Aeroport (2)

Ho sap tothom i és profecia: l'aeroport de Barcelona funciona a batzegades. "Els pitjors moments de les vacances són sempre la sortida i l'arribada, per culpa dels incompetents d'aquest aeroport", em deia un usuari cansat d'esperar que les nostres maletes traiessin el cap per la cinta. Curiosament, Xavier Roig deia exactament el mateix uns dies després a l'Avui. Ara em toca a mi explicar la meva història d'horror (per a nens i nenes).

Els avions que van i tornen de Menorca, l'illa més familiar del Mediterrani, semblen guarderies, de tanta quitxalla com hi viatja. Les companyies et deixen portar el carret del nano fins la porta de l'avió i després te'l posen a la bodega d'equipatges, cosa que ens va molt bé als pares viatgers: t'estalvia haver de traginar la criatura a coll tot el temps que dura l'embarcament. En tots els vols que he fet, els carrets són el que primer surt després quan reculls equipatge, per la mateixa gentilesa que suposàvem abans: haver d'arrossegar maletes amb el nano en braços és com a mínim complicat, sinó francament empipador. Però en aquest retorn menorquí amb aterrada al Prat va sortir tot el que havia de sortir, es va parar la cinta, van tancar les portes i allà ens vam quedar tres quarts dels passatgers del vol amb els nens penjant, les maletes als peus però sense ni rastre dels carrets.

Es veu que a un geni se li havia ocorregut classificar els nostres cotxets com "equipatge especial" i l'havia enviat a l'altra punta de la sala (que és més llarga que un dia sense pa), amb les bicicletes i les planxes de surf, com ens va comunicar amb tota naturalitat la senyoreta d'informació, que no entenia per què ens estranyava tant la decisió. Els pares ultratjats vam haver d'iniciar l'èxode amb tots els estris, hereus i pubilles a l'esquena i fer els quilòmetres necessaris per recuperar-los. El Prat és l'únic aeroport que he trepitjat on els agrada complicar la vida a la gent només per mantenir la seva peculiar lògica taxonòmica. Moltes gràcies.