dijous, 15 de gener de 2009

Predeterminació.

Fins a quin punt naixem amb tendències i gustos definits? Fins a quin punt s'adquireixen de forma inconscient durant els primers mesos o anys de vida? Quan comencem a prendre les nostres pròpies decisions? I quan ho fem, no estem ja predestinats a escollir una de les opcions que se'ns presenten degut a com ens han quedat cablejats els circuits neuronals a resultes de la nostra dotació genètica i/o de les nostres primeres experiències en aquest món?

Massa preguntes filosòfiques per a un primer paràgraf. Canviem de marxa, a veure si aconsegueixo no perdre els pocs lectors que han arribat fins aquí.

Des que ha començat a interaccionar amb el seu entorn, el meu fill té algunes idees molt clares. Li fascina, per exemple, obrir i tancar portes. I picar caixes o pots rítmicament amb una cullera de pal. O prémer botons. Qualsevol joguina dissenyada per estimular la ment infantil a cops de colors brillants i melodies de Mozart és mirada amb absoluta indiferència si al costat hi ha un telèfon, un interruptor o un simple comandament a distància. De la mateixa manera, ja li pots posar programes del Canal Disney, que saltarà més content si al seu lloc apareixen els Foo Fighters a la MTV. Clarament té un interès per la música i també pels llibres, des del principi. Es pot passar hores anant d'un llibre a un altre, mirant les planes amb atenció i assenyalant coses amb el dit, com si entengués la història.

Què vol dir tot això? Que està copiant el que fan els seus pares? No pot haver agafat afició als llibres de veure'ns llegir perquè no ho solem fer davant d'ell (diguem que el nano no contribueix massa a l'ambient reposat que demana una bona sessió de lectura). La música potser sí, perquè en sentim constantment, i el comandament de la tele és certament una eina usada amb freqüència. Però a mi obrir portes no és una cosa que em fascini gens. I tot i que sé tocar una mica la bateria, no ho he fet tampoc mai en la seva presència, així que la passió pel ritme no l'ha pot haver tret de mi. Pot ser que tinguem alguna mena de predisposició a què ens agradin certes coses ja des que naixem? Influeix això en res en el què farem després en la vida? Serà el meu fill porter d'hotel de luxe, ascensorista, crític literari o bateria d'un grup de rock? Ah, quin interessant experiment biològic que tinc creixent al menjador de casa...

4 comentaris:

Montse ha dit...

En Jordi, el meu fill mitjà, tenia tendència a ballar tot el que sentia. per exemple, quan jo fregia peix a la paella, ell ho ballava. Ara és veterinari, no pas ballarí, però era molt divertit!!

Ferran ha dit...

Només puc parlar des de la intuició i pel que he vist en nebots carnals i "adoptats", perquè no tinc fills. Diria que els nanos descobreixen el món fent ús de les eines que tenen a l'abast. I d'aquestes, per alguna raó suposo que relacionada amb la pròpia personalitat, n'hi ha que els criden l'atenció més que d'altres. Però com diu la Montse, juraria que una tendència de nano no porta, indefectiblement, a un àmbit determinat de gran.

En qualsevol cas, no tinc cap dubte que veure créixer un crio, formar-se com a persona, ha de ser un procés meravellós.

Metaljack ha dit...

Os3, tu creus que el meu habitual excès de ferro a la sang (i no és conya, en tinc massa) és la causa del meu nikname i de que m'agradi el heavy metal?

JRoca ha dit...

La meva pubilla també estava obsessionada amb les portes quan tenia l'edat que deu tenir el teu nano ara. Ara és fan de The Doors...
Salut