L’esdeveniment històric del mes (alguns diran que del segle) ha sigut la mort, i posterior enterrament multitudinari, d’Elisabet II, la reina que ha batut rècords per haver estat més de setanta anys asseguda al tron. A part de la devoció incondicional que despertava en una gran part dels seus súbdits, el més interessant de la regent britànica, des del punt de vista científic, és la seva longevitat. Elisabet II va arribar als 96 anys amb un vigor envejable i la seva mare, la Reina Consort, als 101 en condicions similars. En una altra línia genètica, el marit d’Elisabet II, el Príncep Felip, en va viure 99 ple d’energia. I no son els únics monarques provectes: actualment, els d’Aràbia Saudita, Noruega, Kuwait i Ajman passen tots dels 85, sense perspectives de retirar-se. Què fa què sigui tan habitual que en aquesta professió s’arribi en bon estat a edats tan avançades?
Encara no tenim una resposta satisfactòria a aquesta pregunta, però comencem a fer-nos una idea dels factors que intervenen en el procés d’envellir bé. L’esperança de vida (i d’anys de vida saludable) de cadascú ve determinada per circumstàncies molt diverses. Com es pot imaginar, es poden dividir en dos grans grups: les que depenen de l’entorn i les que estan definides pels gens. Sobre les primeres, hi ha estudis que demostren que l’esperança de vida té una relació directa amb el codi postal d’on vius, tant per raons ambientals relacionades amb la contaminació i els hàbits com, sobretot, l’accés als sistemes de salut. En aquest sentit, els reis solen tenir la millor atenció mèdica possible, i això ja els dona un avantatge. La diferència pot ser substancial: l’esperança de vida mitjana a Ashburton, un suburbi afluent de Melbourne, a Austràlia, és de 89 anys mentre que al centre de la mateixa ciutat, només dotze quilòmetres enllà, la xifra baixa a 59.
Si ens fixem en el component purament biològic, també haurem de considerar dos elements. Per un costat, hi hauria el ritme al qual envellim, que ve definit genèticament tan a nivell d’espècie com d’individu. Aquí hi ha dues grans incògnites que intentem respondre els qui estudiem aquests temes. Una: què fa que una persona envelleixi amb bona salut mentre que una altra de la mateixa edat estigui en condicions menys que òptimes? I l’altra: què determina l’edat màxima de cada espècie?
Aquest darrer camp de recerca ens està donant algunes sorpreses. Per exemple, fa unes setmanes es publicava el primer estudi genètic detallat d’un tipus de medusa que sembla ser immortal. Mantinguts en les condicions adequades, aquests animals no presenten la degeneració progressiva que, més ràpida o més lenta, és típica en gairebé tots els altres éssers vius. El principal secret sembla ser una gran capacitat regenerativa, que els humans tenim, fins a cert punt, durant els primers anys, però que anem perdent a poc a poc. Potser en el futur trobarem la manera d’aprofitar aquest coneixement i, si més no, alentir la degradació dels nostres teixits, que és el que fa que el cos vagi funcionant pitjor amb el pas del temps. Pot sonar a ciència-ficció, però empeltar-nos amb gens de medusa tècnicament és factible, almenys en teoria; però ens caldria trobar la manera de fer-ho d’una forma segura, que no és pas un obstacle menor.
Però tots aquests esforços per frenar el procés d’envellir no serviran de res si abans no solucionem el segon element biològic que mencionàvem: les malalties. El gran increment en l’esperança de vida humana que es va veure durant la primera meitat del segle XX va ser degut, sobretot, a reduir la mortalitat deguda a infeccions. El límit que tenim ara son les malalties associades amb l’envelliment, sobretot el càncer i les neurodegeneratives. Si no trobem la manera d’eliminar aquests topalls, qualsevol altre avenç serà inútil. Precisament, un dels inconvenients principals d’envellir és que, a part de fer-nos més vulnerables a algunes patologies concretes, ens converteix en éssers en general més fràgils, susceptibles a patir conseqüències greus a partir de problemes relativament lleus.
Tornant als exemples anteriors, la Reina Consort estava en perfectes condicions fins que, un any abans de morir, es va trencar el maluc en una caiguda, i Elisabet II va experimentar una davallada ràpida de salut a partir d’haver agafat la covid. Així doncs, per envellir com un rei no n’hi ha prou amb tenir bons gens i bons metges, sinó que hem de continuar invertint en recerca bàsica per trobar la manera de fer-nos més resistents al pas del temps.
[Publicat a El Periódico, 26/9/22. Versión en castellano.]