Despertar vocacions

Parlava fa poc amb una de les meves estudiants de doctorat, que havia anat a una escola de secundària a fer una xerrada. Al meu departament hem iniciat un programa per a què els investigadors surtin a explicar què fan, i ella havia sigut una de les primeres a apuntar-s’hi. Com a membre del comitè organitzador de les activitats, em vaig trobar que molts dels meus companys tenien ganes de divulgar, però no sabien com posar-s’hi. I, de la mateixa manera, molts centres volien científics que els parlessin de temes d’actualitat, però no sabien on buscar-los. Imagino que deu passar el mateix a altres llocs: malgrat que existeix una oferta i una demanada, la manca de tradició fa que es perdin oportunitats.

Una de les coses bones d’aquesta experiència és que s’hi han implicat els investigadors més joves. A vegades costa motivar els catedràtics però, en canvi, els doctorands es llancen al repte sense pensar-s’ho dos cops. És esperançador que les noves generacions siguin les més interessades a comunicar-se amb el públic i entenguin que és part de la seva feina. Hem de tenir clar que la ciència està al servei del saber, però també de la gent; que treballem per entendre el nostre entorn i per construir una societat millor, i per això no ens podem passar tot el dia tancats al laboratori. Malgrat que a vegades potser la oblidem, aquesta és una màxima que la majoria teníem ben clara quan vam triar aquesta carrera, segurament perquè formava part de l’impuls vocacional que ens guiava.

Però potser això de la vocació està passant de moda. Els que ara s’acosten als divuit anys, la 'Generació Z', tenen altres prioritats. Una de les preguntes que més li van fer a la meva estudiant després de la seva presentació no tenia res a veure amb el que els va explicar: estaven molt interessats en saber quant cobrava i quantes hores al dia havia de treballar. L’enfocament és totalment erroni. Tots volem un sou que ens permeti dur una vida còmoda amb el mínim de luxes als quals ens hem acostumat, és clar. Però aquesta no pot ser l’única raó per triar una feina, si més no una carrera de recerca. Si t’atrau la ciència, per sobre de tot hi hauria d’haver la voluntat de fer una contribució a la societat. Sense una vocació ferma, no cal ni plantejar-se escollir aquesta opció laboral. Quan jo tenia la seva edat em fascinava la ciència, com a tants altres que hem acabat en un laboratori, perquè veia que em podria ajudar a entendre el mon. Sembla que això ja no és suficient.

He descrit un cas específic, i segur que no es pot generalitzar, però crec que cal canviar la percepció que es té de la ciència, a tots els nivells. Molta gent la veu com un mal necessari, una disciplina hermètica que ens aporta beneficis però que, com el motor d’un cotxe, sabem que està allà i fa la seva feina sense ni voler saber com funciona.

No sé si és una actitud que ens puguem permetre avui en dia, i menys encara els nostres fills i nets. Cal més ciència a les escoles. Cal educar en com funciona el raonament científic, que és la base del progrés en tots els àmbits. Cal explicar-lo de la mateixa manera que cal explicar filosofia. Cal ensenyar a pensar als alumnes usant totes les eines que la cultura (ciències i humanitats) ens posa a l’abast. Cal fer-los entendre que la ciència és necessària per tot, que és complexa però pot fer-se accessible, i que no li podem girar l’esquena. Que potser no ens farà rics, però que és una de les feines més apassionants que hi ha. A aquesta campanya, que no només s’hauria de dirigir a les escoles, hi hauríem de col·laborar tots: científics, professors, periodistes, pensadors...

Hi ha moltes maneres d’aconseguir que els valors de la ciència s’integrin en les nostres vides. Per exemple, per Sant Jordi podem regalar llibres que ens ajudin a perdre-li la por. Com cada any, us recomanaré algunes novetats. '14 maneres de destruir la humanitat', de Màrius Belles i Daniel Arbós, és una forma divertida de contemplar la fi del mon. Més seriós és 'El cervell convuls', de Suzanne O’Sullivan, casos clínics sorprenents explicats com si fossin històries de detectius per una neuròloga. O 'La ciencia de The Big Bang Theory', de Ramon Cererols i Toni de la Torre, que usa l’ham de la televisió per fer arribar la física a tots, descarregable de franc a esteve.org. Si us agraden els superherois, la meva sèrie 'Fills de la Setena Onada' és un thriller d’acció sobre la manipulació genètica. I pels petits, 'Max Einstein', de James Patterson, converteix la ciència en una aventura. ¡Bones lectures!

[Publicat a El Periódico, 30/3/19. Versió en castellà.]