dimecres, 28 de gener de 2009

Editors (I).

A arrel del llibre que exhuma la correspondència entre Rodoreda i Sales s'està parlant aquests dies de la relació entre escriptor i editor i el paper que aquest darrer ha de jugar en el procés creatiu. Es podria dir que tot just acabo d'aterrar en el món de la literatura, però en els tres o quatre anys que fa que publico seriosament ja he tingut el gust de relacionar-me amb 7 editors, una mostra, no sé si representativa, que conté tots els colors de l'arc de Sant Martí. Sense dir noms ni gèneres, perquè no se m'acusi de fer safareig, us resumeixo com han anat les experiències, ordenades de menys a més, per a què tingueu una idea de com funciona aquest món els qui no sou del gremi.

A dos dels editors no els he conegut mai, ni de forma epistolar. De fet, un d'ells no sé ni tan sols com es diu. Queda clar que d'aquestes relacions no se n'escriurà mai cap llibre. Amb un altre vaig parlar només una vegada per telèfon (anem millorant). Em va prometre l'oro i el moro, va publicar el que havia de publicar i després no en vaig saber mai més res. Un quart si que el vaig veure en persona, un cop, poc després de comprar-me el llibre gràcies a les negociacions d'una tercera part implicada. No tenia massa ganes de parlar amb mi. Totes les vegades que vaig intentar contactar-lo després d'aquella cita se'm va treure de sobre educadament o amb un simple silenci. Tampoc és que li intentés demanar un préstec o que traiés al carrer més llibres meus, no us penseu. No sóc el típic autor plom que no deixa de petja els seus editors, només volia una mica de feedback.

A un altre el vaig conèixer uns mesos després que em publiqués. Vam tenir una conversa breu però interessant i distesa. Això ja em va agradar més. Llàstima que arribava a misses dites. Amb el següent de la llista sí que vaig gaudir d'una relació més com un s'imagina que ha de ser: ens vam trobar uns quants cops, vam discutir com seria el llibre, ens vam enviar emails i fins i tot em va convidar a dinar. I el darrer que em queda per comentar es pot dir que és de la vella escola: un editor amb el qual vaig treballar el projecte molt de prop, amb contactes diaris durant les èpoques més intenses, amb qui vaig poder discutir totes les etapes del procés, que em va ajudar fins i tot a gestar un segon llibre, amb qui vaig compartir cerveses, tapes, viatges en diferents medis de locomoció i algún que altre dinar. Ara estic començant l'aventura amb un vuitè, que de moment sembla que té una retirada amb els d'aquest darrer grup.

Com veieu, n'hi per a tots els gustos. Trobar el que t'encaixa més és com una barreja entre jugar a la loteria i sortir a lligar. A vegades no saps amb qui t'estàs ficant al llit fins que és massa tard. Altres, et toca la grossa.

[Continuarà]

5 comentaris:

Montse ha dit...

Em sembla que n'hi ha per a tots els gustos,la qüestió, però, és que et publiquen els llibres i que es venen. No?

Si hagués d'escollir, evidentment, em quedaria amb el darrer, el dels dinars, tapes, viatges... ep, que es de la família, aquest?
:)

marta ha dit...

No tindrà res a veure el fet que ja no ets novell en el món i et tracten amb més deferència?

SM ha dit...

Montse, suposo que sí, que el més important és que els llibres es publiquin, sigui com sigui! Marta, que no els he posat per ordre cronològic, necessàriament! Sinó seria massa fàcil posar noms i cognoms a cadascún d'ells...

Mina ha dit...

En el fons, el mercat editorial és com qualsevol altre mercat, desgraciadament. Tant és que es venguin llibres com sabates, avui... Per cert, gràcies pel teu comentari al meu bloc, avui hi he tornat a escriure des de feia molt temps.

Salut!

SM ha dit...

Mina, tens tota la raó. Feliç retorn a la blogosfera!