Aquests dies hem tingut seients de primera fila per veure l’espectacle de la democràcia en funcionament. Després de participar-hi a diferents nivells, des de les estructures locals al projecte sempre en construcció d’Europa, ara contemplem les conseqüències d’haver exercit el dret al sufragi. Quan un diposita la papereta a l’urna, ho fa convençut que servirà per millorar la societat (o almenys per no espatllar-la més), tot i no saber com s’implementarà aquest desig. Això és feina dels polítics que, com a representants del poble, reben el poder de prendre les decisions necessàries per complir el programa que volen els votants.
I aquí és quan es comencen a torçar les coses, perquè als polítics els agrada la seva feina i no volen perdre-la. Per això el ball de pactes postelectorals és poc edificant, amb gent més preocupada per aferrar-se a la cadira que en casar-se amb els qui són ideològicament més compatibles. És un problema per a les polítiques científiques, que requereixen una planificació a llarg termini, impossible de dur a terme quan el qui està al timó només pensa en com sobreviurà els propers quatre anys, quins principis s'ha de vendre per obtenir el suport que li falta i com desfarà la feina de l’antecessor que li cau malament.
Cap dels models polítics vigents és perfecte, ni tan sols la democràcia (i menys quan alguns països la dobleguen per justificar accions dubtoses), i és urgent que els posem un pegat abans no se’ns enfonsi el vaixell on viatgem tots els humans. Hi ha decisions que s’haurien de prendre de forma consensuada, informada i prolongada, i això requereix estructures que transcendeixin els formats de govern locals i globals que tenim actualment. M’explico amb uns exemples.
Fa unes setmanes, el Govern de la Xina va aprovar que alguns hospitals oferissin teràpies generades a partir de cèl·lules dels propis pacients sense haver de passar per la comissió reguladora nacional. Immediatament, experts en medicina, ciència i ètica de tot el món van demanar que ho reconsideressin pel perill que comportava: homologaven tractaments que no es pot garantir que són eficaços ni segurs. Això ja s’està fent d’amagat, i hi ha hagut complicacions greus i fins i tot morts després de teràpies il·legals amb cèl·lules mare, sense que s’hagi demostrat cap resultat exitós. ¿Qui ha de tenir l’última paraula? ¿Els qui n’entenen més sobre el tema o el polític de torn, que té el poder però no els coneixements adequats, ni ha recorregut als assessors pertinents, ni sembla gaire preocupat per les conseqüències a llarg termini?
Un altre cas. Després que el doctor He Jiankui modifiqués genèticament uns embrions humans, saltant-se totes les normes ètiques (i algunes lleis), els experts se li van llançar a sobre. La condemna va ser unànime, fins i tot abans que se sabés que quan He va desconnectar el gen CCR5 a les bessones potser sí que les va protegir contra el VIH, però també va augmentar les possibilitats que morissin abans que la resta, com es va descobrir fa uns dies. Ara ha sortit un biòleg rus àvid de fama que diu que vol repetir la jugada, i ja ha demanat els permisos al seu govern. ¿L’hi donaran? Una decisió així no pot estar en mans de funcionaris que creguin que és una bona idea mentre tots els qui hi entenen es posen les mans al cap sense poder-hi fer res.
Això passa en països amb poca transparència, però el problema també el tenen els més democràtics. Pensem per exemple en com han canviat les polítiques científiques amb cada president dels EUA, l’últim d’ells silenciant els experts en canvi climàtic per afavorir els interessos comercials de les elits del seu país. L’escalfament global no és una qüestió de creure-s’ho o no, i el planeta no pot estar pendent de quin lobi té més influència sobre els dirigents en els moments crítics.
En aquests temes, el sistema no funciona. No podem deixar que els polítics, en representació del poble, passin resolucions que tindran un impacte en el futur de l’espècie, amb el risc que el populisme i els interessos personals inclinin la balança cap al costat equivocat. Potser cal rescatar parcialment el concepte de la noocràcia platònica: que en certs assumptes siguin els experts qui manin; que basin les seves decisions en fets, no en suposicions; que contemplin des de les sensibilitats més conservadores a les progressistes; que marquin directrius estables respectades per tothom. Perquè continuar refiant-nos dels models polítics actuals pel que fa a la ciència planteja un panorama no gaire esperançador.
I aquí és quan es comencen a torçar les coses, perquè als polítics els agrada la seva feina i no volen perdre-la. Per això el ball de pactes postelectorals és poc edificant, amb gent més preocupada per aferrar-se a la cadira que en casar-se amb els qui són ideològicament més compatibles. És un problema per a les polítiques científiques, que requereixen una planificació a llarg termini, impossible de dur a terme quan el qui està al timó només pensa en com sobreviurà els propers quatre anys, quins principis s'ha de vendre per obtenir el suport que li falta i com desfarà la feina de l’antecessor que li cau malament.
Cap dels models polítics vigents és perfecte, ni tan sols la democràcia (i menys quan alguns països la dobleguen per justificar accions dubtoses), i és urgent que els posem un pegat abans no se’ns enfonsi el vaixell on viatgem tots els humans. Hi ha decisions que s’haurien de prendre de forma consensuada, informada i prolongada, i això requereix estructures que transcendeixin els formats de govern locals i globals que tenim actualment. M’explico amb uns exemples.
Fa unes setmanes, el Govern de la Xina va aprovar que alguns hospitals oferissin teràpies generades a partir de cèl·lules dels propis pacients sense haver de passar per la comissió reguladora nacional. Immediatament, experts en medicina, ciència i ètica de tot el món van demanar que ho reconsideressin pel perill que comportava: homologaven tractaments que no es pot garantir que són eficaços ni segurs. Això ja s’està fent d’amagat, i hi ha hagut complicacions greus i fins i tot morts després de teràpies il·legals amb cèl·lules mare, sense que s’hagi demostrat cap resultat exitós. ¿Qui ha de tenir l’última paraula? ¿Els qui n’entenen més sobre el tema o el polític de torn, que té el poder però no els coneixements adequats, ni ha recorregut als assessors pertinents, ni sembla gaire preocupat per les conseqüències a llarg termini?
Un altre cas. Després que el doctor He Jiankui modifiqués genèticament uns embrions humans, saltant-se totes les normes ètiques (i algunes lleis), els experts se li van llançar a sobre. La condemna va ser unànime, fins i tot abans que se sabés que quan He va desconnectar el gen CCR5 a les bessones potser sí que les va protegir contra el VIH, però també va augmentar les possibilitats que morissin abans que la resta, com es va descobrir fa uns dies. Ara ha sortit un biòleg rus àvid de fama que diu que vol repetir la jugada, i ja ha demanat els permisos al seu govern. ¿L’hi donaran? Una decisió així no pot estar en mans de funcionaris que creguin que és una bona idea mentre tots els qui hi entenen es posen les mans al cap sense poder-hi fer res.
Això passa en països amb poca transparència, però el problema també el tenen els més democràtics. Pensem per exemple en com han canviat les polítiques científiques amb cada president dels EUA, l’últim d’ells silenciant els experts en canvi climàtic per afavorir els interessos comercials de les elits del seu país. L’escalfament global no és una qüestió de creure-s’ho o no, i el planeta no pot estar pendent de quin lobi té més influència sobre els dirigents en els moments crítics.
En aquests temes, el sistema no funciona. No podem deixar que els polítics, en representació del poble, passin resolucions que tindran un impacte en el futur de l’espècie, amb el risc que el populisme i els interessos personals inclinin la balança cap al costat equivocat. Potser cal rescatar parcialment el concepte de la noocràcia platònica: que en certs assumptes siguin els experts qui manin; que basin les seves decisions en fets, no en suposicions; que contemplin des de les sensibilitats més conservadores a les progressistes; que marquin directrius estables respectades per tothom. Perquè continuar refiant-nos dels models polítics actuals pel que fa a la ciència planteja un panorama no gaire esperançador.
[Publicat a El Periódico, 22/06/19. Versió en castellà.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada