dimecres, 7 de juliol del 2021

Un altre estiu pandèmic

Com han canviat les coses. Al maig celebràvem que la covid-19 semblava controlada, almenys a Europa, i ja planificàvem com passaríem les vacances amb una certa normalitat. Només un més després, tornem a estar cavalcant una onada, que vam veure amb estupor com es formava al Regne Unit, un país molt ben vacunat i amb els contagis pràcticament a zero, i que ara està ja trencant amb fúria sobre les nostres costes. Què ha sortit malament?

Res: així és exactament com funciona una pandèmia. Ens hauríem d’haver acostumat a aquests alts i baixos, perquè han sigut la tònica des del principi de la crisi, però ens pensàvem que, amb l’arribada de les vacunes, aquests pics ja no es tornarien a veure. El cert és que, mentre el virus circuli amb llibertat per tot el planeta, la història no s’haurà acabat. Això no vol dir que les vacunes no funcionin, al contrari: la nova onada europea és molt diferent a les anteriors precisament perquè hem aconseguit protegir la població més susceptible. Tot i que els casos estan pujant amb tanta rapidesa com després de Nadal, les hospitalitzacions els segueixen més lentament, i el que pràcticament no augmenten son les defuncions. Si la covid té una mortalitat de 1-3% de mitjana (en alguns moments ha sigut deu vegades superior), ara tot just està al voltant del 0,2%. Això és degut, principalment, al canvi del perfil dels infectats: el virus està afectant sobretot els qui encara no tenen una pauta completa de vacunació, que son els joves, els qui des del principi han tingut menys probabilitat d’acabar a l’hospital.

Però això no vol dir que ens hàgim de prendre aquesta onada a la lleugera. Si segueix el patró britànic, els ingressos pujaran, però proporcionalment poc. Ara, l’atenció primària, que és la primera línia de defensa quan hi ha casos lleus, corre perill de saturar-se en breu, amb el problema que representa això per als altres pacients, que no podran ser atesos correctament. No hem de menysprear tampoc la patacada física que representa la malaltia en algunes circumstancies, i el 10-15% de casos de covid persistent, que també es veu en joves, i pot ser molt incapacitant. A més, també poden aparèixer complicacions a llarg termini, fins i tot si la infecció ha sigut asimptomàtica. Preocupen especialment els problemes cardíacs, que s’han descobert fa poc en alguns atletes americans i podrien haver tingut conseqüències greus. Així doncs, malgrat la bona notícia de la manca d’increment de mortalitat, cal tenir present tots els altres problemes associats que, si bé no son tan greus, tampoc es poden obviar.

Potser el risc més important és donar ales al virus. S’ha dit molts cops que estem immersos en una cursa entre els microbis i les vacunes, i és ben bé així. Mentre no assolim la preuada immunitat de grup a tot el mon, les infeccions continuaran. I cada nou contagi, és com tirar els daus, perquè com més circuli el virus, més possibilitats té de mutar i convertir-se en més perillós. Per sort, el SARS-CoV-2 és molt estable, per això amb un any i mig ha acumulat pocs canvis importants. Però tot i això, han sigut suficients per generar variants cada cop més contagioses, que s’han acabat convertint en dominants a tots els territoris. El mateix que va passar amb la variant alfa (anomenada en el seu moment britànica) es repeteix ara amb la delta.

Aquesta batalla l’està guanyat el virus, que en la seva encarnació actual ha tirat per terra els esforços dels darrers mesos. Però la guerra és llarga. Immunitzem a un ritme cada cop més elevat, i s’espera que aviat arribin al mercat més vacunes que contribuiran a donar-nos un avantatge a la cursa. La clau és fer entendre als països que van al capdavant de la campanya que no poden relaxar-se fins que la resta hagin assolit els mateixos nivells. Aquest excés de confiança és el que ha fet que ens agafés amb la guàrdia baixa un gir que era esperable.

La situació actual a Europa és dolenta, però no tràgica. No cal que ens entri el pànic, però hauríem d’aprofitar per recordar que tenim pandèmia per estona i que, si bé les vacunes seran les que ens trauran d’aquest embolic, cal que les ajudem. Això vol dir, sobre tot, seny. Aquest estiu ens hem de relaxar, ens ho mereixem, però no més del compte. La paraula clau és precaució. Hem millorat molt els darrers mesos però, per seguir aquesta tendència, hem d’evitar córrer riscs innecessaris. No estem anant enrere, però el que caldria és poder continuar millorant al mateix ritme. I això depèn, en gran mesura, del nostre comportament.

[Publicat a El Periódico, 5/7/21. Versió en castellà.]

7 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Estmado Sr Macip:
"...Si segueix el patró britànic...", lo seguiremos sin duda. Y se antepondrá la Economía a la Sanidad, que es lo que está pasando y donde creo, no entraremos en diatribas.

"...Mentre no assolim la preuada immunitat de grup a tot el mon, les infeccions continuaran..." En el modelo inglés han calculado que el 80% de vacunados les da 2 muertos por cada 1.000 personas, es esa cantidad del 0´2 %. A partir de aquí el gobierno ha decantado la responsabilidad a lo individual, pues el trabajo de vacunar a la población, ellos, el gobierno, o el sistema, da igual, ya da por cumplida su responsabilidad.

Nos dice ud, y bien dicho que: "Això vol dir, sobre tot, seny". Mire, Sr Macip, tengo siete sanitarios en la familia, cuatro de ellos han pasado el Covid, y están al límite de sus fuerzas; van a llevar dos años sin vacaciones tal como se deben de hacer, pues todo va a salto de mata y a cubrir lo que por otro lado debería ya estar cubierto por contrato, con supresión total de los días que les marca el convenio para sus pautas; doblando turnos de manera anormal, arriesgando la vida y las de sus hijos, coartándose de estar con la familia en según que casos, y se les pide más sacrificios.

El sistema sanitario, a este paso colapsará, (hoy el Cap de Manso para las PCR daba casi la vuelta a la manzana), y colapsará porque entre las secuelas del Covid, las bajas, el cansancio y la necesidad de un "reset" por parte sanitaria, no dará más de si.

Y mientras se anteponga la Economía a la Sanidad, habrán viejos de mi edad idiotizados con la Imserso y las "vacaciones" en Torrevieja, y jóvenes osados jugándose la vida entre el botellón y el "after" nocturno.

Yo les doy las gracias a todos ustedes, investigadores, epidemiólogos y sanitarios todos. Somos nosotros, los "clientes" que diría Boi Ruiz, los que en su mayoría no estamos a la altura.

Salut ¡

Josep ha dit...

Gràcies per l'article, i gràcies a tots els que féu un esforç divulgatiu. Fins i tot quan el que s'ha de fer és repetir obvietats perquè hi ha persones adultes que no les acaben d'entendre.

Per cert, jo també he començat a escriure sobre la pandèmia: https://descans.blogspot.com/search/label/Pand%C3%A8mia%20i%20Jo.
Perdona'm l'autocita.

Francesc Puigcarbó ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Francesc Puigcarbó ha dit...

Salvador, si algu pensaba que aixó s'habia acabat es que no en té ni idea. El que ha passat era mé que previsible i el pitjor és que les autoritats (Argimon y cia) ho sabien. Al meu barri quasi tothom va amn mascareta, però el meu barri és de gent gran, el problema és la nit i el jovent. Una de les mesures que es va treure i no s'havia d'haver tocat era el toc de queda de 10 de la nit a 6 del matí. Només amb aixó i fotent canya als del botellón no tindriem aquest problema. I tot per preservar el turisme, que no cal que vinguin en bastant de temps.

Salvador Macip ha dit...

Estoy de acuerdo con tus comentarios, Tot Barcelona. El sistema sanitario está al borde del colapso otra vez y los gobiernos parece que no se dan cuenta.

Gràcies, Josep. He vist el teu post, sí :). Endavant, continua fent-me la competència!

Franscec, el qu sap més greu és precisament això, que era molt previsible...

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Tots els teus escrits sobre la Covid-19, i entrevistes, tweets, consells, comentaris, ens han ajudat molt al llarg dels mesos. Si més no, han estat molt profitosos per als que tenim un mínim de cervell o que sabem discernir a qui cal escoltar i a qui no. Jo, que a penes sé res de ciències, he après un munt i em trobo que sempre estic molt més informada i al dia que qualsevol dels altres professors amb qui parlo (per zoom), l'únic mal és que no em fan cas i després resulta que tenia raó jo (tu, hauria de dir). Cert que escolto d'altres experts, però com que tu has estat el que més he escoltat, molt més que cap, t'ho he d'agrair d'allò més.
Em costa entendre tota aquesta gent (i és molta gent!) que, sense sense tenir cap preparació científica, només fan que criticar el que diuen els experts -que si teories conspiratòries (els metges esteu tots confabulats per anihilar la població), que si el maleït diòxid de clor... És esgotador intentar raonar amb ells i, de fet, ja he desistit de fer-ho (no m'agrada cada cop rebre tot d'insults). Que obtuses poden ser algunes (moltes) persones!
Aquí (Canadà), que feien molta bondat des de feia mesos i mesos, ja comencen a fer l'ase. A la província d'Ontàrio (on hi ha Toronto), on segons la CBC hi ha hagut les mesures més restrictives del món, començaran a obrir massa de cop. Les perruqueries no van obrir fins fa menys d'una setmana (des de l'octubre!) i les botigues, tret de supermercats, fa 2 setmanes al 15% de capacitat i restaurants només a fora, però ja han dit que d'aquí a una setmana s'obrirà tot: botigues al 100%, restaurants a dintre (això aquí no s'ha vist des del març del 2020), gimnasos, cinemes, teatres, casinos... Ja tremolo. Que rucs que són, marededéu.
No cal que em responguis, de debò, que has de recuperar-te, i espero que sigui ben aviat i també la teva dona i l'hereu.
Una abraçada.

Olga Xirinacs ha dit...

Estimadíssim Salvador, tan amable i atent que, tenint en compte la situació general i la teva particular, encara tens la gentilesa d'escriure.
Malgrat els esforços de la ciència, el virus i les seves variants ens assetgen com una galàxia de vampirs moderns, invisibles, sense capa ni ullals, però disposats a clavar-nos-la com aquell exèrcit de les tenebres que custodiava el Necronomicon.
Salut sempre, amb el desig més fort.