dissabte, 18 d’abril de 2009

Això dels blogs...

Jo al principi era poc partidari dels blogs, per això vaig tardar una mica a posar-m'hi. Què m'importa a mi el que pensi la gent i a qui li importa el que jo pensi? Però al final vaig decidir provar-ho i mira, aquí estic, gairebé quatre anys després, amb tres blogs actius a les mans i passant-m'ho d'allò més bé.

El problema és que ho havia entès malament. Els blogs són en realitat una xarxa social com qualsevol altra. Fas una colla d'amics amb interessos semblants i xerreu en diferit del que us passa pel cap. Els blogs veritablement interessants no són els dels famosos, polítics o periodistes que parlen d'actualitat. M'agrada més descobrir gent anònima que té coses a dir, que n'hi ha molta. Si més no en aquest petit ecosistema que formem els qui ens agrada llegir i/o escriure en català. Quan finalment em vaig adonar d'això, ara fa uns mesos, em vaig proposar "adquirir" uns quants blogs nous cada setmana, perseguint recomanacions, enllaços, comentaris que m'haguessin agradat... Vaig començar que tenia unes desenes de subscripcions al meu google reader, i una forta impressió que m'estava perdent moltes coses. Certament era així. El problema és que això és un vici addictiu: el meu reader ja té més de dos-cents blogs en nòmina i no tinc ganes de parar.

A diferència d'alguns que s'apunten a seguir altres blogs imagino que per atraure tràfic cap al seu (és físicament impossible que alguns llegeixin amb regularitat tot el que tenen al blogroll) i pujar a les llistes d'èxits (com si això importés massa), jo cada dia repasso fidelment les novetats. Com que són abundants (escriviu molt!) he de llegir en diagonal, sinó m'hi passaria el dia. Això vol dir que si el títol i les primeres dues línies del vostre post d'aquell dia no em capten l'atenció me'l salto. Sense pietat. És el zapping blogaire. Però ho prefereixo així, perquè cada setmana vaig descobrint noves perles (i algunes acaben a la secció l'escollit, per estalviar temps de cerca als altres lectors, mireu si sóc bona persona). M'agradaria a més tenir temps per deixar comentaris, però què hi farem: la majoria dels cops m'he de conformar amb mirar.

Només em queda agrair-vos a tots els qui passeu per aquí que us llegiu les meves històries (ni que siguin només el títol i les dues primeres línies) i encara més els qui no feu com jo i us esforceu a deixar comentaris. Ens llegim.

12 comentaris:

Clidice ha dit...

Ens tenen tan acostumats els media i els manaires a fer-nos creure que la resta som uns mindundis de pa sucat amb oli que ens acabem sorprenent de què el país, i part de l'estranger, estigui ple de persones que pensen de debò. :) no sé si és una xarxa social, per a mi és la fórmula ideal per mantenir debats i tertúlies que, en temps real, no puc fer. Si a sobre tinguéssim alguna solució per a les cerveses això seria fantàstic. :)

miq ha dit...

Ves per on, he arribat a la darrera línia i a sobre et deixo un comentari… me catxis!
:)
(deu ser pel títol i per les dues primeres línies que han actuat com a esquer)

Júlia ha dit...

La veritat és que moltes crítiques al món dels blogs i a d'altres xarxes venen per part de gent que fins ara monopolitzava sectors diversos, periodístics, literaris...

Encara diran que no es venen diaris per culpa dels blogaires, ves. I no pas perquè els diaris hagin perdut qualitat... per exemple.

kweilan ha dit...

Cada dia trobo blocs nous i és difícil deixar tots els comentaris que voldria...però m'encanta llegir el que els altres blocaires escriuen...encara que de vegades no escrigui comentaris per manca de temps.

Anna ha dit...

És que això és tot un món, bé una ciutat a part "blogeville" i els habitants, som tots un xic especials. Hi ha una certa màgia en aquest petit país nostre, no?

Mireia ha dit...

Bé, jo us llegia a tots durant mesos i mesos fins que em vaig decidir a obrir el meu. Efectivament, n'hi ha un munt, ess tracta de triar aquells que més ens motiven.

Joan Calsapeu ha dit...

Un dia vaig fer una xerrada a l'institut on faig feina sobre blogs i literatura, i quan una persona em va preguntar quin plus trobava un lletraferit en aquesta xarxa, no vaig saber què contestar -bé, vaig contestar una ximpleria. Si hagués tingut temps de pensar la resposta, hauria explicat això que avui exposes en el teu apunt, Salvador. Però sóc lent de clepsa!

jaka ha dit...

Et lleigexo cada dia,desde quan estaves a N.Y., ets un dels meus preferits.

Fins aviat, ;D

Ferran ha dit...

Els blogs ens ajuden a entendre que hi ha tants punts de vista com persones, tantes opinions com blocàires; els blogs ens humanitzen!

PS: Deixar comentaris o no deixar-ne és certament el de menys.

Salut.

Helena Bonals ha dit...

Els blocs són una manera de demostrar que hi ha talent més enllà dels cànons establerts. I omplen molt qui els fa, de fet per a mi són una salvació, els meus dos blocs, i els fòrums en què participo.

Vent d Cabylia ha dit...

Amén a tot el que has dit.

Assumpta ha dit...

Crec que tens tota la raó :-)

Una vegada vaig entrar a un blog, la propietària dedicava aquella entrada a fer un petit homenatge al seu ordinador portàtil que s'havia espatllat. Explicava que s'havia encarinyat amb ell, doncs l'havia acompanyada durant la seva carrera, que, fins i tot li havia posat un nom (no recordo quin)

Però, a meitat del post, canviava i deia... doncs, sorpresa!! quan ja pensava que de tant vellet l'hauria de tirar i que ja no funcinaria mai més, ahir el vaig engegar i torna a funcionar la mar de bé... estic molt contenta i...

Un dels comentaris deia "ostres, em sap molt de greu el que expliques, és cert que s'agafa carinyo a les coses..."

Jajaja jo vaig pensar que, obviament, aquell comentarista no havia arribat fins al final però, tot i així, havia volgut deixar la seva petjada potser per no perdre un comentari al seu propi blog...

Prefereixo com dius tu!! Quan comentes a un blog, que sigui perquè ho has llegit bé i t'ha agradat -o no- però al menys has arribat fins al final!! :-))