Ressenya: De quatre grapes

Aquest estiu he llegit De quatre grapes, de la Miranda July. Me l'havia comprat quan havia sortit perquè m'havia atret per casualitat la història quan vaig agafar el llibre del taulell de la llibreria del poble (i, a més, em va fer gràcia que l'exemplar estigués signat), però me'l va robar la meva dona i se'l va llegir primer. A principis d'estiu en va sortir la traducció catalana, i em va enganxar llegint l'original. Des de llavors, s'ha colat a les llistes dels més venuts i se n'han publicat diverses crítiques, entre les quals una de la Leticia Asenjo a l'ARA que fa una connexió interessant amb el llibre i unes declaracions meves.

N'he decidit fer-ne finalment fer-ne jo també una ressenya perquè és una de les novel·les més interessants que m'ha caigut a les mans darrerament. Començo reconeixent, com també diu la Leticia, que no és ni molt menys una novel·la perfecta. Té un ritme lent i contemplatiu, alguns girs argumentals son estranys i està ficats tota l'estona al cap de la protagonista pot acabar carregant una mica. Però això darrer és també un mèrit, perquè transmet molt bé el que és una crisi personal, en aquest cas, la crisi perimenopàusica d'una dona artista (amb un perfil semblant a l'autora) i mare.

Seria un error considerar-lo un llibre "de dones" o "per dones" (etiquetes, d'altra banda, una mica absurdes), perquè la sensació de desconcert i d'estar perdut que comunica és universal. La barreja de drama, comèdia i patetisme està molt ben trobada i fa que t'identifiquis amb la protagonista, encara que no tinguis la mateixa edat (la meva crisi dels quaranta ja fa temps que ha quedat enrere) o sexe. Sí que m'ha semblat diferent a altres històries similars, perquè estic més acostumat a sentir-les explicar als homes (no sé si la literatura de crisi és tradicionalment més masculina o simplement que no havia buscat els llibres adequats), i és interessant veure que a l'altra banda es viu d'una manera igual, encara que diferent.

En resum, un llibre diferent, ben trabat, que requereix una mica de paciència però que recompensa al lector. No he trobat gaire novel·les així, darrerament. Llegeixo que en faran una adaptació televisiva. Els desitjo sort als showrunners...

Ressenya: Una cançó de pluja

M'agrada com escriu en Joan-Lluís Lluís i li he llegit la majoria de novel·les que ha publicat. Cada llibre és diferent però manté un segell propi que son coses que m'agraden especialment. Acaba de publicar Una cançó de pluja, que m'he empassat en un parell de sessions, primera perquè és una història curta, i segona perquè enganxa des de les primeres planes.

L'elecció d'explicar la història d'una orangutana fugada és, si més no curiosa. Perquè el llibre és això, una crònica de com escapa una orangutana capturada per uns criminals, viscuda des de dins. L'habilitat narrativa de l'autor fa que, un cop superada l'estranyesa inicial, et fiquis en la pell de la protagonista i acabis veient el mon a través dels seus ulls. La novel·la, diuen que basada en fets reals, funciona com una petita faula per retratar el costat fosc de la naturalesa humana, com si algú ens estigués observant des de fora. També és interessant com Lluís imagina la societat dels orangutans i crea tota una cultura al seu voltant. Un dels millors moments del llibre, precisament, és l'explicació de la mitologia goríl·lica de la creació del mon, un conte dins del conte, ple de poesia.

En resum, una novel·la diferent, ben escrita i ben portada, que es llegeix d'una tirada, que té un misstge potent (sense ser excessivament moralista) i que demostra, un cop més, que, amb el seu domini literari, Joan-Lluís Lluís pot fer que sigui atractiu qualsevol tema.

11S

 

Un 11S especial per nosaltres aquest any: l'hereu ja és major d'edat. Com passa el temps! Bona diada a tothom. Visca Catalunya i visca el català!

Eclipsis

Tinc una especial atracció pels eclipsis (el meu primer grup musical, que encara cueja, els deu el nom) i va ser un plaer veure la lluna eclipsar-se aquest diumenge des de la terrassa (quan els núvols em deixaven). Un més dels fabulosos espectacles que ens ofereix de tant en tant la natura. Per uns moments, t'oblides dels desastres que passen al planeta...

Rick Davies (1944-2025)

Supertramp és un grup que em va marcar força la post-adolescència. La seva marca especial de pop progressiu m'era especialment atractiva, tot i que, sent guitarrista, un grup liderat per dos pianistes (la guitarra de Hodgson sol ser testimonial) no era, d'entrada, l'elecció més òbvia. Però aquestes codes de molts dels seus temes (com aquest que us poso) és un truc que he copiat força vegades amb els meus grups.

Supertramp tenia dues ànimes, Davies i Hodgson, i jo era més del segon, si s'havia de triar (i si he d'escollir entre Lennon i McCartney, també em quedo amb el segon). Però era innegable la qualitat com a cantant i compositor de Davies, que acaba de morir després d'arrossegar un mieloma múltiple durant dècades. Davies i Hodgson no van aconseguir refer el grup després del ...famous last words..., el disc-testament de l'etapa daurada del grup, tot i que diuen que es van reconciliar. En tot cas, ens han deixat la seva música fantàstica.