Petita crònica de Sant Jordi

Acostumo a penjar un resum del meu Sant Jordi, però aquest any faig una mica tard (massa feina!). Va començar amb dos concerts: el de Malalletra (us en parlaré en un altre post) i el del cinquantenari de la Dharma. I va acabar amb el tradicional sopar de germanor dels autors d'Asterisc. Entremig, 13 quilòmetres caminant (segons el meu telèfon), una gentada constantment per tot arreu (fins i tot durant el partit del Barça), unes quantes firmes (un parell a llocs tranquils i una en ple sarau, enterrat per la cua de gent que esperava l'Almodóvar) i moltes trobades amb amics del ram, que sempre t'alegren el dia. Us en deixo un petit resum fotogràfic.

La millor combinació de gèneres. Com no se'ns havia acudit abans?

La cara A (amb en Ganyet i en Graupera)

... i la cara B!

Amb el mestre Alzamora.

No és un Sant Jordi si no et trobes la Laura Borràs per la Rambla. Em sembla que aquesta foto la tinc cada any!

Ni tampoc si no et trobes el Jordi Millán de l'Illa dels Llibres. Una altra foto que tinc repetida fins l'infinit!

Començant el dia signant amb l'Ada Castells a un parell de carrers d'on vivim tots dos (i la seva editora!). Una signatura de quilòmetre zero.

I, finalment, el meu botí:

Feliç Sant Jordi! Ens veiem al carrer!

Que tingueu una bona diada i que regaleu/us regalin molts llibres! Tot i que el meu darrer llibre ja té uns mesos, avui també em passaré per les trinxeres a signar-lo. Si esteu a Barcelona i voleu passar a saludar i que us signi aqeust o un altre llibre, em trobareu aquí:

I si voleu novetats, recordeu que el més fresc que tinc és un conte en aquesta fantàstica antologia entre negra i steampunk que segur que us sorprendrà:

Malalletra a Ona, avui!

Aquests últims mesos, una colla d'escriptors hem estat treballant en un projecte musical anomenat Malalletra, similar als Rock Bottom Remainders del Stephen King. Avui ens estrenem a la llibreria Ona de Pau Claris, a Barcelona, a partir de les 6, amb un repertori de pop i rock clàssic i moltes ganes de passar-nos-ho bé. Hi som (en cap ordre concret) el Lluís Llort, la Marta Carnicero, la Sílvia Cantos, el Jordi Boixadós, l'Ada Castells, el Jordi Campoy, l'Elisenda Roca, el Ferran Grau, la Iolanda Batallé, l'Esteve Plantada, la Maria Escalas, el Miquel Adam, el Francesc Bombí-Vilaseca, el Pep Blay i jo mateix, entre altres que no hi podran ser avui però que també formen part del concepte. Si voleu veure si som tan bons amb les cordes (vocals i de les guitarres), tecles i guitarres com ho som amb les plomes, veniu a saltar amb nosaltres! Esperem que el projecte tingui continuïtat però, per si de cas, no us perdeu aquest concert únic per escalfar el Sant Jordi!

Aquí ens podeu sentir fent una prèvia a la SER, on ens entrevisten i toquem tres dels temes que sonaran avui a Ona:

 

I aquí van instantànies d'assajos i altres coses, perquè veieu que ens ho passem bé...

Avui, presentació de Mater a l'IEC

Ja us vaig recomanar Mater fa un temps. Ara tinc l'honor de participar en aquesta presentació/conversa amb l'autor. Si esteu a Barcelona aquesta tarda i us interessa el tema dels psothumans i del futur de la humanitat, passeu a saludar!

Les meves recomanacions de Sant Jordi

Estem a la recta de Sant Jordi, el dia que més llibres circulen pels carrers de les ciutats i, com sempre, hi ha un mar de novetats interessants on tothom pot trobar alguna cosa que li faci el pes. Per si necessiteu idees, us faig una repassada ràpida a una colla de llibres que he llegit aquests darrers mesos, més o menys nous (tampoc cal obsessionar-se amb les novetats!), i que m'han agradat prou per recomanar-vos-els. Casualment son tots escrits per dones, no està fet expressament, però és que tenim grans narradores en actiu, a la nostra literatura, amb un rang molt ampli, que val la pena tenir en compte. A veure si en trobeu algun que us encaixi, que son molt diferents i cobreixen un bon ventall d'estils. Endavant les mini-ressenyes.

La collita fantàstica en català d'aquests últims anys ha estat especialment bona, i hem d'estar contents de tenir editorials que ens fan arribar novel·les originals i diferents com la Mare de la Isabel del Río. Comença com una història de ciència-ficció post-apocalítpica bastant canònica (amb l'humanitat escampada pel Sistema Solar després d'una catàstrofe a la Terra), però de seguida comença a donar girs i a afegir capes i t'adones que l'autora t'està portant per una muntanya russa d'aquella que dona voltes a les fosques i no saps mai cap a on va. Metaliteratua, multiversos i, per sobre de tot, la maternitat del títol explorada en totes les dimensions. Una de les novel·les més originals que he llegit darrerament.

Solastàlgia, de l'Ada Castells, es podria considerar també una novel·la de gènere, perquè ens presenta una Barcelona mig apocalíptica, aprofitant una barreja de pandèmia exagerada per l'emergència climàtica. L'Ada aprofita per fer allò que sap fer tan bé de barrejar realitat i ficció per bastir una història d'una crisi personal, familiar i mundial, feta amb una mala llet i una ironia que m'ha recordat a vegades al Don De Lillo. Un viatge cap a enlloc, en molts sentits, que serveix de metàfora de la crisi de la mitjana edat, i que fa somriure a la vegada que et posa davant d'un mirall una mica incòmode, com a societat i com a persona. Una vegada més, l'Ada demostra que és una de les narradores més sòlides i originals del panorama català.

Aquest és del Sant Jordi passat, però s'acaba de publicar en castellà i això ha fet que m'hi fixés altre cop i em decidís a llegir-lo: Matrioixques, de Marta Carnicero. Un darama dur però molt ben portat, que evita els tòpics però sap regirar-te l'estómac amb una violència més latent que explícita, sobretot buscant el costat més personal de les tragèdies. El tema de les tortures a les dones a les guerres és conegut i costa de llegir, però Carnicero sap bastir una història molt humana que t'arrossega des de la primera plana, demostrant una habilitat narradora molt ben afinada i una gran capacitat per construir personatges potents. Val la pena tenir-lo present.

També és del collita del 22 Si no ho fas tu, ho faré jo, tercera novel·la (si no m'he descomptat) de l'Àngels Fitó (i Premi Ciutat de Mollerussa). Una història que val la pena rescatar per com ens fa entrar en el drama quotidià d'una persona que ha renunciat a massa coses a la vida i que, des del final de l'existència, s'enfronta a les conseqüències d'aquestes decisions. Un drama més contingut que el llibre anterior, però més proper i igual de colpidor. Per damunt de tot, m'ha semblat un retrat trist i acurat de la vellesa, o de la nosa que li fa la vellesa a la societat moderna, a partir d'un personatge amb moltes arestes. L'autora sap ficar-se molt bé a la pell de la Cêlia i ens arrossega a reviure la seva vida en una novel·la breu però intensa que es llegeix d'una tirada.

L'Esquerda, d'Elisabet Moreno, ja us la vaig ressenyar fa uns dies (seguiu el link si en voleu saber més detalls), i aquesta si que és novetat d'aquesta temporada. La menciono de nou, per a tots els qui vulguin un drama humà amb personatges potents i un toc mariner.

I acabo amb Els fils del mar, la primera novel·la de la Inés MacPherson. És una barreja de terror gòtic i mites lovecraftians des d'una òptica femenina i feminista, que no és tan habitual, perquè tradicionalment als personatges femenins no els han deixatportar el pes d'aquesta mena d'històries. MacPherson els fa justícia per fi en aquest llibre, amb uns personatges ben treballats amb els quals de seguida empatitzes. Una altra novel·la on el mar i la fantasia hi juguen un paper primordial, però molt diferent a les que mencionava abans. Bon ritme per a una història de misteri ambientada a un Mediterrani que ens és proper però, a la vegada, no és el que coneixem, i que et pots imaginar molt fàcilment traslladada a la pantalla.

Benvinguda sigui la intel·ligència artificial

 És una conversa que no es pot evitar aquests dies: com afecta l’arribada de la intel·ligència artificial a la nostra feina? Jo veig aquest impacte a diferents nivells (recerca, docència, medicina i literatura) i, un cop superada l’alarma inicial, la meva impressió és que xatbots com el ChatGPT d’OpenAI son una sacsejada que feia molta falta a tots aquests àmbits.

En recerca, feia temps que trèiem profit a les eines que ens proporciona la IA, però a finals del 2020 vam viure una revolució similar a la que estem veient ara en altres àrees quan el software AlphaFold va demostrar que podia predir l’estructura de qualsevol proteïna amb una exactitud propera a experiments que necessiten mesos de feina i màquines que costen milions. Enlloc de prendre’ns-ho com la pèrdua de llocs de treball per a milers d’experts i la mort de la biologia estructural, una disciplina amb més de cent anys d’història, AlphaFold es va incorporar ràpidament als protocols com a complement d’estudis que s’han de fer encara de la manera tradicional, cosa que ha permès accelerar els treballs clau per al descobriment de nous fàrmacs. En aquest camp, doncs, el debat sobre l’amenaça de la IA sembla superat.

Pel que fa al mon de la docència, les habilitats que té el ChatGPT per contestar preguntes que no requereixen anàlisi son espectaculars, i això ha deixat al descobert les febleses del sistema educatiu actual, sovint basat en la memorística i la recopilació acrítica de dades. Quan, fa uns dies, dissenyava el treball final de l’assignatura que imparteixo a l’últim curs de biomedicina a la Universitat de Leicester, i que és una part important de la nota, vaig haver de fer un pas nou: entrar la pregunta al ChatGPT per veure si se’n sortia. I ho va fer, però amb un aprovat just. Vaig modificar-la una mica i llavors ja no va passar el tall. El truc és simple: demanar a l’estudiant coses que no pot fer una màquina.

L’educació ha anat tendint cap a una zona de confort, fruit de baixar el nivell dels requisits necessaris per progressar. Però de primària a universitat, l’escola hauria de ser un viatge que activés la capacitat de raonar, connectar i reflexionar, d’integrar informació per aconseguir una visió imaginativa que proposi noves solucions i interpretacions, no un lloc on simplement s’ensenya a recopilar i regurgitar dades. Ara que hem vist que això ja ho fa un software, hem de tornar a posar èmfasi en entrenar els cervells a fer el que fan millor: pensar.

En medicina, la IA ja és capaç de proposar possibles diagnòstics a partir d’un llistat de símptomes. Això no anuncia la desaparició de la figura del metge, al contrari: amb aquesta feina inicial ja feta, hauria de tenir més temps per invertir en la part humana de la medicina, la que hem perdut a mida que al sistema públic se li retallaven els recursos i s’anava sobrecarregant. Tractar un malalt com una persona i no com a una sèrie de xifres hauria de ser l’habilitat essencial de la professió. Que una IA pugui treure bona nota en un examen MIR ens ha d’obligar a repensar com definim el que fa que algú sigui un bon metge.

La IA no és ni bona ni dolenta, com qualsevol tecnologia: depèn de com s’usa. Pretendre que no existeix o mirar de restringir-ne l’ús és tan impossible com contraproduent. Igual que hem integrat internet a tots els àmbits, fins al punt que ara no en sabríem prescindir, hem de trobar la manera d’utilitzar la IA per poder avançar més ràpid. És com si fa 50 anys haguéssim prohibit usar calculadores per por que ens entumissin les neurones, enlloc de veure-les com un instrument per alliberar-nos de tasques que ens impedien invertir temps en activitats més creatives.

L’exemple de l’AphaFold s’hauria de traslladar a altres disciplines: enlloc de témer la IA, llancem-nos de cap al repte. Hem de celebrar la popularització de les eines d’IA perquè ens obliguen a redefinir com treballem i, sobretot, com eduquem. És una oportunitat d’or per deixar de veure les persones com màquines i de deshumanitzar els estudiants per a què es converteixin en aquestes màquines. És l’empenta que necessitem per tornar a fer servir les zones del cervell que hem permès que s’enroquessin.

Acabo amb la literatura. De moment, la IA no pot rivalitzar amb la creativitat humana funcionant al màxim de revolucions, només produeix refregits d’idees que fa temps que roden. Però això no hauria de ser un gran obstacle perquè, de fet, molts dels llibres més venuts ja semblen escrits per una IA. Potser aquí és on notarem menys diferències.

Publicat a El Periódico (21/3/23)

La ciència de l'envelliment

Acaben de publicar-se un parell de diàlegs sobre la feina que faig al laboratori (principalment, la recerca sobre l'envelliment). Si us interessa el tema, aquí els teniu.

Per començar, un twitch (el meu primer!) de la Cèlia (a.k.a. @soctastaolletes), del grup de divulgadors Neurones Fregides, del qual ja us en parlava l'altre dia:

   

I aquest és el primer capítol d'un nou podcast, Gente Singular: