Art.

Art és allò que no pot fer qualsevol persona. Artista és qui demostra una capacitat per crear que la majoria no té. Com menys gent ha arribat on tu arribes, més bo ets. A partir del moment que una cosa la pot produir tothom que s'hi esforci una mica, allò deixa de ser art. Ser artista és com totes les altres professions. N'has d'aprendre i has de servir. Ningú no espera que un advocat sàpiga dissenyar un pont ni hauria d'esperar que tothom que un bon dia té un rampell pugui crear.

Això no vol dir que l'art hagi de ser sempre tècnicament difícil, que calgui un entrenament dur i llarg per adquirir les habilitats necessàries. N'hi ha prou amb que sigui innovador i diferent a tot el que hi havia fins aquell moment. Una de les imatges que acompanyen aquesta entrada és un Mondrian i una tan sols una imitació. Per què la primera és art i l'altra no, si tenen les mateixes qualitats visuals, si evoquen els mateixos sentiments? Perquè avui en dia, qualsevol amb un regle i quatre retoladors pot aconseguir aquest efecte. En el 1920, els requadres de Mondrian eren radicalment sorprenents, ara no són més que ratlles. L'art no existeix en el buit: s'ha de situar històricament. El Quijote pot ser un dels llibres més importants que s'ha escrit mai, imprescindible per al sorgiment de la novel·la moderna i tot això, però actualment se'n publiquen milers cada any que el superen (malament aniríem sinó). Això no afectarà mai el seu innegable valor artístic.

El context, doncs, és clau. Quan Eno feia ambient als setanta estava creant art. Ara, un nen amb un PC pot arribar al mateix punt en pocs minuts. El producte final pot mantenir la mateixa bellesa intrínseca, sense dubte, i ser molt bonic, però ha perdut tot el component artístic. El mateix serveix per la literatura. La tècnica del corrent de consciència era art quan la feia Joyce però passats Kerouac i els beats ja s'havia degradat a truc de fira. Tolkien va iniciar i matar el gènere de la fantasia, amb tot el respecte pels esforços de LeGuin. Les històries de crims i policies, més populars que mai, segueixen encara en la majoria dels casos els patrons que va dictar Conan Doyle i que Agatha Christie va convertit involuntàriament en caricatura. La transgressive literature de Hubert Selby Jr. ha estat explotada tant per Dennis Cooper, Easton Ellis o Palahniuk que tot i no haver perdut per res la capacitat de sobtar, se li comencen a difuminar els seus valors com a art. I parlant de tecnologia, els blogs han fet que qualsevol que sàpiga unes mínimes normes ortogràfiques i sintàctiques pugui trobar el seu públic, i així és com s'omple d'escombraria el ciberespai. En aquestes condicions, voler fer art escrivint al segle XXI és un repte continu. Però al cap i a la fi, això és el que fa que crear sigui fascinant.