Aeroport.

Gran lloc, l'aeroport. Se'n poden fer pel·lícules (ja se'n fan) o escriure un llibre sencer. Un escenari ideal per fer el tafaner en els assumptes emocionals dels desconeguts.

Casos reals, no em cal inventar-los. Tenim el noi que està a punt de separa-se de la seva dona explicant-li el cas a la seva mare, penjada al telèfon, mentre ell no deixa de fer-li ullets a la morenassa broncejada de la fila del costat. La banda de rock dur alemanya amb noia rossa al front que torna a casa després d'un concert (espero que exitós) a la Ciutat Comtal. Fundes de guitarres ells, maleteta només amb maquillatge ella (que obre repetides vegades per fer els retocs oportuns, com si els papparazzi l'esperessin amagats rera una columna). Són nombrosos els que s'acomiaden plorant. Abraçades, petons. No volen deixar-se anar, per si de cas tot plegat se'ls desmunta quan obrin les mans i l'amant comenci a volar. Com a banda sonora de fons, anuncis per als passatgers que van cap a tots els llocs que has visitat i els que no visitaràs mai. Em fa un bot el cor cada cop que ressona Nova York pels altaveus, com si arribés tard a l'embarcament.

I no oblidem la clàssica família amb el nen petit i tots els trastos que va uns dies a la platja (nosaltres). M'hi podria passar el dia, aquí, però per desgràcia he d'agafar un avió.