dimecres, 10 de juny de 2009

Imparables en un avió

Alguns es troben els avions plens de serps. Jo vaig tenir més sort. Agafo un llibre abans que ens enlairem, tossut com sóc, incapaç d'admetre que ja no és com abans, que volar era sinònim de relaxar-se i gaudir de la lectura, que tinc una fera al costat que amb idees molt diferents al cap. Però agafo el llibre igualment: Contes en forma de L, del Palol. Enceto la primera frase, tot el que l'hereu em deixarà llegir, però això encara no ho sé, i penso que el punyetero escriu bé però que tant d'hermetisme no fa bé a ningú. D'això potser en parlem un altre dia.

La qüestió és que he de deixar la plana a mitges i mentre lluito per evitar que el nano se m'obri el cap amb la safata plegable del seient, veig passar a un que va cap al lavabo. És clavat al Palol. El poder de la suggestió. Quan torna cap al seu lloc me'l miro altre cop i constato el meu judici. Penso que seria divertit si anés cap a aquest bon senyor, de ben segur un jubilat de Nottingham o Leicester que va uns dies de vacances a Barcelona, i li digués que s'assembla a un escriptor molt conegut a casa nostra. Llavors veig que s'asseu al costat del Sebastià Alzamora. Ups. No és un doble: és ell. Quantes vegades us ha passat que esteu llegint un llibre i s'us apareix l'autor?

Vaig reprimir el meu instint de fanboy i no li vaig demanar que em dediqués el llibre. S'ha de deixar tranquila la gent quan viatja. Ara me'n penedeixo, perquè li hagués hagut de preguntar què feia aquesta insigne embaixada de les lletres catalanes al desert cultural que són les East Midlands.

10 comentaris:

Clidice ha dit...

^^ no va ser en un avió, però també el vaig tenir a l'abast, i justament anava amb un llibre d'ell a la mà, era per un Sant Jordi i estava allà, assegut, sol, al costat d'una caseta amb algun mediàtic, que no ho vaig poder saber de tanta gent que hi havia ... no li vaig demanar que me'l signés tampoc :P Això va com va, ara pots presumir i "ensenyar el llibre que no vaig fer que em signés en Palol" :) (espero el post de l'hermetisme)

F.Puigcarbó ha dit...

Una vegada a l'aeroport de Madrid, hi havia un parell d'hores de demora i vaig decidir comprar un llibre per llegir. Remenant davant meu hi havia un escriptor català del qui ara no recordo el nom, duia sempre una gorra i era editor, pero em vaig comprar la conxorxa dels necis de John Kennedy Toole.
Quan als Imparables, fa ja temos estàn desapareguts en no combat.......en alguns casos com Alzamora i l'infumable Hector Bofill.

F.Puigcarbó ha dit...

volia dir després d'Alzamora i Hector Bofill...afortunadament per a la literatura.

venturapublicworks ha dit...

Doncs jo no trobo molt tranquil·litzador coincidir amb un 'imparable' en un avió. Aquesta gent sol passar-se de frenada...

joan ha dit...

En avions i aeroports passen les coses més inesperades. A mi me n'han passat un munt. Com trobar-te amb un doble de l'ex-president del teu país buidant la bufeta, com un servidor, en uns lavabos de l'aeroport de Frankfurt. I més tard escoltar que criden l'ex-president per la megafonia del teu mateix gate. Tampoc era un doble... era ELL.

carina ha dit...

M'estava llegint Les veus del Pamano i m'acabava de matricular a Comunicació audiovisual. Portava sempre el llibre amb mi i quina va ser la meva sorpresa que el professor de Narrativa I i II era ell. Genial co a escriptor i genial com a professor, aquest sí que escriu bé.... vaig tenir sort de tenir-lo com a mestre.

miq ha dit...

Aquestes coses només et passen a tu… bé, jo em vaig trobar el fill d'un expresident del "gobierno de la nación" al backyard de casa a Nova York, i no precisament sota d'una pedra, tot i que el pare és tan fastigós com un llimac.

Anònim ha dit...

Puigcarbó, però tu tens estudis piltrafeta? hi ha més literatura en qualsevol paràgraf de l'alzamora que en tots els milers de milions de novel·les que has escrit. Un poc de tocar de peus a terra i prou d'empastifar amb la mala bava que segregues. Si no et menges un torrat no es culpa dels imparables.

SM ha dit...

Els imparables són un tema espinós, pel que veig. Álgun dia n'haurem de parlar amb més calma.

Gràcies per compartir les vostres experiències amb escriptors i llibres. El premi a l'aparició més fantasmagòrica, però, se l'emporta el Miq. Quin esglai.

Clidice, guardaré amb orgull el meu llibre que no va signar Palol. :-)

TRAPEZISTA ha dit...

A l'aeroport només he coincidit amb Antoni Tàpies i Stòitxkov. Però a Oxford vaig ensopegar amb Javier Marías en ple carrer. Encara no sé d'on vaig treure el valor per a posar-me a xerrar amb ell com si el conegués de tota la vida.