dissabte, 7 de novembre de 2009

Records que s'esborren

L'altre dia la Clídice parlava dels records d'infantesa, i em va fer pensar en els meus. Una de les primeres fotos que guardo al cervell està un pèl borrosa perquè les meves neurones la van gravar mentre em queia des de dalt d'un segon pis. Però això ja us ho explicaré en un altre post. Científicament se sap que no enregistrem res fins que tenim dos o tres anys. Tot el que ve abans ens influeix, és clar, però legalment és com si no ens hagués passat mai. Però això no vol dir que a partir de llavors serem capaços de retenir al cap tot el que ens he fet feliços.

Ahir, mentre estava intentant que el meu fill de dos anys i poc s'adormís, em preguntava què recordarà ell de tot això que estem vivint ara. Dels quatre llibres de Shaun the sheep que em fa llegir-li una nit rera l'altre, sense excuses. De les vuit vegades que vam veure la pel·lícula Cars la setmana passada, el seu primer DVD favorit. De les seves sèries predilectes, el darrer recurs que tenim per mantenir-lo quiet una estona: Special agent Oso, Phineas and Ferb i aquell misteri del que us parlava fa uns dies. Del seu pijama amb dibuixos de cotxes que vol posar-se cada nit. De com contem a les fosques les estrelles fosforescents que hi ha enganxades al sostre de la seva habitació, primer en català, després en anglès, assenyalant-les amb el dit, tants cops com sigui necessari fins que arribin els badalls. Dels minibabybels que endraparia un darrera l'altre si li deixessim. Del Joan petit com balla, l'única cançó que vol que li canti. De com ens amaguem ell i jo sota els llençols (shh! shh!) per espantar la seva mare. De com acabo de xop cada tarda quan el banyo. De l'amor irrefrenable que té per la seva amigueta Inés (la nombra tot el dia però no li fa cap cas quan estan junts).

Potser alguna imatge de totes aquestes la retindrà, però ho dubto. I jo no li ho podré explicar perquè en un parell d'anys noves rutines imprescindibles hauran substituït les que fem ara i a la matèria grisa d'algú que ja passarà dels quaranta ja no hi haurà lloc per a guardar-ho tot. M'adono que possiblement només quedarà constància de totes les activitats que ara són tan vitals per a ell en aquest post. De sobte aquestes frases que estic escrivint em semblen d'una importància vital.

22 comentaris:

Clidice ha dit...

jo crec que recordarà Shaun the sheep, és brutal! :) El teu fill potser ho tindrà una mica més difícil amb tants estímuls, abans havíem de passar amb un test de plàstic :)

Caram! vas caure d'un segon? i això va ser el desencadenant de tot plegat? rotllo spiderman o així? supermacip!

Mercè ha dit...

Apunta-ho tot, Salvador!
La memòria és traidora i són coses que han de quedar per al record... seran un dels seus tresors més preuats quan sigui gran.
:)

Galderich ha dit...

Salvador,
Els records d'aquest època no queden però si que queden les sensacions que les arrosaguem tota la vida, tan positius com negatius.
Amb el pas dels anys els records de sensacions fortes que vàrem viure tampoc queden, s'han anul·lat, fins i tot els noms de persones amb les que vam tenir certs vincles (professors, companys de classe, antics coneguts...).
No cal preocupar-se pel que recordarem o no sinó per la qualitat de vida que el teu fill, per exemple, ha pogut tenir comptant estrelles...

PD1. Esperem la teva narració (a l'alçada del naixement del teu fill) de la caiguda d'un segon pis. He mirat la teva closca i veig que no van quedar senyals exteriors... les interiors ja les hem observat!

PD2. Curiós, la comprovació de paraules em surt: PLORS

McAbeu ha dit...

M'has fet pensar quin és el meu record més llunyà i no en tinc cap de gaire clar, exceptuant un malson que vaig tenir de molt petit i que recordo fil per randa encara ara.

miq ha dit...

Aquest és el poder de l'escriptura per a fixar els records, i la cultura in saecula saeculorum.

Mr Towers ha dit...

Que bonic.

Sabia que els records comencen als 2 anys, per això em preguntava el mateix quan ma filla els tenia. Ara que en te 5, de vegades li pregunto ¿te'n recordes de tal o qual cosa? i sorprenentment per a mi n'enxufa bastantes (d'altres no). Però efectivament, les que enxufa ella són 10 vegades més que les que encertaria jo (jo sobre els SEUS dos anys, ja no et dic res sobre els MEUS dos anys). Amb el segon crio he comprovat que no em queda ni flouers de les rutines que toquen a cada tant. O sigui que sí, a escriure-ho tot...

GAIA ha dit...

Els records potser no però les sensacions, la tendresa, l'amor això es nota encara que no recordis els detalls

LEBLANSKY ha dit...

De moment, el passat ja ha quedat registrat en el post. La resta és tot un misteri. Personalment, sempre que m'expliquen què feia o no feia jo quan era bebé, m'avorreix bastant, i en canvi, qui s'emociona molt sóns els familiars que m'expliquen el record. És la tendresa que els adults sentim cap als petits de la casa.

EL.GAT.TELEPATA ha dit...

m ha agradat molt la ultima estrofa que has escrit:

Potser alguna imatge de totes aquestes la retindrà, però ho dubto. I jo no li ho podré explicar perquè en un parell d'anys noves rutines imprescindibles hauran substituït les que fem ara i a la matèria grisa d'algú que ja passarà dels quaranta ja no hi haurà lloc per a guardar-ho tot. M'adono que possiblement només quedarà constància de totes les activitats que ara són tan vitals per a ell en aquest post. De sobte aquestes frases que estic escrivint em semblen d'una importància vital.

Josep ha dit...

Per algun motiu la gent compra càmeres de fotos i vídeos domèstics.

garbi24 ha dit...

Hem de començar a escriure les memories de ben joves...si no perdrem coses per el camí.

Jordi Casanovas ha dit...

no fa gaire mantenia una conversa similar parlant dels meus nebots i nebodes i fa il·lusió pensar que recordaran algunes d'aquestes coses.

jomateixa ha dit...

Les fotos son importants, nosaltres de vegades ens repassem els àlbums de quan eren bebès i allí trobo les històries que, com dius tu, altres rutines ens fan mig oblidar. Així retrobem els records i elles els graven ara que ja són més grans(8 i 10)

jordicirach ha dit...

Fantástic blog! Desitjo que t'agradi també el meu.

Una abraçada ven forta :)

L'imperdible de ℓ'Àηimα

Sandra D,Roig ha dit...

Si té una branca literaria, se'n enrecordará, el meu té 4 anys, i em diu coses que recorda de quan no parlava!.
Sobretot quan s'alça de dormir, es com si el cervell li tornés records.
Un dia em va dir, aquest anys no cal que tornem al circ, que aquell elefant gran i guarro m'ha fet por.
tenia dos anys.

SM ha dit...

Té raó la Clídice: les noves generacions tenen més estímuls, potser recordaran més coses...

Mercè, vaig apuntant tot el que puc! Amb això i els vídeos i les fotos espero reconstruir-li el passat al meu fill, per si se li oblida alguna cosa ;-)

Galderich, espero que tu i GAIA tingueu raó! No sé si aconseguiré novel·lar de forma divertida una caiguda des d'un terrat. Com que ja sabeu el final (l'heroi sobreviu), suposo que no serà tan tràgic.

garbí24, potser m'estic convertint en el biògraf del meu fill??? ;-)

Hola Jordi, benvingut al bloGuejat. Fa poc que he descobert el teu blog i he de dir que m'agrada molt. Ens anem llegint!

Anònim ha dit...

Hola,
no pateixis si se´t perd alguna cosa, el que li quedarà al teu fill seran els bons moments compartits, i això suposa tb quan li poses límits, que els necessita.

Moments compartits suposa un espai i temps compartit, ja sigui jugant, explicant contes, plorant,
menjant.
Pots tenir moltes fotos, vídeos, però el més important és el moment viscut, i això s´endinsa per cadascuna de les nostres neurones i ens fa persones.
Imma

kweilan ha dit...

Però quan tenen nou o deu anys els encanta que els expliquem coses de quan eren "petits".

Puigmalet ha dit...

Ja me l'imagino d'aquí pocs anyets regirant el bloc del seu papa internauta. Un apunt que fa història familiar.

Núr ha dit...

Deixa'm que t'expliqui una història: la meva cosina té una filla que ara ja deu tenir 5 ò 6 anys. La qüestió és que ells vivien en una caseta als afores de la ciutat. Hi van estar vivint fins que la nena va haver de començar l'escola (aquest canvi d'edat que comentes): es van comprar un piset a ciutat, tot i que van conservar la casa. No sé si va ser quan va acabar el curs escolar o abans, en algunes vacances trimestrals, van tornar a la casa dels afores i va ser magnífic veure la nena súper contenta per totes aquelles joguines "noves", que no recordava que tenia! hehehehe

La meva cosina em va explicar, segons li havia dit el pediatre, que cap als tres anys fem un "resset" i oblidem tots els records que tenim abans a aquella edat. Jo prefereixo pensar que els substituïm a poc a poc... no? Si no, ja em diràs tu, tot d'una sense memòria i començar a aprendre de 0!!!!

SM ha dit...

Molt bona la història, Núr. No sé si el reset és total o progressiu, però fa ràbia que no recordin totes aquestes coses!

Josep ha dit...

Per això tenim fotos i vídeos!