divendres, 20 de novembre de 2009

Un mètode (II)

[Reprenc el tema de fa unes setmanes, pels qui estaven interessats.]

Les dues lliçons que més m'han servit per escriure novel·les les vaig aprendre del meu amic Sebastià Roig. La primera: cut, cut, cut! O sigui, talla i retalla el que calgui. Els escriptors primerencs (i per desgràcia alguns que ja no ho són tant) tenen una estimació irracional per cadascuna de les frases que surten dels seus dits. És inevitable. Cada idea la veus com un fill: la trobes fantàstica. No te'n vols desfer de cap. El primer pas per convertir-te en escriptor de veritat és entendre que tu i les teves paraules esteu al servei de la història que expliques, i no al revés. De la mateixa manera que una cèl·lula malalta es suïcida pel bé de l'organisme del qual forma part, no hi ha cap lletra en un manuscrit que sigui sagrada. Escriu tot el que vulguis, cap problema, però al final només poden quedar impreses al paper les coses que funcionen plegades com un tot. La resta, a la paperera. No és fàcil fer-ho. Moltes vegades et cal agafar perspectiva abans de poder destriar el gra de la palla.

I això ens porta a la segona lliçó: calaix. Una obra s'ha de deixar reposar un temps al fons del disc dur (la versió actualitzada del calaix). Quan l'acabes d'escriure hi estàs massa implicat com per trobar-hi els defectes. Ha de passar una mica de temps abans no pots desempallegar-te de la closca emocional i fer-ne una valoració freda i justa. Aquí és quan comences a veure que li sobren alguns quilets i que li cal una mica de bisturí, o potser que va una mica coixa i necessita unes alces. L'escriptura ràpida és un oxímoron. Buidar el que tens el cap i confiar que el corrent de consciència tindrà qualitat és una utopia, encara que siguis un geni. Un cop va deixar de ser novetat, aquest recurs estilístic es va convertir en tan absurd com obsolet. La literatura és de qui la treballa. La literatura bona. Els textos han de reposar, com el vi, s'han de mastegar amb calma abans no es poden presentar en públic. Quan escrius una novel·la acabes vivint la vida dels seus protagonistes. T'acabes convertint en un personatge més. I un escriptor no pot ser un personatge: ha de ser Déu. Un déu amb un pla i sense pietat per res ni per ningú. Fins que no has tallat el cordó umbilical no et pots posar a repassar, i fins que no l'has repassat uns quants cops no pots presentar un manuscrit al públic. Els lectors ens estalviaríem molts nyaps si més escriptors prenguessin consciència d'aquesta realitat.

[Nota 1: Un agraïment final al Jaume i a les nostres converses -reals i virtuals- de dònut i cacaolat que m'han ajudat a verbalitzar moltes d'aquestes idees.]

[Nota 2: Sembla que avui a tothom se li ha ocorregut parlar del mateix tema...
- Un punt de vista alternatiu aquí, amb discussió als comentaris.
- Una visió molt directa des d'una novel·la.
- Un altre mètode.
- I una altra punt de vista.]

16 comentaris:

Jaume Puig ha dit...

Salvador, saps que l'agraïment és meu. I que sóc jo qui realment ha aprés moltíssimes coses de tu. Encara que jo segueixo enfrontant-m'hi amb el tallat i el croissant. De tota manera coincidim en parlar de literatura a primera hora del matí mentre esmorzem enlloc de fer-ho de nit amb begudes alcohòliques. Més outsider impossible.

No cal que et digui que estic plenament d'acord amb tot el que has dit en l'apunt. Ja ho saps. Em fot molt això de que la literatura s'ha de treballar, però és allò de que per ser escriptor el primer que has de fer és deixar de ser escriptor.

Clidice ha dit...

Saps el que et dius, els escriptors solen emborratxar-se d'ells mateixos, dels adjectius, de la meravella que suposa "saber" escriure. No hi ha res millor que trobar una bona història ben repassada :)

Fina ha dit...

En dono fe d'aquests esmorzars amb literatura.

I quan vegi les novel.les d'en Jaume publicades, que el dia arribarà perquè s'ho mereix :-), crec que al primer que felicitaré serà al senyor dels fogons.:-)

Santi ha dit...

Tota la raó Salvador.
Escriure és reescriure i separar el gra de la palla.

Allau ha dit...

Salvador, no sempre coincideixo amb les teves idees sobre literatura, però les dues recomanacions d'avui em semblen molt assenyades si vols escriure alguna cosa que tingui més vigència que un post.

Galderich ha dit...

Uf, és dur ser escriptor! Dos consells força assenyats que no sé si es segueixen gaire...

Eulàlia Mesalles ha dit...

Estic força d'acord amb tu. Sovint el textos s'han d'escriure, deixar reposar, reescriure...
Als posts ens podem permetre l'escriptura a raig, però una novel·la, no. Tot i que pugui tenir fragments escrits a raig i que no calgui tocar.
Jo també crec que l'escriptor és déu: crea els personatges, els coneix sap la història i l'ha de saber fer funcionar...
Això no treu quye es "visqui" el que s'escriu... fisn i tot en temes com la ciència ficció o allunyats d'un mateix.

LEBLANSKY ha dit...

Penso que són dos consells bàsics, però atenció amb el calaix: amb el temps, hom pot acabar renegant de tot el que ha fet, i tampoc és això.
Ah, i jo més que les tisores, utilitzaria la navalla d'Ockam ;)

Arare ha dit...

Bé... això és - com bé dius- pels escriptors :)

Els que ens agrada escriure però no som escriptors som una mica (força) més sapastrots!

Vols que et confessi una cosa? fa mesos que no llegeixo l'estadística del meu blog (però que es desapuntés un seguidor m'ha sabut tant de greu com si m'haguessin tret un queixal) hehehe... que burra!

Bon cap de setmana!!!

pere ha dit...

Sí senyor, completament d'acord.
Ara, una altra cosa són els lligams amb el concepte de publicador, de "favor" del públic, de tipus de públic, etc. Per què una novel·la ha de tenir més bona consideració que un post, etc.
etc.

F.Puigcarbó ha dit...

en aixó d'escriure em sembla que acabem tots al mateix lloc, almenys de la manera que jo escric les novel·les és eactament amb la salvetat de la persona com explicava ho fa Julián Marias. Un primer envit don solen sortir unes cent pàgines sense revisar res, i a partir d'aqui tornar a començar a refer, tallar, afegiur, esborrar, aconseguir el ritme adequat (cal llegir-la). Fa temps que no escric cap novel·la, simplement perquè no se m'acut cap història que explicar.
ah! per cert les tinc totes penjades en un bloc

http://vajavaja.blogspot.com

salut

Lluís Bosch ha dit...

Hola! Acabo de descobrir la teva cita i trobo molt divertit tot el joc de referències als blogs que de sobte ens hem posat a parlar del mateix. És molt interessant aquest intercanvi.

SM ha dit...

Gràcies a tots per les aportacions. Els mètodes, com els tipus de llibres que en resulten, són molt variats i no n'hi ha un que es pugui considerar universal.

Jaume, millor un cacaolat que un gintònic, però em sembla que també ho podríem fer de nits. El proper cop ho provem. "Per ser escriptor el primer que has de fer és deixar de ser escriptor." Molt cert.


Clidice, les escriptors tendim a ser una mica egòlatres, si ens deixen. Ens han de lligar curt...

Fina, veuerem les novel·les del Jaume publicades, segur que sí. Tot i que no tinc ni idea de quin és el mètode per fer-ho!

Santi, és cert. Reescriure és tan vital com escriure.

Allau, m'agrada que no coincideixis amb mi (i que m'ho diguis!). ;-) És cert que els blogs tenen una altra normativa. La immediatesa és el que més importa. Res de reescriure, en aquest cas, com diu l'Eulàlia, sinó perds la frescor que s'espera d'un post.

Eulàlia, és cert: l'escriptir ha de ser una combinació de déu i personatges, però ha de saber quin és el moment per cada cosa, perquè a vegades no és compatible.

Leblansky, la navalla d'Ockam, és clar! Encara recordo el professor de filosifia que em va explicar aquesta lliçó tan important! :-) És cert que el truc és trobar el temps just de calaix, o sinó et posaries o a reescriure-ho tot de nou.

Pere, com passar d'escrirue una novel·la a que aqeusta trobi el seu públic és tota una altra història, i em temo que no hi ha cap mètode descrit que funcioni sempre.

Francesc, em miraré el blog que dius. És bona idea penjar les novel·les a la vista de tots.

Lluís, trobo que aquesta és la gràcia de la xarxa social que són els blogs. Podem parlar de coses tots de cop, a vegades sense ni posar-nos d'acord, i tothom té coses interessants a dir.

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Totalment d'accord. Primer ha d'intervenir l'escriptor i després el crític.

Marta ha dit...

Jo no podré mai escriure un llibre no em sabria desfer del cordill umbilical i que el llibre tingués vida pròpia.

- assumpta - ha dit...

Em suposo que el primer cop de tisora deu ser el més dur i el que t'ajuda a entendre com separar el gra i la palla.