Remolins.

Va, i ara que ens hem desintoxicat una mica puc tornar als meus temes predilectes...

El meu fill porta els pèls de punta. No té ni un any i ja és un punky, per imperatiu genètic. D'això en té culpa una cosa que es diu remolí, o almenys és el que els barbers em van voler fer creure a mi fins que em vaig quedar sense matèria prima per les seves tisorades: "vostè el que passa és que té un remolí". Amb aquesta frase justificaven que hi havia un racó de la meva cabellera que no podien controlar per molt que si falquessin amb les dues mans. Un tornado capil·lar. O me'l tallava curt i ras o m'hi posava gomina. La tercera alternativa era anar amb el cap sempre com si t'haguessis acabat d'aixecar d'una migdiada intensa. Si tens un d'aquests elements rebels a la closca, els cabells van cap a on volen per molt que els passis la pinta per sobre mil cops. I això precisament és el que sembla que ha heretat el meu nano, ves quina gràcia. Quina gràcia per nosaltres, és clar, que a ell tan se li'n dóna anar pel món amb pentinat d'eriçó. A qui fa quedar com uns deixats que ni es molesten a enclenxinar el seu fill és als seus pobres pares. Al principi ens hi esforçàvem (inútilment) a cops de raspall i química, però ara ens hem donat per vençuts. I és que no és tan greu, a la terra que va veure néixer els Sex Pistols, que el teu nano porti cresta: ens hem adonat que no és l'únic. La gomina la guardem per quan anem de vacances a països més civilitzats.