A mida que ens acostem a l’estiu, i com passa cada any, es fa més present el debat sobre el model actual de turisme i com afecta certes ciutats. Aquesta temporada és encara més evident, amb la perspectiva d’un agost farcit de milers de viatgers intentant recuperar el temps perdut degut a les restriccions pandèmiques. És un problema del qual una gran majoria en som culpables: qui no hagi anat algun cop a fer el badoc a una ciutat emblemàtica que tiri la primera pedra. Però tapat per les conseqüències ecològiques de fomentar el turisme massiu, hi ha un altre mena d’impacte que les urbs tenen en el planeta.
Les ciutats, tal com les coneixem ara, son un invent recent, que no va esclatar fins al segle XX. Mentre que només el 13% de la humanitat vivia en zones urbanes el 1900, la xifra superava ja el 50% només un segle després. La tendència continua: es calcula que a la meitat d’aquest segle la xifra s’enfilarà fins prop del 70%. La nostra estructura social de preferència, doncs, ens fa tendir cada cop més a un territori majoritàriament buit, amb concentracions puntuals de població aïllades de la naturalesa, que havia estat el nostre hàbitat original. De la mateixa manera que les primeres ciutats modernes, a partir de la revolució industrial, eren un perill per a la salut pública degut a les deficiències de sanejament urbà, que facilitava la propagació de tota mena de malalties, ara tenim una altra sèrie de problemes derivats d’aquestes aglomeracions que, com sempre, estem intentant solucionar sobre la marxa, quan potser el que caldria era haver-hi pensat abans.
En aquest sentit, s’ha proposat una nou camp de treball per analitzar aquestes qüestions, el que s’ha anomenat l’urbanoma. De la mateixa manera que el genoma és un conjunt de gens considerat de forma holística, l’urbanoma seria la suma de les ciutats (l’estructura) i els organismes que les habiten, amb les diferents relacions físiques, socials i funcionals que s’estableixen entre ells. La idea és que definint un marc de referència puguem entendre millor els aspectes positius i negatius que se’n deriven.
Una cosa a tenir en compte, per exemple, és que les ciutats exerceixen una pressió evolutiva sobre els éssers vius que hi interaccionen: en aquests entorns definits pels humans, plantes, animals i microbis veuen accelerada la selecció natural. Per exemple, a la costa Est dels Estats Units han aparegut peixos més resistents a la contaminació, elevada en aquella zona. I a Cleveland han trobat formigues que toleren millor les altes temperatures de la ciutat que les seves homòlogues que viuen al camp. També sabem que la invasió progressiva dels ecosistemes fa que la població urbana entri en contacte amb animals salvatges amb els quals no havia interactuat abans. Això és un risc de zoonosis, les infeccions que salten d’animals a persones, com hem vist en la recent pandèmia.
La domesticació també crea situacions d’estrès quan es fa a l’engròs a les ciutats, com en el cas dels animals de companyia. Es creu que els gats i els gossos ja han contribuït de manera substancial a l’extinció de diverses espècies (63 els primers, 11 els segons). Encara que considerem que les nostres mascotes estan civilitzades, continuen conservant part dels seus instints originals, i maten ocells, rèptils, altres mamífers, etc. Al Regne Unit han calculat que els gats domèstics son responsables de la mort de 275 milions d’animals cada any. Una activitat aparentment tan innocent com passejar el gos per una zona boscosa, com les que hi ha a moltes ciutats, fa que es vegi una reducció del 35% de diversitat dels ocells de la zona (i un 41% en el número total), no tan sols perquè els gossos els puguin atacar, que passa de tant en tant, sinó simplement per la por que generen en les aus, que canvien el seu comportament. D’una forma més indirecta, els gats estan afectant mamífers marins com els dofins o les balenes, perquè excreten el protozou responsable de la toxoplasmosi, que a ells els afecta poc. Quan les aigües contaminades de les ciutats arriben al mar, els animals que hi viuen s’infecten i poden morir.
Cal destinar més temps i recursos a l’estudi de l’urbanoma si volem definir un model de ciutat menys disruptiu i més saludable. No tan sols hem de fer-les més amables pels humans que les habiten (adaptar-les a una població cada cop més envellida és un dels principals reptes), sinó ser conscients de l’impacte que tenen en els animals, més enllà del problema de la contaminació ambiental. I això és feina de tots.
[Publicat a El Periódico, 13/06/22. Versió en castellà.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada