Aquest cap de setmana hem participat d'un ritual, molt propi de la cultura anglosaxona però no tant de la mediterrània, que marca el final d'una llarga etapa: portar el fill a la universitat. Quan marxen a estudiar, marxen també de casa (molt pocs trien la universitat més propera: part del ritus de pas que deixa enrera la infantesa és independitzar-se en tots els sentits).
Caravanes de cotxes carregats fins dalt embussaven els carrers propers a tots els col·legis majors del país. Pares ajudant a descarregar estris de cuina, llençols, un ventilador, capses de roba (i una sissi, imprescindible), llibres i algun trasto sense utilitat però amb valor sentimental formaven una currua de formigues laborioses que anaven del pàrking (on tothom té reservada una hora concreta) a l'habitació assignada, on el futur estudiant intentava distribuir-ho tot racionalment en una habitació que li semblava més gran del que era.
I així, amb una barreja d'orgull i recança, molts somriures i alguna llàgrima continguda, hem deixat l'hereu a la que serà la seva casa els propers quatre anys. I així es tanca un cicle que va començar fa dinou anys i en comença un de nou, on nosaltres ens quedem amb el niu buit i a ell se li comencen a obrir un munt de portes. Moment de canvis i d'ajustar-nos, tots, a la nova realitat. Que la força ens acompanyi.
