estava més preparat per tornar-ho a provar. Al llarg d'aquests tres llibres havia explorat maneres diferents de narrar i formats diferents de novel·la i vaig pensar que potser ja estava a punt. Aquesta vegada va ser diferent. Per un costat ja havia agafat prou distància dels fets, i per l'altre ja controlava les eines narratives necessàries per fer el que tenia al cap. Així doncs, el 2012 vaig començar a treballar seriosament la novel·la, que llavors es titulava El dia de la fi del món (i encara ha tingut un parell de títols més fins que n'hi hem trobat un que ens agradés a tots...).

Des de llavors l'he estat escrivint intermitentment, però sense abandonar-la mai. Hi he invertit moltes hores, perquè l'he tallat, retallat, reescrit i remuntant moltes vegades. I l'he deixat reposar molt també, per agafar perspectiva, que crec que és essencial. Es pot dir que ara cada coma està exactament on ha d'estar, després de sis anys de mirar-me-les amb lupa! És la novel·la que més esforços m'ha costat, la més ambiciosa i la literàriament més complexa, això es veu ràpid. I crec que al final he aconseguit el que m'havia proposat (vosaltres ja em direu si és així). Sens dubte no l'hagués pogut escriure d-aquesta manera fa 18 anys, quan la vaig començar, perquè encara no en sabia prou i perquè no havia llegit a fons DeLillo, Phillip Roth, John Banville o Julian Barnes, que son alguns dels autors que m'han influït. Considero que ha valgut la pena invertir-hi tot aquest temps i no voler anar amb presses. El dietari inicial ha sigut la base principal de l'ambientació, i també l'eix que vertebra la part que narra el Roger. Hi ha una dimensió nova, que no vaig preveure al principi, que és la d'establir paral·lelismes entre la ciutat que s'ensorra i la crisi a la vida del Guillem, el protagonista principal. Aquest és el tema central: l'atemptat de les Torres Bessones és només el detonant d'una sèrie de decisions que els protagonistes hauran de prendre, que arriben en aquell moment crític que cada cop retardem més, el pas de la post-adolescència a l'edat adulta, que a molts els arriba a finals dels vint o principis dels trenta anys.

Algunes persones que se l'han llegit m'han dit que és molt diferent a tot el que he fet abans, i que el gir cap a una tipus de novel·la més introspectiu és inesperat i els ha sorprès. A més, aquest cop no hi ha cap element fantàstic, cosa que en solitari no feia des d'El rei del món. Tingueu-ho present si la llegiu: no té res a veure amb la primera trilogia (i menys encara amb els crossovers que he fet després, és clar), tot i que per mi és l'evolució lògica. Necessitava passar per l'experimentació rítmica d'El rei del món,  per la sintetització narrativa d'El joc de déu i trobar una veu més personal a Hipnofòbia abans de poder enfrontar-me a projectes més complexes. I ara que ho he fet i m'ho he passat bé, tinc previst completar una altre cicle que, com el primer, seran tres novel·les independents al voltat del mateix tema de fons. Si abans vaig explorar com ens manipulem els uns als altres, ara el meu objectiu és retratar la vida de l'emigrant des de diversos angles, continuant amb aquesta aproximació reflexiva que he estrenat a Els finals (el segon volum ja està en marxa, i espero no tardar 17 anys en acabar-lo!). Si us la llegiu, ja sabeu que sempre m'interessa saber què en penseu.

Per acabar, aquí teniu una llista amb totes les cançons que surten al llibre. M'he adonat que posades així, una rere l'altra, el resultat és força inescoltable: massa eclèctic. Però ja veureu que totes tenen una rellevància en la història, no podien ser unes altres...

Playlist Finals (Spotify)