dissabte, 18 d’abril de 2009

Això dels blogs...

Jo al principi era poc partidari dels blogs, per això vaig tardar una mica a posar-m'hi. Què m'importa a mi el que pensi la gent i a qui li importa el que jo pensi? Però al final vaig decidir provar-ho i mira, aquí estic, gairebé quatre anys després, amb tres blogs actius a les mans i passant-m'ho d'allò més bé.

El problema és que ho havia entès malament. Els blogs són en realitat una xarxa social com qualsevol altra. Fas una colla d'amics amb interessos semblants i xerreu en diferit del que us passa pel cap. Els blogs veritablement interessants no són els dels famosos, polítics o periodistes que parlen d'actualitat. M'agrada més descobrir gent anònima que té coses a dir, que n'hi ha molta. Si més no en aquest petit ecosistema que formem els qui ens agrada llegir i/o escriure en català. Quan finalment em vaig adonar d'això, ara fa uns mesos, em vaig proposar "adquirir" uns quants blogs nous cada setmana, perseguint recomanacions, enllaços, comentaris que m'haguessin agradat... Vaig començar que tenia unes desenes de subscripcions al meu google reader, i una forta impressió que m'estava perdent moltes coses. Certament era així. El problema és que això és un vici addictiu: el meu reader ja té més de dos-cents blogs en nòmina i no tinc ganes de parar.

A diferència d'alguns que s'apunten a seguir altres blogs imagino que per atraure tràfic cap al seu (és físicament impossible que alguns llegeixin amb regularitat tot el que tenen al blogroll) i pujar a les llistes d'èxits (com si això importés massa), jo cada dia repasso fidelment les novetats. Com que són abundants (escriviu molt!) he de llegir en diagonal, sinó m'hi passaria el dia. Això vol dir que si el títol i les primeres dues línies del vostre post d'aquell dia no em capten l'atenció me'l salto. Sense pietat. És el zapping blogaire. Però ho prefereixo així, perquè cada setmana vaig descobrint noves perles (i algunes acaben a la secció l'escollit, per estalviar temps de cerca als altres lectors, mireu si sóc bona persona). M'agradaria a més tenir temps per deixar comentaris, però què hi farem: la majoria dels cops m'he de conformar amb mirar.

Només em queda agrair-vos a tots els qui passeu per aquí que us llegiu les meves històries (ni que siguin només el títol i les dues primeres línies) i encara més els qui no feu com jo i us esforceu a deixar comentaris. Ens llegim.
Publica un comentari a l'entrada