Anguiles en un avió.

No sé per què cap dels meus amics amb fills no m'havia advertit abans. És que la cosa té nassos. Aquí va la història d'un lavabo d'avió i de la meva entrada forçosa al mile high club, secció per a tots els públics.

L'hereu encara no té un any i ja ha agafat set avions. Jo amb set anys només n'havia agafat un, els temps canvien. Si es multiplica tant viatge aeri per la quantitat de bolquers per hora que se li ha de canviar a la criatura, un pot treure la conclusió (encertada) que tard o d'hora t'ha de tocar fer-ho en ple vol. La primera vegada, fa uns mesos, hi va anar la meva dona. Després d'una estona llarguíssima va tornar del lavabo tota vermella, despentinada i esbufegant. "A la propera et toca a tu", va ser el seu únic comentari. En aquell moment no hi vaig donar més importància.

La meva hora va arribar fa poc. Carregat amb el nano en un braç i una bossa (que almenys deuria pesar deu quilos) a l'altra, em dirigeixo a l'objectiu ignorant del meu destí. No cal que descrigui un lavabo d'avió: tots els deveu haver patit un cop o un altre. Si hi afegiu un nen i tots els utensilis necessaris per als actes de neteja, us podeu imaginar que un cop tanques la porta al teu darrera allò es converteix en una mena de camarot dels germans Marx unipersonal. Em van veniur ganes de demanar a l'hostessa un parell d'ous durs per acabar de fer ambient. Però el pitjor ve ara. Amb el nen sobre el cambiador i la crema, el bolquer i les tovalloletes al costat de la pica, t'olores que serà bastant més difícil que no havies pensat. El que no t'esperes és que serà talment com intentar posar una faixa a una anguila dins un armari.

El primer que passa és que el pacient es comença a moure a la taula d'operacions. Normal: és un entorn nou i té ganes d'explorar-lo. Despullar-lo en aquestes condicions té mèrit, més si afegim el poc marge per a maniobres que hi ha. Mentre l'aguantes amb una mà, amb l'altra vas a pel bolquer net. El nen llavors rodola cap a tu. No se't cau de miracle (o potser simplement perquè no té prou espai per caure). El que si cau és el pot de crema que, casumtot, desapareix a sota la pica per una escletxa que no sabies que existia. Disseny intel·ligent, se'n diu d'això. T'agenolles, una mà fermament amarrada a la criatura, i busques la crema a cegues. Durant una estona trobes de tot (estalvio detalls) menys el que busques. I l'anguila serpenteja riallera. Et dones un cop al cap amb el sostre quan t'incorpores. Mentrestant algú, que deu portar esperant una bona estona, intenta obrir la porta. Més pressió. El cicle de coses que cauen i les salvades in extremis de nano rodolador es repeteix uns quants cops. La dificultat incrementa quan passes pantalla i et trobes amb un bolquer brut a les mans que has d'evitar que toqui cap superfície. Per uns moments penses en tirar la tovallola, però ja és massa tard per fer marxa enrera. Cal fer el cor fort i continuar amb el suplici.

En resum: va ser el quart d'hora més estressant dels darrers mesos. Una barreja d'exercici aeròbic, sauna, i exibició de destresa, afortunadament amb final feliç i cap ou trencat. Friso emocionat pensant en el moment que em tocarà repetir-ho...

Per anar fent boca...

El camió dels gelats.

Pensava que m'havia desfet d'ell. Els camió dels gelats, malson de tardes d'estiu a Manhattan. Què pot tenir un venedor ambulat de llaminadures fresques que et faci estremir tan sols pensar en ell? El reclam publicitari: la maleïda musiqueta que els seus altaveus de fira repeteixen un i altre cop per anunciar que han plantat la parada al teu carrer.

A Nova York, els geladers sobre rodes són poc menys que una màfia. Hi ha "famílies" grans que controlen el pastís, les rutes, les cantonades més rendables i les hores punta. Vaig llegir un cop al diari un article sobre un "independent" que intentava sobreviure en el negoci i les tàctiques que la competència feia servir per fer-lo desistir de les seves dèries no desmereixien gens les que els Soprano empren a l'altra banda del Hudson. Tot això no és que m'interessés gaire: jo volia saber perquè dimonis havien de martellejar sense parar la melodia del dimoni a tot volum sota la meva finestra fins al punt que se'm menjava tots els pensaments. Un d'aquests geladers havia escollit la vorera de casa com a punt de venda habitual i em tenia ben fregit.

Almenys a Anglaterra em lliuraré d'aquest costum tan pesat, pensava l'estiu passat. Error! Aquí tenim també el plom dels gelats, la reencarnació transoceànica del meu malson! I ja em diràs, perquè amb el fred que fa i les pluges intermitents que no ens deixen de petja, com pot ser que la gent encara tingui ganes de llepar gelats. Doncs en tenen. I el gelader que ha escollit el nostre barri per fer l'agost ho sap prou bé. En puc donar fe: em conec l'hora d'arribada i la ruta que fa a la perfecció. La seva música d'anunci, diferent a la ianqui però igual d'esborronadora, m'acompanya totes les tardes. I aquí encara és pitjor, cosa que no em semblava que fos possible. Primera, tenim les finestres obertes perquè no cal aire condicionat: una barrera menys que la contaminació sonora ha de superar. I segona, els moviments del camió pels carrers del barri fa que el soroll t'arribi per diferents costats de la casa, en una mena de surround surrealista impossible d'aturar que és digne dels pitjors malsons.

He decidit que he de canviar d'estratègia. Enlloc de tancar les finestres i amagar el cap sota el coixí, ara tan bon punt sento la melodia surto al carrer i em compro un gelat. És la mínima recompensa que em mereixo per haver de suportar el suplici. Si no els pots vèncer...

Remolins.

Va, i ara que ens hem desintoxicat una mica puc tornar als meus temes predilectes...

El meu fill porta els pèls de punta. No té ni un any i ja és un punky, per imperatiu genètic. D'això en té culpa una cosa que es diu remolí, o almenys és el que els barbers em van voler fer creure a mi fins que em vaig quedar sense matèria prima per les seves tisorades: "vostè el que passa és que té un remolí". Amb aquesta frase justificaven que hi havia un racó de la meva cabellera que no podien controlar per molt que si falquessin amb les dues mans. Un tornado capil·lar. O me'l tallava curt i ras o m'hi posava gomina. La tercera alternativa era anar amb el cap sempre com si t'haguessis acabat d'aixecar d'una migdiada intensa. Si tens un d'aquests elements rebels a la closca, els cabells van cap a on volen per molt que els passis la pinta per sobre mil cops. I això precisament és el que sembla que ha heretat el meu nano, ves quina gràcia. Quina gràcia per nosaltres, és clar, que a ell tan se li'n dóna anar pel món amb pentinat d'eriçó. A qui fa quedar com uns deixats que ni es molesten a enclenxinar el seu fill és als seus pobres pares. Al principi ens hi esforçàvem (inútilment) a cops de raspall i química, però ara ens hem donat per vençuts. I és que no és tan greu, a la terra que va veure néixer els Sex Pistols, que el teu nano porti cresta: ens hem adonat que no és l'únic. La gomina la guardem per quan anem de vacances a països més civilitzats.

Anuncis.

Una interessant campanya de la revista cultural online Flavorpill fomentant l'alcoholisme creatiu. Això és sentit de l'humor, no fer-se una foto lluint un gest clarament insultant i, el pitjor, després no entendre perquè la gent s'escandalitza.

Crisis? What Crisis?

Tothom feia conya aquests dies amb el títol del famós disc de Supertramp. Fins i tot li van regalar una còpia en vinil a Zapatero en un programa de televisió (que originals! Com se'ls va acudir?). El cert és que llegint la premsa per internet no m'havia fet una idea tan clara, però la realitat innegable m'explota als nassos: he anat de vacances en un país en crisi. Al carrer no es parlava de res més. La crisi del dimoni afecta el món sencer, però sembla que els anglesos ho saben dissimular millor. O que als mediterranis els agrada queixar-se més.

També podria ser que els països com el nostre siguin especialment sensibles a les batzegades econòmiques. En un dels llibres que he llegit darrerament, els arguments de l'autor podrien recolzar aquesta idea: "[Catalunya] no és. Cap país basat en entreteniment i serveis ho és, sense la recerca i el desenvolupament." I també: "Catalunya ja no és gran cosa més que un destí turístic (...). De munyir les Rambles, la Costa Brava, la calçotada, el Barça, Gaudí i les escorrialles d'en Dalí no crec que se'n pugui dit activitat cultural" (Miquel de Palol, Aire Pàl·lild/Palimpsest, 2007).

Sembla lògic que un país sense unes indústries cultural, de recera i de desenvolupament prou sòlides i que compta amb el turisme com a principal font d'ingressos (directa o indirecta) sigui més sensible als canvis de direcció del vent. Tinc una teoria: si visquessim en un lloc fred, plujós i inhòspit com les illes britàniques (si veiéssiu l'estiu que estem tenint...) segur que hauríem trobat formes alternatives de sobreviure, més resitents a les baixades de la borsa, i ara no patiríem tant. Perquè després diguin que el mal temps no té el seu costat positiu.

Queda un mes...

La primera setmana de setembre surt al carrer Immortals sans i perfectes (Edicions 62)/Inmortales y perfectos (Destino). Queda just un mes.

Mentrestant podeu començar a remenar la web que Destino ha muntat per a la versió castellana i el seu blog, online des d'ahir. Pels qui us agrada la ciència, al blog trobareu comentaris de les darreres novetats sobre recerca en temes com el càncer, les cèl·lules mare, l'envelliment i la clonació. Portar al dia aquest blog és el que està frenant el meu ritme habitual al bloGuejat. És per una bona causa...

Sense comentaris.

A county commissioner in Dallas who compared the local trafficticket collection office to a “black hole”, was told by a judge last week to apologize for his “racist remark”. He had to explain that it was a scientific term.

(del Dallas Morning News, citat a Nature)