Després d'un munt d'anys de la seva darrera col·laboració, ja era hora que tornessin a fer coses plegats. Es curiós que siguin dues mòmies com ells els qui hagin fet un dels discs més frescs i innovadors del 2008... O potser no: Eno ha produit els darrers discs de Coldplay i U2. Sap com fer que una cançó soni bé. David Byrne and Brian Eno, Strange overtones (Everything that happens will happend today).
8 comentaris:
Molt xulo i divertit !!!
Fins aviat, :D
Moltes gràcies pel teu comentari, Salvador.
És, a més, tot un plaer navegar pel teu sorprenent blog.
Una abraçada,
Carme
Doncs la veritat, prefereixo el "My Life in the bush of goshts" que el darrer que han tret. El vaig trobar molt poc arriscat i tremendament avorrit. Preferiria que el senyor Byrne resucites als Talking Heads, almenys per una vegada i els portes per Europa, o que segueixi com ara, a les regnes del segell Luaka Bop on hi han molts de talents que si val la pena escoltar. I el senyor Eno, ha fet grans produccions, pero amb els Coldplay crec que el que ha fet es un album de transició. el que passa es que amb els Coldplay tot ha sortit de mare. Els seus dos primers álbums valen la pena, el tercer renqueja en molts moments i en aquest darrer doncs salvaria molt poques coses, no és res de l'altre món.
Robur, el My life és més trencador, estic d'acord. El Byrne fa prou coses interessants sol, no li calen els altres Heads.
D'acord també que aquest àlbum de Coldplay és fluix, però és el que té per mi els sons més interessants. Totes les cançons dels dos primers sonaven iguals. Almenys en aquest els Coldplay i l'Eno s'han arriscat, com demostra que el single que més èxit ha tingut està orquestrat amb corda, bombo i campanes enlloc dels instruments habituals. Només per això cal treure's el barret davant del productor...
Sí, reconec que fa coses interesants en David, sobretot amb el segell discografic, però és imposible que ho comparis amb el que va fer amb els Heads, perquè sencillament no hi ha color. Em pots dir que el segon dels Coldplay sonava bastant semblant al primer, sí, ho reconec, però el Parachutes es en diferència el millor que han fet. Y per suposat, els Coldplay mai podran estar a l'alçada d'uns U2 (em refereixo a la seva etapa clàsica, de Boy a Achtung Baby), mai de la vida, tenen masses coses que els hi fallen. Per cert els U2 els va produir també els senyor Eno i amb molt millor resultat.
A mi també m'agraden més els Talking Heads que el Byrne en solitari, però la baixada de qualitat no crec que sigui degut a què li falten els seus antic companys. Per exemple, a l'època del Look into the eyeball, els Tom Tom Club estaven gravant The good the bad and the funky, que està bé però és idèntic al que sempre han tocat (no cal ni parlar dels Casual Gods del Harrison). No em sembla que cap d'ells hagués aportat res interessant ni innovatiu al que ja estava fent el Byrne.
S'ha de separar el que és al producció de la composició. Un disc pot sonar molt modern i molt original però tenir cançons fluixes i en conjunt ser pitjor que un altre amb un so més tradicional però amb temes més potents. Això passa a Coldplay. No és tan facil tenir les dues coses juntes! El productor només pot implicar-se fins a cert punt i és la banda qui decideix el què vol (per això l'Eno pot produir coses tan diferents com el Joshua tree o l'Achtung Baby). A més, no se'l pot culpar massa de la qualitat de les cançons perquè no intervé en la composició normalment (exceptuant casos com el de l'Eno i els discs que va produir als Talking Heads).
Disculpa la contrarèplica, Salvador, em penso que ens estariem barallant pels segles dels segles i el senyors Eno, Byrne, els Coldplay i la resta dels Talking Heads fent-se un tip de riure. En el primer que dius, que per suposat reconec les mancances d'uns i altres, crec que es més la suma de valors que no pas el personal per separat.
I si, tens raó, potser els Coldplay necesitaven un cop de timó, i ningu més adient que el senyor Eno. De totes maneres, crec que malgrat que un productor no composa en principi, si que és determinant pel producte final. Hi han molts d'exemples en que el productor l'ha cagat de dalt a baix. Per exemple el productor de "Fables of Reconstruction" de REM, un àlbum que amb el pas dels anys ha guanyat però que la diferencia és abismal amb els dos primers de la banda d'Athens. O un exemple típic com és el "Raw Power" de The Stooges on les remescles fetes pel David Bowie vàren ser desastroses, i que el propi Iggy Pop remesclaria anys desprès.
Robur, cap problema, és divertit parlar de música amb algú que sap què és un productor! ;-) No cal que estiguem d'acord en tot...
Nop et creguis que no reconegui el valor del productor en el resultat. És cert que és important. Però una bona cançó ha de funcionar independentment del so que tingui. Això ho van demostrar àmpliament als 90 els Unplugged, per exemple. El cas del Raw Power en seria un altre (encara que aquí estem parlant de la mescla, que és un camp diferent): malgrat que el Bowie es va carregar el so, l'album es va convertir en un clàssic, suposo que per la força dels temes (jo no sóc especialment fan d'aquest disc). Les remescles bones no van arribar fins 25 anys després.
Publica un comentari a l'entrada