Fa molta ràbia sentir això de «jo ja ho havia dit». Però hi ha situacions en què encara fa més ràbia ser qui ho ha de dir. Això és el que els està passant a molts científics aquests dies, que quan es van començar a anunciar la desescalada a diversos països d’Europa van avisar que els rebrots serien inevitables. No era una previsió difícil de fer: si el confinament funcionava tan bé a l’hora de frenar en sec els contagis (diferents estudis han demostrat que com més ràpid i sever, més efectiu ha sigut), en el moment en què s’acabés i es reiniciessin els contactes socials les situacions de risc augmentarien immediatament i, per tant, els casos tornarien a pujar. Efectivament, ha sigut així. La qüestió no era, doncs, com evitar els rebrots que, si volem tornar a posar una altra vegada en marxa el país en aquestes condicions eren segurs, si no què fer quan arribessin. És a dir, era necessari estar ben preparat per aturar-los immediatament. Aquí és on estem fallant.
És cert que la despreocupació dels joves és perillosa, i una de les arrels del problema que tenim. Però el que està passant a Lleida és semblant al que es veu a Leicester, la primera ciutat del Regne Unit que s’ha hagut de reconfinar (i el lloc on visc des de fa 12 anys). No són ciutats gaire grans ni especialment denses, però tenen una activitat econòmica concreta que és susceptible a l’explotació (els temporers a Lleida, les fàbriques de roba a Leicester), duta a terme per mà d’obra barata, sovint immigrant, que ha de treballar i viure en condicions precàries i no es pot quedar a casa perquè necessita els diners per subsistir.
Culpar els treballadors d’aquests brots és fàcil i populista. Els veritables responsables són els que els contracten per treballar en unes condicions que no respecten les mesures sanitàries vigents. Part del problema és també que el govern no tingui un sistema per controlar i facilitar que tots els empresaris segueixin la normativa. I encara és més greu no estar a punt per fer front als rebrots.
Tant a Lleida com a Leicester hem vist el mateix titubeig a l’hora de reaccionar i una falta d’informació actualitzada, que a hores d’ara no és acceptable. Tanquem el cercle i tornem al principi: sabíem que anàvem cap aquí i sabíem què havíem de fer per preparar-nos. ¿Tenim els hospitals a punt? ¿Estem fent prou tests? ¿Som capaços de rastrejar a fons els contactes dels infectats? Si alguna de les respostes és no, llavors ens hem de preguntar què no s’ha fet bé.
Si volem evitar una segona onada hem de ser més eficaços frenant els rebrots perquè no creixin. Això implica treballar a dos nivells. Primer, conscienciar la població que el moment que vivim és fràgil. Tot i que aquesta no és l’única solució, ara més que mai hem de fer cas de les recomanacions (mascaretes, distància, rentar-nos les mans, evitar les multituds). Segon, hem d’exigir que els governs utilitzin tots els recursos possibles per detectar i aturar els rebrots abans que es compliquin. Les eines hi són, només fa falta utilitzar-les bé.
[Publicat a El Periódico, 7/7/2020. Versió en castellà.]
4 comentaris:
Aqui és on rau el problema, la població no està conscienciada, només cal donar un vol pels carrers i veure com es comporta la gent.
Sí, però passa pels carrers de tot arreu, i sembla que només es parla del que es vol.
A Lleida també tenim el tema que la majoria de gent de "la franja", que haurien d'anar a hospitals potser de Osca o Saragossa (no sé massa bé a quin els toca), prefereixen venir a l'Arnau de Lleida, i sembla que el col·lapse el provoquin lleidatans, però resulta que no del tot.
Això és un afegit a tot el que tu has explicat.
Consti que no hi tinc res en contra, però hi ha moltes coses que queden per explicar de vegades.
Gràcies, jomateixa. Tot això és sempre més complexe del que sembla, i només es té la foto sencera si estàs sobre el terreny. Tens raó amb el que dius!
Toronto és ple de gent que no vol dur mascareta. De principi, quan tot va començar i durant l'estat d'emergència, la majoria duia mascareta i anava amb compte, però un cop va començar el desconfinament semblava que mai res no hagués passat.
Ara hi ha molta gent que actua com si tot fos 100% normal i, per bé que és mandatory dur mascareta a les botigues, transport públic, oficines... molta gent diu que no li dóna la gana i no se la posa i res no passa per allò dels drets individuals i etc. I si els hi dius alguna cosa (com jo faig) et surten amb teories conspiratòries o diuen que això és una dictadura i que acabarem amb una guerra mundial i... no et pots fer una idea del grau de demència i ignorància i egoisme.
Per sort, els meus alumnes del curs d'estiu em diuen que estan a favor de dur mascareta, i que els molesta moltíssim quan la gent no se la posa.
Publica un comentari a l'entrada