dilluns, 29 de juliol de 2019

Els debats que realment haurien d'importar-nos

[Encara no he començat amb les reposicions promeses... Aquí teniu l'últim article científic de la temporada per animar els pocs dies de juliol que ens queden.]

Últimament, la política ens monopolitza l’interès. El recanvi que hi ha hagut a parlaments, diputacions i ajuntaments ha provocat una sobredosi d’eleccions que s’estan xuclant bona part de la nostra atenció. És normal que ens preocupi què passarà durant els propers anys, qui prendrà les decisions importants i quin impacte tindrà això en el col·lectiu al qual pertanyem. Però aquest rebombori polític tapa altres debats essencials que hauríem de tenir immediatament. N’hi ha un, en concret, que hauria d’ocupar portades de tots els diaris però només apareix discretament a les seccions de ciència. Parlo del fet que ja podem manipular genèticament embrions humans i que hem de decidir si això és desitjable o s’ha de prohibir.

Quan a finals de l’any passat He Jiankui va anunciar que havien nascut dues bessones a les quals havia eliminat un gen, va obrir una capsa de Pandora de la qual poden sortir tota mena de monstres. Aquella notícia va provocar un rebuig instantani i global perquè havia sigut un experiment irresponsable: no solucionava necessàriament el problema que volia tractar (la possible transmissió del virus de la sida als fills), existien altres formes de fer-ho menys invasives i no havia tingut en compte els possibles efectes secundaris per a aquelles nenes i tots els seus descendents. Malgrat que va ser fàcil posar-se d’acord en què allò era un error, el que està passant ara és força diferent.

Parlava en el meu darrer article que el biòleg rus Denis Rebrikov va anunciar al juny que volia repetir l’experiment de He i ja havia demanat els permisos a les autoritats. En només un mes, la qüestió ha fet un gir de 180 graus. Quan tothom va posar el crit al cel, Rebrikov va proposar una variant: eliminar el gen de la sordesa que hereten indefectiblement els fills de les parelles que tots dos pateixen aquesta condició. Els paràmetres són uns altres: ara estem parlant d’una deficiència que no es pot evitar (ni tan sols seleccionant embrions per fecundació in vitro) i que no té cura. ¿És acceptable la manipulació d’embrions en aquest supòsit? La resposta no ha sigut tan clara.

Per un costat, es pot defensar que el benefici per als afectats ho justifica. Però la sordesa no és una malaltia mortal: hi ha milions de sords vivint amb tota normalitat. De fet, molts no consideren que tinguin una deficiència, sinó una peculiaritat física com qualsevol altra, i voldrien que els seus descendents fossin també part d’aquesta comunitat. Anem un pas més enllà. ¿Han de prendre els pares aquestes decisions en nom dels fills que encara no han nascut o s’ha de tractar com una qüestió de salut pública? ¿On dibuixem la ratlla que defineix quins defectes s’haurien de permetre (o fins i tot obligar a) eliminar dels embrions? És cert que encara no controlem prou la tècnica i no sabem a quines conseqüències indesitjables podríem estar condemnant aquests nens, cosa que hauria de ser suficient per acceptar una moratòria. Però no sembla que això els importi gaire a gent com He i Rebrikov. Per això, aquests temes s’han de considerar amb urgència.

Darrerament hem vist a la televisió una colla de debats en els quals se suposava que els candidats ens havien d’explicar per què els seus programes eren millors que els dels altres. En lloc d'això, acabaven sent un trist espectacle de retrets i insults amb poca utilitat pràctica per al votant que ha d’escollir el que més s’adapti als seus interessos. En lloc d’invertir el prime time en exercicis estèrils com aquests, els mitjans haurien de prendre consciència de la responsabilitat que tenen de fer arribar al gran públic les preguntes més importants en aquest moment, les que poden canviar el futur de tota la humanitat, encara que pugui sonar exagerat.

El que m’agradaria veure després del telenotícies és una taula rodona amb experts de tots els àmbits (medicina, ètica, filosofia, economia, sociologia...), representant els corrents ideològics principals, que discutissin com ha de ser l’humà del segle XXI. I, un cop ben informats, el públic general podria llavors expressar la seva opinió. No estem parlant de la política municipal dels propers quatre anys, sinó de com serà l’’Homo sapiens’ a partir d’ara. És un tema prou important com per a què ens hi impliquem tots. En lloc de centrar-nos tant en el circ de triar els propers líders, hauríem de reclamar que es parlés també de temes que transcendeixen més enllà del futur immediat. Si no, ens trobarem que algú ha aprofitat el buit legal per fer el que ha cregut més convenient. I llavors ja serà massa tard.

[Publicat a El Periódico, 20-7-19. Versió en castellà.]

1 comentari:

Clidice ha dit...

El mal és que, hores d'ara, no m'imagino ningú debatent-ho i, el que és pitjor, gairebé ningú mirant-ho.