dissabte, 24 d’octubre de 2009

Un mètode (I)

Em toca començar a escriure una novel·la. Dic "em toca" perquè sempre m'agrada tenir-ne una entre les mans. Més que una obligació, és com un vici. I ara que la darrera està més o menys col·locada (si tot va bé l'any vinent sortirà al carrer) i arriben a la fi un parell de projectes en els quals porto un temps treballant, entro en fase de pre-producció altre cop.

Això vol dir, primer de tot, decidir quin dels molts temes que hi ha pendents em ve més de gust. En tinc una llibreta plena, no se m'acaben mai (més aviat al revés!). Després, començo a donar-li voltes. Això m'agrada fer-ho durant un bon temps. Tot i que quan se m'ocorre la idea intento treballar-la una mica dins el meu cap, no és fins mesos després (o fins i tot anys) que hi dedico esforços de debò. Durant aquesta primera etapa, en la qual no escric ni una sola paraula, procuro sobretot arribar conèixer a fons els personatges. La clau d'una novel·la són uns bons personatges, no en tinc cap dubte. A diferència dels contes, aquí els protagonistes i secundaris han d'aguantar un munt de planes. L'autor ha de tenir molt clar com s'han de comportar en cada moment, sinó serà un desgavell. Tots els elements ha de tenir una personalitat molt ben definida i les seves reaccions davant les situacions que es trobarà han de ser totalment previsibles (per a l'autor, no pel lector), o sinó es veuran els fils dels titelles. Un cop els jugadors estiguin al camp, he de poder anticipar cap a on voldran moure's. Per això abans de començar, he de saber tots els detalls de la vida dels meus personatges. On van néixer, com va ser la seva infantesa, el seu primer petó, quines notes treia a l'escola... Com més coses, millor quedarà el resultat. Són dades que el lector no veurà mai, és clar, però que són necesàries.

La segona part de la preparació és la història. Quan escrius no pots improvisar. Bé, has de ser molt bo per improvisar i que et surti bé. És més segur tenir l'argument controlat. Jo sempre començo pensant-ne el principi i el final. Amb dos punts m'és més fàcil traçar una línia, recta o tan tortuosa com calgui. No m'hi poso mai fins que sé com acaba (de fet, normalment escric el primer i el darrer capítol, i després la resta). Després el més sensat és fer una bona escaleta, un llistat de tot el que ha de passar a cada capítol. Aquí és on veus si la trama té forats i si el ritme es manté tota l'estona. Només quan creus que el guió és impermeable pots asseure't davant l'ordinador i posar-te a teclejar. Per mi, aquesta fase de preparació és imprescindible, per això no m'importa dedicar-hi tot el temps que calgui. L'amaneixo amb lectures de tants llibres relacionats amb el tema com puc, perquè l'altra clau de la pre-producció és estar ben documentat, encara que sigui un tema i uns escenaris que en teoria controles.

Tots els escriptors tenen els seu mètode. Jo us acabo d'explicar la primera part del meu, potser algun altre dia parlarem de la resta. No és ni millor ni pitjor que altres, suposo, però a mi em funciona. He passat uns anys de provatures fins que he trobat la meva rutina. Els novelistes que us passeu per aquí ja em direu quina és la vostra, si us ve de gust. Segur que no s'assemblarà en res a la meva. I això demostra que et poden ensenyar a escriure, pots anar a classes o escoltar consells dels més veterans, empassar-te manuals sobre el tema i tot el que vulguis, però quan realment aprens és quan t'hi poses. T'has de pegar moltes castanyes abans no trobes un camí factible, i això és una cosa que no et pot explicar ningú.

10 comentaris:

Galderich ha dit...

Jo no escric novel·les perquè tinc les meves limitacions literàries però quan faig un estudi em passa el mateix que a tu. Primer ve el plantejament, l'acumulació de dades i després posar-se a redactar.

Toni ha dit...

Em quede amb esta part: "Quan realment aprens és quan t'hi poses. T'has de pegar moltes castanyes abans no trobes un camí factible, i això és una cosa que no et pot explicar ningú." Crec que ho resumeix molt bé.

Del teu mètode he de dir que tal vegada pot semblat tediós i complicat, però realment segur que és eficaç.

Una abraçada.

Sani Girona Roig ha dit...

Hola Salvador,
Exactament això que dius és el material de tot un llibre de l'Elisabeth George: Write away

(...) "però encara m'havia de trobar amb un altre llibre excepcionalment interessant: el vaig comprar a l'aeroport de Barcelona just abans d'agafar un avió per anar al Carib: parlo del llibre d'Elisabeth George Mes secrets d'écrivain, versió francesa de l'original en anglès titolat Write away (Harper and Collings. 2004).
[Post del Sani]

E. George explica exactament això, que cal una fitxa detallada de tots i cada un dels personatges per tal que al llarg de la novel·la puguin mantenir la coherència, i que això és el que permet que cada personatge tingui la seva pròpia veu .

Hi afegeix una cosa curiosa, i que demostra que és una escriptora "d'ofici". Diu que per a ella és molt important fins i tot la tria del nom dels protagonites, i explica que en una ocasió va haver de refer mitja novel·la quan es va adonar que s'encallava per culpa d'haver triat malament el nom dels personatges! ;-)

Després, explica que li cal descriure el contingut de cada capítol. I que cada capítol, a l'hora d'escriue'l realment, és
el "soufflé" (la paraula és meva) de la pasta que ha preparat.

Per mirar de dir-ho "in a nutshell" és posible imaginar l'escriptura de la novel·a com una tasca de concreció progressiva d'un esquema ben trenat.
De la idea global que efectivament ha d'incloure l'inici i el final es passa al muntatge de la història en forma de capítols.
Després s'agafa cada capítol y es munta en forma seqüències interrelacionades.


La fase final, la de l'escriptura pròpiament dita comença quan ja s'han trenat la història prncipal amb les històres secundàries...

És que com dir que es posa a implementar el diàleg allà on en la descripció dels elements que composen el capítol ha imaginat i escrit:
Aquí hi va un diàleg entre X i Y sobre el tema Z".
No cal dir que el fet que tota la trama estigui ben trenada abans de començar "a escriure" permet jugar amb la diposició de capítols, projectar sobre el capítol X un element que apareix en el capítol III, etc...

Quant al que dius de la informació, una mica allò del fet de "baixar a la mina" d'en Zola, E. George ho escriu al final del seu llibre amb fotos i tot i explica com, per escriure novel·les de suspens on l'acció té lloc a la Gran Bretanya, ella es deplaça dels EEUU a tal lloc d'Angleterra i visita físicament als llocs, pren fotos i fa in situ descripcions dels llocs, etc...

Tal com deia en el meu post, de tot el que he llegit sobre "teoria" - i n'he llegit unes quantes miques- , el llibre de la George, és el millor i més útil que he llegit mai. Us el recomano.

No sé quants posts-capítols penses
escriure sobre aquest tema (que aniré seguint amb molt d'interès) però ja des d'ara veig, Salvador, que tu també, com la George, estàs condemnat a tenir molt d'èxit!

Felicitats per endavant ;-)
Cuida't

pH ha dit...

Jo també tinc una llibreta plena, però la majoria son contes i més contes. De novel.les en tinc dues entre mans, però no m'hi acabo de trobar, si em perdo jo sol imagineu-vos que li podria passar al lector.....
Ara estic "estudiant" a veure si m'ensenyen com fer una estructura coherent i després ser capaç de desenvolupar-la. Si me'n surto ja us avisaré. De moment continuo amb els contes....

marta ha dit...

Em sorprén que avui no sigui 6 de gener perquè fa un parell d'anys que a la meva carta als reis demano justament això, informació i experiències d'escriure novel·les que s'aguantin.

SM ha dit...

Toni, algú ha dit que fer novel·les és fàcil? ;-)

Gràcies Sani per corroborar el meu mètode personal amb una cita solvent. Els noms sens dubte són vitals. Més d'una vegada m'ha passat que primer trio el nom d'un personatge i després el creu al voltant d'això. Sens dubte la novel·la és una trena que es va fent poc a poc, i amb molt d'amor.

pH, apren tant com puguis, però sobretot escriu. Les meves dues primeres novel·les reposaran eternament en un calaix. Em van anar molt bé per aprendre, però no són ni remotament llegibles!

Gràcies, marta. El meu és un mètode que em va bé a mi, però potser et seria més útil esbrinar el que fan servir gent com la Herta Müller! ;-)

Bé, pel que diuen el Sani i la marta, aquesta mena de posts poden tenir alguna utilitat per a algú, ni que sigui com a exemple, així que miraré de continuar la sèrie.

vpamies ha dit...

Un mètode elaborat, consistent i que dóna els seus fruits, sens dubte.

Segur que no és l'únic mètode, però pot ser molt útil per a gent que vulgui capbussar-se en el món de l'escriptura.

Gràcies per compartir el teu secret, Salvador. :-)

Clidice ha dit...

Com diu el Galderich, el mètode és essencial cada vegada que vulguis trasplantar idees al paper. Jo també sóc molt de marejar la cosa al cap, abans no ho escric. En el meu cas simples treballs dels estudis. La cosa novel·lística ja em fa feredat :) En tot cas: que et sigui lleu! :)

zel ha dit...

Feinada, només de pensar-hi em ve no sé què... ànims, tu pots!

SU ha dit...

Salvador,

Espero frisosa el capítol II del teu mètode.

Gràcies per compartir el primer amb nosaltres.

Ens llegim!

SU