diumenge, 17 d’agost de 2008

Remolins.

Va, i ara que ens hem desintoxicat una mica puc tornar als meus temes predilectes...

El meu fill porta els pèls de punta. No té ni un any i ja és un punky, per imperatiu genètic. D'això en té culpa una cosa que es diu remolí, o almenys és el que els barbers em van voler fer creure a mi fins que em vaig quedar sense matèria prima per les seves tisorades: "vostè el que passa és que té un remolí". Amb aquesta frase justificaven que hi havia un racó de la meva cabellera que no podien controlar per molt que si falquessin amb les dues mans. Un tornado capil·lar. O me'l tallava curt i ras o m'hi posava gomina. La tercera alternativa era anar amb el cap sempre com si t'haguessis acabat d'aixecar d'una migdiada intensa. Si tens un d'aquests elements rebels a la closca, els cabells van cap a on volen per molt que els passis la pinta per sobre mil cops. I això precisament és el que sembla que ha heretat el meu nano, ves quina gràcia. Quina gràcia per nosaltres, és clar, que a ell tan se li'n dóna anar pel món amb pentinat d'eriçó. A qui fa quedar com uns deixats que ni es molesten a enclenxinar el seu fill és als seus pobres pares. Al principi ens hi esforçàvem (inútilment) a cops de raspall i química, però ara ens hem donat per vençuts. I és que no és tan greu, a la terra que va veure néixer els Sex Pistols, que el teu nano porti cresta: ens hem adonat que no és l'únic. La gomina la guardem per quan anem de vacances a països més civilitzats.

9 comentaris:

marta ha dit...

A mi, els perruquers, sempre me'n detecten un o altre de remolí, i pretenen tallar-me el cabell perquè el remolí segueixi ben viu. Però jo, per portar la contrària, m'ajudo el cabell llarg per amagar-lo i no fer cas als perruquers que en canten tantes meravelles :)

Jesús M. Tibau ha dit...

encara no les podem triar aquetsa mena d'herències?
Ja ens avisaràs.

SM ha dit...

Marta, m'alegra veure que no sóc l'únic que ha patit la dictadura dels remolins. La meva solució és millor que deixar-se créixer els cabells...

Jesús, per saber la resposta hauràs de llegir el meu nou llibre (visca la propaganda encoberta!) :-)

defak ha dit...

Comentari doblement fora de lloc, però és que ara em reincorporo a la vide blogaire...

Al teu(?) blog de Inmortales y perfectos cites a la jefa de la meva costella a Nova York! Aquest és el seu tema! Tot i que aquí no firmi, grrrrr....

Quina gràcia...

SM ha dit...

Guillem, jo vaig fer la tesi sobre una caperonina, així que li tinc apreci al tema. Llàstima que s'ha perdut un Nature Medicine! Potser a la propera... (i sí, el blog és 100% meu, malgrat l'aspecte corporatiu).

defak ha dit...

No me'n parlis... Això de les publicacions és un stress insà...

Doe ha dit...

Doncs jo, al clatell n'hi tinc quatre de remolins! Però al final m'hi he fixat i és millor tenir quatre remolins que només un. Dins el caos que creen, és un desordre ordenat, ja que no queda el tros mal pentinat dins un tros pentinat, sinó que tots van a una en la seva rebel·lió, i pareix que m'ho hagi fet jo així a cop de gomina, saps?

Jesús M. Tibau ha dit...

Avui he inclòs l'enllaç a un dels vostres posts a la secció Blogs degustació.

SM ha dit...

Doe: això teu potser podria qualificar-se ja de tempesta tropical, si no directament d'huracà. I jo que em queixava...

Jesús: Gràcies per fer-me sortir un cop més a les teves degustacions. Tot un honor!