A la part alta de Manhattan, quan passaves per davant d'una escola tenies la impressió que les àvies hi portaven o recollien les criatures. Però no: aquelles senyores eren les mares. La meva dona va tenir el nostre fill als 37 i era de les més joves de la planta de parts (parlo de les caucàsiques; altres races seguien horaris diferents). La primera cantant amb la qui vaig treballar a Nova York tenia 41 anys i quan un dia va sortir casualment el tema de la descendència, em va dir tota convençuda que encara era aviat, que tenia temps per pensar-s'ho. Aquest era el sentiment imperant entre les dones atrafegades i triomfadores de la ciutat.Ara vivim a l'altre costat de l'espectre. Al countryside anglès sembla que els joves s'avorreixen força, així que es llencen de cap al passatemps més antic que existeix fins i tot abans de descobrir què és un anticonceptiu. L'atre dia anem a la festa d'una nena que va a la classe del nostre hereu a la guarderia. Ens obre la porta un home amb un aspecte més o menys com el nostre. "Hola, hem vingut per això de la teva filla", li diem. Ens mira amb cara de no entendre res. Després d'uns segons hi cau: "Ah, voleu dir la meva neta, no?". Glups! Per desgràcia per a nosaltres no és un cas aïllat: és la norma.
Imagineu el nostre problema. Els pares normalment fan amics amb altres pares que tenen nens d'edats semblants, per allò de quedar per jugar, etc. A Barcelona seria així: vaig més o menys sincronitzat amb els meus companys de tota la vida pel que fa a la procreació. En canvi, aquí la gent de la meva edat tenen fills adolescents. Tota una altra sèrie de problemes i necessitats. Estem condemnats a relacionar-nos amb mares de 18 anys, a parlar de les notes que treuen a l'escola i de quina crema va millor per tractar l'acné. Queda demostrat: el rellotge biològic és un concepte purament cultural.
15 comentaris:
Els últims anys sempre m'he sentit com una cosa rara per haver tingut els fills als 25 anys. Moltes companyes de classe els van tenir a partir dels 40. Encara que ara, quan les veig amb les criatures amunt i avall penso que vaig fer bé, ni regalats! si ja gairebé ja m'he oblidat de l'adolescència! només de pensar-ho em recorre un calfred per l'espinada :P
Estem tan atrafegats que deixem lo més important pel final...
Constato que en el teu countryside la relació via escola és amb mares. No amb pares. Sembla que hi ha una proximitat cultural amb el continent més gran del que els mesuradors de peus i pesadors de lliures es pensen.
Vaig estar fa poc tres setmanes a Eastbourne, a Anglaterra, i me cridà moltíssim l'atenció vore tantes i tantes mares tan joves, inclús més joves que jo, i algunes d'elles amb no més de 20 anys ja anaven a pel segon fill!!!! Pel que me contaren també és una manera fàcil d'anar-se'n de casa dels pares, el govern dona interessants ajudes per al lloguer a les mares joves...
Bé, si la que posa l'òvul és una noia sana de 20 anys, no cal patir massa.
De mares només hi ha dues: la que posa els gens (l'òvul) i la que et gesta i et pareix.
Recordo, quan vivia a Gal·les, que la maternitat durant l'adolescència era un fet ben habitual. Centenars de nenes de 14 o 15 anys quedaven embarassades, sobretot als pobles dels "Valleys", antigues zones mineres que ja fa anys que van entrar en decadència. Una altíssima taxa d'atur, un nivell sociocultural baixíssim i la pràctica desaparició del concepte de "família". Si a això hi afegim la passió desenfrenada per l'alcohol i la banalització absoluta del sexe, em sembla que ja tenim tota una sèrie de raons que, combinades, expliquen el perquè de tot plegat. A més, cal no oblidar les ajudes que reben les mares solteres a UK. Potser sonarà fort, però estic convençut que moltes noies sense feina ni estudis pensen que tenir un fill i rebre una ajuda estatal és la millor sortida econòmica a què poden aspirar.
Bé, estic parlant d'uns anys concrets i d'una zona concreta del Regne Unit, però és possible que avui dia això continuï igual i, a més, que sigui extensiu a altres parts del país. Passarà el mateix aquí algun dia?
Salut,
S.
Jo tinc amics amb totes dues vessants. Un parell d'amics de la meva edat que com la Clidice els va tenir més aviat jove i d'altres, com jo, que els hem tingut a la trentena.
Ara ja està fet i no sé què dir què és millor. Com tot, tot té avantatges i inconvenients.
I ara jo que dic ? Que tinc un fill de 22 anys....
En Salvador m'esborrarà de les seves amistats ? :-((((
Treballoo en un institut de Mollerussa i tinc alumnes de 16 anys que les seves mares tenen la mateixa edat que jo o fins i tot són més joves (en tinc 33) i tinc un nen de 2 anys, jo no em sentia vella, però sabent això penso que em deuen veure del cretaci pel cap baix. No em penedeixo pas d'haver tingut el Max als 31, haver-lo tingut abans hagués suposat un contratemps per al meu estat eufòric de VIva la Vida, crec que els 30 és una bona edat per a tenir fills, els disfrutes plenament, perquè ja has cremat les etapes que havies de cremar. Petons
No sé si ha quedat clar en el post qeu no estava criticant ni uns ni altres. No tinc ni idea de quina és l'edat millor per tenir fills. Només puc dir que amb deu anys menys hagués aguantat millor les nits sense dormir i m'hagués fet menys mal l'esquena de tant aixecar el nano. És clar que deu anys enreraestava fent un munt de coses divertides que amb un fill haguessin estat més difícils. Tot té el seu costat positiu i el seu negatiu. Potser la Carina té raó i el punt mig (ni vint ni quaranta: trenta) és el més encertat.
Clidice, no s'hi val ara enriure-se'n dels qui encara no hem passat el tràngol, eh?
És cert que a països com el Regne Unit les ajudes per tenir nens són importants. I també és cert que moltes mares joves ho són perquè volen, no per accident. Si a això hi afegim qeu els vint anys són biològicament els millors per procrear, fins i tot sembla estrany que la gent esperi tant!
No tan sols és el baix nivell socioeconòmic, com diu el Sadurní (els professors d'universitat que m'envolten segueixen patrons similars), encara que és indubtable que l'educació juga un paper important.
pH, però és que tu ets mooooooooolt més gran que jo, no? (si dius que no t'hauré de retirar l'amistat, així que vigila!)
gràcie sper fer-te seguidoir de les meve sportes obertes. Jo també t'he afegit a la meva llista d'enllaços.
Ja ho saps, si tens alguna porta oberta vista des de dins, per a mi serà un plaer incloure-la
tots nosaltres som un producte cultutral, tot iq ue la biologia ens afecta més del que pensem
Un bon apunt en contra de les generalitzacions igual que els comentaris. Suposo que tots hem fet el que hem pogut i els hem tingut quan hem cregut...
espero que a anglaterra, com a barcelona, mots avis siguin els cangurs dels nens. :)
Òscar, el que passa a UK és qeu els avis són els cangurs dels néts... i dels fills a la vegada!! Moltes mares viuen encara a casa amb els seus pares.
Publica un comentari a l'entrada