divendres, 5 de desembre de 2008

Art.

Art és allò que no pot fer qualsevol persona. Artista és qui demostra una capacitat per crear que la majoria no té. Com menys gent ha arribat on tu arribes, més bo ets. A partir del moment que una cosa la pot produir tothom que s'hi esforci una mica, allò deixa de ser art. Ser artista és com totes les altres professions. N'has d'aprendre i has de servir. Ningú no espera que un advocat sàpiga dissenyar un pont ni hauria d'esperar que tothom que un bon dia té un rampell pugui crear.

Això no vol dir que l'art hagi de ser sempre tècnicament difícil, que calgui un entrenament dur i llarg per adquirir les habilitats necessàries. N'hi ha prou amb que sigui innovador i diferent a tot el que hi havia fins aquell moment. Una de les imatges que acompanyen aquesta entrada és un Mondrian i una tan sols una imitació. Per què la primera és art i l'altra no, si tenen les mateixes qualitats visuals, si evoquen els mateixos sentiments? Perquè avui en dia, qualsevol amb un regle i quatre retoladors pot aconseguir aquest efecte. En el 1920, els requadres de Mondrian eren radicalment sorprenents, ara no són més que ratlles. L'art no existeix en el buit: s'ha de situar històricament. El Quijote pot ser un dels llibres més importants que s'ha escrit mai, imprescindible per al sorgiment de la novel·la moderna i tot això, però actualment se'n publiquen milers cada any que el superen (malament aniríem sinó). Això no afectarà mai el seu innegable valor artístic.

El context, doncs, és clau. Quan Eno feia ambient als setanta estava creant art. Ara, un nen amb un PC pot arribar al mateix punt en pocs minuts. El producte final pot mantenir la mateixa bellesa intrínseca, sense dubte, i ser molt bonic, però ha perdut tot el component artístic. El mateix serveix per la literatura. La tècnica del corrent de consciència era art quan la feia Joyce però passats Kerouac i els beats ja s'havia degradat a truc de fira. Tolkien va iniciar i matar el gènere de la fantasia, amb tot el respecte pels esforços de LeGuin. Les històries de crims i policies, més populars que mai, segueixen encara en la majoria dels casos els patrons que va dictar Conan Doyle i que Agatha Christie va convertit involuntàriament en caricatura. La transgressive literature de Hubert Selby Jr. ha estat explotada tant per Dennis Cooper, Easton Ellis o Palahniuk que tot i no haver perdut per res la capacitat de sobtar, se li comencen a difuminar els seus valors com a art. I parlant de tecnologia, els blogs han fet que qualsevol que sàpiga unes mínimes normes ortogràfiques i sintàctiques pugui trobar el seu públic, i així és com s'omple d'escombraria el ciberespai. En aquestes condicions, voler fer art escrivint al segle XXI és un repte continu. Però al cap i a la fi, això és el que fa que crear sigui fascinant.

12 comentaris:

Fina ha dit...

Totalment d'acord, l'has clavat.

Encara que a Miquel Barceló li estigui caient la seva cúpula per massa innovador.

Potser amb el clàssic "Pegamento y medio". ;-)

Té una bona papereta per solucionar l'artista...

SM ha dit...

Són els riscs de voler ser massa original... però és un risc que s'ha de córrer.

Montse ha dit...

Amén.

morenita ha dit...

Al segle XXI i al segle I. Et recordo la ciceronada: "Temps dolents: els fills ja no obeeixen als pares i tothom escriu llibres." Recordem també que si Ciceró ens ha arribat, i no qualsevol altre, és en part producte del pur atzar, a més de la selecció posterior.

Jaume Puig ha dit...

Has fet tota una declaració de principis Salvador. A mi m'agrada molt una frase del totèmic Gombrich que resumeix mot bé la qüestíó: "L'Art en realitat,no existeix. Tan sols hi ha artistes". Pensant d'aquesta manera evitem els anacronismes que ens suposa creure en l'Art i també els fals debat per classificar què és o no Art. És el que tu anomenes creació i que a mi m'agrada també considerar com la veu o la personalitat de l'artista. Quan assoleix la seva propia veu comencem a estar davant d'un artista. Altres paràmetres ens donaran la seva dimensió real, però sense aquest, que és previ, ni tan sols hi hauria l'artista.

Nota: és curiós que aquest tema ha estat la conversa de sobretaula d'avui a casa.

Mr Towers ha dit...

Gran reflexió, i sinembargo penso que el compta és la emoció. ¿com de rellevants són les eines (en termes de tècnica però també de backgraund cultural) si al final el producte acaba emocionant? Com bé dius la narrativa ha incorporat milions de variants i coses arriscades, però en una part molt important acaba sent el milenari "chico encuentra chica", (cert, probablement perquè les nostres preocupacions bàsiques segueixen sent les mateixes: menjar, beure, posar i treure).

Personalment a un llibre, a una cançó, una peli... l'únic que li demano és que m'arribi. Los Flechazos, Los Soberanos, Dr Calypso... fan servir fotocòpies d'estils que ja eren caducats fa vint anys. I amb tot em segueixen emocionant: benvinguts siguin.

¿en pot sortir art d'unes sopes d'all?

defak ha dit...

Veus? Aquí no coincidim massa... No estic en condicions de fer un contra post, però que el valor d'una obra d'art sigui la seva innovació en un context històric determinat és discutible. Jo m'inclino més a pensar que una d'obra d'art és obra d'art precisament perquè manté la seva essència "innovadora" al llarg de contexts històrics canviants... Si no aguanten el pas del temps tindran interès cultural si es vol, però la seva condició d'Obra d'Art, en majúscules, s'haurà de revisar.

PS. I això de El Quijote... Sabia que eres optimista, però tant! Si em fas una llista, no dels milers, sinó dels 5 títols que aquest 2008 l'hagin superat m'alegraràs el dia :-)

SM ha dit...

Mr. Towers, el teu comentari ens porta a la clàssica disjuntiva entre "art" i "entreteniment". És una visió més funcional que la meva del que ha de ser l'art, però igual de vàlida.

defak, esperava que diguessis la teva, com a expert en el tema! Et trobo una mica radical. Amb aquestes condicions, més de la meitat d'obres d'art en majúscules deixarien de ser-ho, entre elles els meus estimats mondrians. És un punt de vista interessant

Superar el Quijote? Aquesta discussió podria durar molt (sobretot si em sent algun medievalista), però no puc resistir contestar l'apel·lació. Ves a una llibreria i agafa qualsevol llibre a l'atzar de la taula de novetats. Per sort des de Cervantes hem après unes quantes coses sobre el ritme, sobre el llenguatge i sobre com explicar una història. El Quijote més que una novel·la són contes, que avui en dia es veuen repetitius, cada cop més previsibles, lents per acumulació i d'un ingeni limitat un cop superada la premisa inicial del llibre. I que consti que no li trec la categoria d'obra mestra.

SM ha dit...

Jaume, un altre punt de vista interessant. Em sembla que parlar d'artista enlloc d'art ens porta a afegir una tercera dimensió (a part de l'obra i el seu temps): la humana. El defak en treu una, tu n'afegeixes una altra... Si una cosa està clara és que l'art és una cosa molt personal!!

(no és tan curiós que parléssiu del tema si tens en compte que una de les teves contertulianes sembla que havia llegit el post de bon matí!)

pH ha dit...

Perdoneu la intromissió. Un dia vaig llegir ( no sé on) que un artiste és una persona que treballa des de l'ànima. Salvem, si us plau, els prejudicis religiosos i pensem-hi. Crec que no hem de confondre art i tècnica.

Fresas con LSD ha dit...

Estic del tot d'acord amb tu excepte en una cosa: a ser artista no s'aprèn. Dius que l'art, com a qualsevol altre fiena s'apren, però jo trobo que no. Si fos així TOTHOM podria ser artista, i no és el cas.
L'art expresa vida, i té sentiments, per tant és ell qui et tria a tu, no tu a ell com se sol pensar. Que et puguin ensenyar a excersitar la teva creativitat, tècniques, trucs i d'altres, no vol dir que t'ensenyin a ésser artista.
Això que t'estic dient és una opinió personal que algun dia demostraré "cientificament" quan acabi el meu treball de recerca sobre "Que determina que algú sigui artista?" tot i que per acabar primer haig de començar, i com serà el meu treball de recerca... encara em queda acabar aquest curs. jeje
Au, vagi bé :)

Gea

SM ha dit...

Gea, espero amb interès el teu treball de recerca. Avisa'm si pot ser quan estigui disponible.

Que de ser artista se n'aprengui no vol dir que tothom pugui fer-ho. Tècnica i ànima (com diu en pH) són dues parts importants del que és art, no crec que ens haguem de refiar de només una.