divendres, 8 de maig de 2009

Escriptors amics, amics escriptors.

Un dels problemes que té la crítica literària del nostre país és que sembla que poca gent s'atreveix a dir res dolent sobre cap obra (excepte potser certs professionals consagrats). La idea és que ja que hi ha tan poc espai als diaris dedicat als llibres en català, per què malgastar-lo amb una opinió negativa? Feu un cop d'ull per exemple al suplement de cultura de l'Avui i veureu que la majoria de llibres no baixa de tres punts (sobre 5). Així, si d'un llibre no se'n parla no saps mai si és perquè no agrada o simplement perquè ningú no se l'ha llegit.

La setmana passada, Bernat Dedéu trencava aquesta llei d'or no escrita i carregava contra Gaspar Hernánez. Com era de preveure, això va despertar l'ira d'un altre escriptor amb tribuna al mateix diari, que es va apressar a transmetre-li el seu descontent. Tot i l'aire de batussa de pati d'escola, em sembla un ambient més saludable que l'habitual llei del silenci. Algú de tant en tant ha de jugar-se-la i dir el què pensa. Després el lector que en tregui les conclusions que vulgui.

Però fer una crítica negativa no és tan fàcil. Si coneixes l'autor i et cau bé, és pràcticament impossible. Aquest deu ser el motiu principal pel qual els escriptors van a les festes de Sant Jordi (a part del menjar gratis): assegurar-se que no queda cap crític potencial ni cap possible membre d'un jurat per saludar afablement. Per si de cas. I com que el món de la nostra literatura és minúscul, al final t'acabes coneixent amb tothom. Llavors pots caure en el parany invers: només parlar malament dels qui et cauen malament. Del qui s'ha acabat el darrer canapé de salmó fumat o t'ha trepitjat el peu quan anava a buscar una altra cervesa. A part del compromís ètic, això tampoc no està lliure de conseqüències: sempre t'arrisques a una revenja en diferit (si un llibre del senyor Dedéu es topa amb el senyor Alzamora o el senyor Hernández en un jurat d'un premi, podem imaginar què passarà). Les oportunitats d'èxit al nostre país són tan minses que no sé si ens podem permetre el luxe d'anar-les sacrificant inconscientment a l'altar de la llibertat d'expressió.

Addendum: en Francesc Puigcarbó també parlava d'aquest tema aquí fa uns dies.

18 comentaris:

Jaume Puig ha dit...

L'exit ja està sacrificat anticipadament pel fet d'escriure en català. Sense dir el que es pensa no s'avança. I si no ventilem i obrim finestres i finestrons respirarem sempre un aire contaminat. Dient el que un pensa també dona l'oportunitat als altres de oposar-hi el seu punt de vist. Segur que no ens pot fer mal.

Clidice ha dit...

No sé pas com funciona aquest vostre món dels escriptors, més enllà de fullejar algun suplement de llibres, i no pas gaire tampoc. A vegades, des de fora, des de la massa ;), la sensació és una mica com que us ho amaniu i us ho mengeu tot entre vosaltres. Crec que en la "cultura catalana" hi ha un excés de complexes i un excés de "necessitat" o desig de menjar calent ...

Joan Calsapeu ha dit...

Toques un tema delicat, Salvador. Fa uns mesos, en Francesc Mira també se'n queixava -amb raó: els crítics senten pànic davant la possibilitat de fer una crítica negativa, i quasi sempre se n'estan. Ho comprenc -jo també m'hi trobo: més d'una vegada he llegit un poemari pensant "Mira, en acabat el comentaràs en el blog", i resulta que et cau als peus, i en acabat ho deixes estar perquè no vols desanimar els possibles lectors d'aquell autor o autora.

Aquesta dinàmica s'ha fet gran en un mercat literari petit, i això no pot ser bo; és més, du de pet a la desorientació i al resclum. Val la pena ser valents; si no, tindrem un mercat literari viciat.

Personalment, proposo una manera esportiva d'afrontar la cosa: no criticar negativament una obra fins que el seu autor no tingui tres o quatre volums publicats. Així podrem compensar una crítica negativa amb l'elogi d'una altra de les seves obres -i potser així ens estalviem el seu ressentiment etern.

Príncep de les milotxes ha dit...

Salvador, has tocat pedra foguera i sacralitzada... On es la llibertat de dir, pensar i premiar?
En aquest món literari s'agafen les coses i situacions d'una forma massa personal, la qual cosa denota immaduresa professional.
La caminada és llarga...

rokins ha dit...

Tb. crec que fer una valoració negativa costa molt! ja sigui d'un llibre, d'una peça d'art o del pentinat de la veïna. Imagino que, darrera aquesta actitud hi ha, especialment, una intenció d'evitar el conflicte..

Ah! i sobre el llibre "el silenci" no em posiciono massa fins llegir-lo! De totes maneres, a priori, crec que és extremadament difícil parlar sobre temes espirituals sense que, tot plegat, et quedi una mica pastel de xocolata. Així que, una llança a favor d'en Gaspar!

Ja ho veig... efectivament és molt difícil fe una crítica negativa!

Eulàlia Mesalles ha dit...

Realment és difícil fer crítiques negatives, fonamentalment per allò que tu apuntes: els crítics són alhora escriptors, així que tenen molt a perdre.

D'altra banda, pernso que optar per "NO comentar" és una opció molt més vàlida per "enfonsar" un llibre: si no se'n parla no es coneix. Ara tots sabem, arran de la polèmica, del llibre del Gaspar Hernàndez. I, com que hi ha polèmica, més gent encuriosida per llegir-lo. Jo, d'en Gaspar estaria més content que un gínjol: Que parlin de mi encara que sigui "bé". O sigui que si mai estés en un jurat on en DeDéu presenta un original... potser que pensi els beneficis que aquesta crítica negativa li està reportant.

I, l'altre element que de vegades es té en compte per triar una lectura, no és els èxits de vendes no són cap referència. Tots coneixem autèntiques gasòfies que han venut d'allò més...

kweilan ha dit...

Jo crec que si es publica una obra, els lectors també tenim dret a saber l'opinió real dels crítics i aquesta s'hauria de fer objectivament i sense pressions...però pel que es veu això és molt difícil.

TRAPEZISTA ha dit...

I el més curiós és que els llibres que reben un 3 al suplement de l'Avui són els que han guanyat els premis grossos. Algun dia t'explicaré per què no tornaré a fer de lector previ d'un d'aquests premis.

SM ha dit...

Gràcies a tots per participar en el debat. Heu dit coses molt encertades...

Jaume, el teu sí que és un optimisme sense fronteres! ;-)

Clidice, els escriptors, com qualsevol altre gremi d'aquest planeta, és un pou endogàmic. Això no hi ha qui ho canviï.

Joan, el que dius és totalment cert. A mi també m'ha passat no voler fer crítiques negatives, per mil raons. Trobo encertada la teva proposta per paliar el mal d'una mala crítica, a veure si algú s'hi apunta!

Eulàlia, el teu és un punt de vista interessant: tota publicitat és bona. No ho sé, potser funciona si el destinatari és algú que ja es pot guanyar lectors per una altra banda. Per a algú que només té el boca-orella, una crítica dolenta pot ser el final. Però és cert que qualitat i vendes no tenen res a veure...

Trapezista, oloro una d'aquelles històries que no es pot explciar per escrit sinó només davant d'una cervesa en un lloc públic i portant ulelres de sol i gavardina... Algun día!

Jaume Puig ha dit...

Doncs no he llegit el llibre de Gaspar Hernandez, però la crítica de Bernat Dedéu és coratjosa, no perquè ataqui una primera novel.la d'un autor premiat, sinó perquè és una carrega de fons contra el mandarinatge que regenta alguns premis amb noms i cognoms. Aquests són els que reben de valent.

I posats a ficar cullerada: és que no heu vist mai com repapieja en Porcel?

Optimista irreductible Salvador :-)

Mireia ha dit...

Bé, hi ha una excepció, en X Pla "reparteix caldo" a tort i a dret al suplement de l'AVUI: no sol passar del 2 sobre 5. I encara recordo la ressenya que va fer fa uns mesoso sobre el premi de Mallorca (dotat amb 70 mil Euros lliures d'impostos!!!). li va posar un 1 i va escriure frases com :"de les novel.les més dolentes que he llegit mai"

òscar ha dit...

doncs jo reivindico aquestes petites baralles de pati d'escola per gairebé totes les vessants artístiques. crec que li fan molt de bé.

un opinió, o crítica, és subjectiva i per tant no ha de provocar un futur ull per ull. convertir-nos en nens és bo sempre i quan deixem la revenja amiguista al marge.

Jean Robur ha dit...

Crec que tot el que ha passat amb el llibre d'en Gaspar Hernandez és només un esglaó més en la constant pujada del amiguisme i de les empreses de màrqueting en el món de la ficció novel·lada. Malauradament pot anar pitjor. Inclòs ens ho podem imaginar. Una oligarquia que es dediqui a guanyar premis i repartir-la entre els seus socis. Anem més enllà. Que sigui hereditària, nets i rebesnéts passant-se el seu poder absolut. Se'm dispara la imaginació amb el grau de podridura que es pot arribar assolir.

Ferran ha dit...

En un país petit com el nostre, efectivament tothom s'acaba coneixent. El problema que té això va, naturalment, més enllà de la crítica literària o artística en general; en molts àmbits, les relacions que s'estableixen estan viciades d'arrel, per allò que tothom té algún conegut/contacte en comú amb els altres. Això se m'ha fet evident a la feina, una institució pública cultural, on el "politiqueo" (i el políticament correcte) són el repugnant pa nostre de cada dia.

carina ha dit...

Vaig llegir la críca i la vaig trobar molt bèstia i sanguinària, hi veig un transfons personal, és com una revenja de Dedeu. No havia vist res tan cru en temps, a mi ja m'està bé que es fotin canya, al fi i al cap sempre són els mateixos els que remenen les cireres i es creuen pel damunt del bé i del mal. He llegit El silenci: és imfumable. Una abraçada

carina ha dit...

Ei, rewcorda també el que va dir Marsé a propòsit del premi a la guapa de Mallorca, tenia més raó que un sant l'home... però què hi farem

Mireia ha dit...

Al cultura de l'AVUI torna a haver-hi una puntuació d'un 2 d'en x Pla. D'un costat ho veig bé (vull dir que fa la sensació que no "es casa amb ningú" i si ha de posar una mala nota la posa), de l'altre també fa una mca de pudor que un crític sempre estigui posant males notes, em recorda a l'acudit d'aquell que va en contradirecció per l'autopista.
En fi, em quedo amb crítics com el gran Joan triadú (al suplement de Cultura de dissabte passat va redactar una ressenya força emotiva).

Doc Moriarty ha dit...

Totalmente de acuerdo, don José María.