Fa uns dies vaig escriure aquest article al Periódico per a explicar que m'han diagnosticat un trastont de l'espectre autista. Vaig pensar que potser podria ajudar als qui estan passant per una cosa així saber que no son els únics i que hi ha neurodivergents que se'n surten prou bé. En vaig fer difusió a les xarxes i la resposta ha sigut sorprenent i molt maca, molta gent compartint les seves experiències (pròpies, amb els fills...). Sembla que sí que és útil parlar-ne i ajudar a visibilitzar-ho. Aquñi va el fil de twitter:
Fa poc que he descobert que soc autista. En aquest article de @elperiodico us explico com es viu que et diagnostiquin una neurodivergència (dues, en el meu cas) sent adult. (1/5) https://t.co/0GmZIOC4wN
— Salvador Macip (@macips01) July 29, 2025
I a arrel d'això, em van fer aquesta entrevista a Wilaweb, on m'extenc una mica més sobre el tema, per si a algú li interessa. Aquí hi ha un tall en vídeo i aquí un altre:
7 comentaris:
Salvador, vaig llegir l'article de seguida, per tu i pel tema (vaig deixar un comentari però crec que no ho vaig fer bé). Crec que sí, que abans hi havia una hipodiagnosi, potser perquè hi havia més estigma/tabú. Sortir-se de la normalitat és sortir-se de la mitjana, de la majoria, etc., com dius, però no té per què ser negatiu, Ho és si et dificulta viure, per això val la pena posar-hi una etiqueta que sempre és reduccionista però ajuda. La part de testimoni meva és que soc bipolar (o tinc un trastorn bipolar, com ens deien que diguéssim) i porto molts anys estable, "eutímica", i bastant normaleta... Ara, no puc fer tantes coses al mateix temps i fer-les tan bé com tu ;). Abraçada!
Hola, Salvador. Jo estic en procés de diagnosi d'Asperger, ran del 2n divorci i de la incapacitat d'entendre el món mundial. Hi ha dies que tot em sembla un despropòsit i no sortiria de casa per no discutir-me amb fans del reggaeton, xiscles de criatura, gent que no sap per on caminar i botigues en llocs estúpids. D'altres, com avui, són més normals i estic més civilitzada que de costum. Sempre he parlat "raro" segons la gent, tinc aficions poc comunes (la poesia, els dinosaures, els Playmobil) i endreço coses als súpers quan no em miren. No tinc sentit de l'orientació i les matemàtiques no les entenc, però tinc una memòria prodigiosa.
Mon fill és TEA no verbal, i ens entenem molt bé. De fet, riem molt sempre.
Una abraçada molt forta, i tant de bo algun dia ens la puguem fer en viu.
No estic subscrit a el Periódico, i no el vaig poder llegir, però vols dir? han tardat molt a adonar-s'en. No ho sé, a vegades penso que ens estem inventant malalties com el TOC, que possiblement el pateixo jo, i molta gent, pero que és noemal. No ho sé es com el tema dels generes LGTBI.....
Antes ho simplificavem molt tot aixó, la gent tenia un mal lleig i aixó englobava qualsevulla tipus de cáncer o similars. I la gent, antes, es moria de repent o d'un mal lleig. Hi hi havia i homes i dones, maricons i tortilleres.
Salut.
Hola!
Felicitats per la diagnosi, sempre ajuda a entendre tot millor!
Jo només voldria comentar que les altes capacitats (tal com comentes que les tens a Vilaweb) són també una neurodivergencia. El cervell també està estructurat diferent amb altes capacitats.
De fet al món as.cc. dirien que ets doble o triple excepcionalitat.
Pot ser podries investigar una mica per aquí per entendre tot una poquet mes
Seguro que el hecho de no pasarte desapercibida esa forma tuya de ser y procesar la información (distinta al resto), hizo que te convirtieras para el día a día en un maestro del camuflaje. Pero me da que ni antes ni ahora ni nunca, te va a ser posible esconder que eres una persona con altas capacidades.
Fabuloso artículo, Dr.
Chiloé
Gràcies a tots pels comentaris!
GemmaSara, sens dubte les coses han canviat, i parlant-ne (que no sempre és fàcil) anirem fent que s'entengui tot una mica millor...
Cantireta, el diagnòstic, quan arriba, ajuda a entendre moltes coses. Els que estem a aquest costat de l'espectre que abans es deia Asperger podem passar desapercebuts... però això no vol dir que sigui fàcil!
Francesc, l'article és en obert, si cliques el podràs llegir. I al diagnòstic s'hi arriba després de mesos de tests i valoracions. D'acord que el diagnòstic no és tan fàcil com quan hi ha un marcador biològic mesurable (si tens l'hematocrit baix, estàs anèmic, per exemple), però no es fa a ull, i quan s'arrba al diagnòstic, és força clar...
Anònim, al DSM-5 les Altes capacitats no surten com a neurodivergència, però és cert que a casa nostra es considera un síndrome a part (al Regne Unit no, per exemple, que ho veuen com dues coses separades: altes capacitats amb neurodivergència). En tot cas, etiquetes a part, ja estic llegint més sobre el tema, sí...
Chiloé, cert, hi ha coses que costa d'amagar-les. I, mira, potser tampoc cal amagar-les si la societat les entén una mica millor... Gràcies!
Sí señor, queda claro que esas diferencias entre neuroatípicos y neurotípicos son solo eso, diferencias, no deficiencias.
Chiloé
Publica un comentari a l'entrada