dimecres, 18 de novembre de 2009

L'escollit (XXXIII)

Avui no selecciono un post sinó tot un blog. No és nou, i potser a molts us sonarà, perquè ha donat lloc a uns quants llibres i fins i tot a una sèrie de televisió. Es diu Belle de Jour i, com el títol suggereix, narra les aventures d'una noia (la de la foto) que decideix dedicar-se professionalment a això del sexe com a activitat complementària a la seva feina habitual.

El misteri de l'autoria i la veracitat de tot aquest material ha durat una temporada (es va arribar a especular que el responsable era un escriptor masculí i famós). De sobte, aquest cap de setmana l'ex-meuca titular del blog ha decidit sortir de l'armari amb l'ajut d'una interessant entrevista al Sunday Times. Rebombori. I per això crec que val la pena parlar-ne aquí. Perquè la senyoreta resulta que és del ram (del meu). No era més que una pobra (?) estudiant de doctorat que en veure que no li arribaven les garrofes a final de mes va decidir complementar-se el sou amb unes quantes sessions de 300 lliures l'hora al servei d'homes necessitats. Bé, ara no s'ha de preocupar més per això, primera perquè ja ha acabat els estudis i té feina fent epidemiologia oncològica (si no la van fer fora ahir) i segona perquè ha obtingut més diners dels que es pot gastar, amb tots els productes paral·lels que van rajant del seu blog.

Quines conclusions podem treure de tot això? Una, que els científics cobrem uns sous ridículs. Que si badem, acabarem tots oferint els nostres serveis a la cantonada per poder mantenir un nivell de vida mig raonable. Dues, que això del mercadeig sexual és una sortida professional digna i glamurosa per temps de crisi com els que corren (per aquest motiu l'autora ha estat durament criticada en diversos mitjans). Tres, que el nivell intel·lectual de les qui es dediquen a la prostitució (ni que sigui a temps parcial) està pujant de forma espectacular. Ara ja pots fer un clau i passar a fumar-te un cigarret mentre discuteixes la rellevància de la 2-Naftilamina en la inducció de càncers de bufeta a Escòcia entre 1950 i 1990 . Hi ha coses que els diners no poden pagar.
Publica un comentari a l'entrada