Obituaris que saben greu

Hi ha morts que, encara que no siguin de persones properes, et toquen de prop. Fa uns dies ens deixava Josep Vallverdú, entre altres coses un dels històrics de la literatura infantil catalana, que ens va marcar a tota una generació de lectors (i escriptors). Malgrat que no el vaig conèixer mai, per mi era com "de la família". He triat una de les poques fotos d'ell de "jove", que és la imatge que jo tenia d'ell, malgrat que, degut a la seva longevitat el tenim sobretot present com un venerable i rialler ancià de més de cent anys.

També hem perdut un dels blogaires històrics de la catosfera, l'Allau (o Albert Ullibarri en la vida civil). Només vam coincidir una vegada, en una trobada de blogaires a casa d'un amica comú, però al llarg dels darrers vint anys havíem interaccionat un munt a través dels comentaris dels nostres blogs, fins al punt que em semblava també "de la família". Les seves crítiques culturals, sempre sinceres i afilades, eren un referent ineludible, i les seves opinions sobre el que escrivia, igual de directes, les apreciava molt. No hi ha fotos de l'Allau online i l'única que tinc d'ell, de la festa, és personal, així que no la penjaré. En memòria seva, deixo la imatge que ell va escollir com a capçalera. Trobarem a faltar el seu humor afilat i el seu dinamisme.