divendres, 29 de gener de 2010

Experiències d'un escriptor de gira, edició 2010 (II)

A veure, què més us explico? En aquesta gira he patit unes quantes inclemències temporals que m'han fet pensar que l'experiència acabaria naufragant fins i tot abans de començar. Primer, la neu bloqueja el Regne Unit i la majoria d'aeroports han de tancar. Tots? No! Un de petit a les Midlands resisteix la pressió atmosfèrica i dóna la casualitat que és el meu. Poc després m'estreno dalt d'un AVE, per acabar descobrint que el tren va més a pas de tortuga que els rodalies: es veu que la neu m'ha seguit i Madrid ha copiat gustosa el model britànic de col·lapse total de transports. Circular en un cotxe a deu per hora per un carrer Alcalá desert, patint per no acabar fent tombarelles sobre l'asfalt, és una cosa que no havia pensat mai que viuria.  I menys de dos dies després m'estava rostint al sol de Castelló, abillat encara amb la vestimenta anti-nevades que duia posada des de Madrid. El proper cop faig una maleta amb roba combinada de mar i muntanya, a mi no m'enganxen més.

A Castelló vaig haver d'anar corrent (en sentit figurat) de l'estació a l'estudi de la SER perquè arribava tard a una entrevista que em feien... a Barcelona! L'experiència de gravar ràdio és molt divertida. A la tele t'obliguen a ser-hi amb molta anticipació, t'ensenyen el guió, parles amb tothom, et prepares... A la ràdio en canvi és més aviat pim pam i fora. Sovint arribes que el programa ja està en marxa, entres a l'estudi poc a poc, saludes als locutors en silenci, perquè els micros ho capten tot, fas el teu xou i marxes de la mateixa manera, sense creuar amb els altres cap paraula que no hagi de sortir en antena. Altres vegades, gràcies a les meravelles de la tècnica, el qui t'entrevista està a una ciutat llunyana i ni es nota, com aquest cas que us explicava, en el qual el Toni Clapés feia les preguntes desde Barcelona i jo les contestava a Castelló. Llavors mantens un diàleg distès amb la paret, que és l'única imatge que t'acompanya, i pretens que esteu tots junts al mateix estudi passant-vos-ho bé. Un parell de dies més tard, ja a Barcelona, em creuo al bell mig de la Diagonal precisament amb el Clapés, quina coincidència. Ens quedem mirant un segon i em diu: "A tu et vaig entrevistar fa poc, no?" Aquesta vegada sí que ens podem entretenir a presentar-nos amb calma sense que les ones ho escampin pel país.

Un dia d'aquests us explico el final de festa a Blanes, que va ser divertit. Però la nit abans va haver-hi el tancament oficiós de la gira en una coneguda cocteleria de l'Eixample barceloní i allà va ser on vaig acabar de perdre la poca veu que em quedava. Després d'uns dies de ser blanc de les càmeres, vaig estar molt content de passar a un segon pla gràcies a algú deu mil vegades més famós que jo, pel que em van explicar, que atreia tota les mirades del local. Era el president del Sevilla (el seu equip jugava l'endemà amb el Barça), que mantenia una conversa animada amb les tres jovenetes que duia penjades del braç, molt vistoses elles, d'aquelles que tenen aspecte de portar el taxímetre en marxa. I amb això queda demostrat que encara hi ha classes: per molt que surti a la tele, és poc probable que us trobeu mai a un científic en una situació similar. Més que res perquè el seu sou no li ho permetria.

9 comentaris:

Gerard ha dit...

Caram, la vida del científic professional. Ets tot un rodamón!
M'estan venint ganes d'escriure algun llibre a mi també. Per cert, el detall del taxímetre és excel·lent :)

sanset i utnoa ha dit...

Quin relat. M'angoixo només de llegir-ho. Suposo que tot això d’anar fent entrevistes, tant televisives com a la ràdio, ha de ser una experiència inesborrable. Al final però, i després de tantes, t’ha d’arribar el clímax quan, mentre segueixes parlant, et preguntis interiorment, “això ja ho he dit en aquesta entrevista o m’estic confonent amb qualsevol de les altres que he fet abans?”

I per a més I.N.R.I. celebrar el “final de festa” amb el Del Nido al costat. Per cert, portava el barret posat?


*Sànset*

ANNA ha dit...

M´és impossible trobar paraules que estiguin a l´alçada de les teves, així que només puc dir-te:
GRÀCIES PER HAVER-ME ARRENCAT UNA RIALLA, EN UN DIA QUE EL DOLOR ES CONVERTEIX EN CISALLA.

MÉS...MÉS...EN VOLEM MÉS...
UNA FORTA ABRAÇADA.

jomateixa ha dit...

Quin estrès...deus tenir ganes de tancar-te en la tranquil·litat del laboratori.
ja l'he començat, qualsevol dia en vaig un post.

LEBLANSKY ha dit...

SM, de què et queixes, si el que t'ha passat és fantàstic? Mentre ho vius, reses per que s'acabi, però la marca deixada és genial (Do you remember David Hume?)

viu i llegeix ha dit...

coincideixo amb en Gerard, lo del taximetre en marxa és mot gràfic

PepQuímic ha dit...

Déu n'hi do, quines aventures, Salvador!
La de Blanes és digna de novel·la comico-terrorífica... quedar-nos a les fosques només de começar la presentació i amb aquella veu d'ultratomba que duies... a veure si l'expliques! ;-)
Per cert, Les grans epidèmies genial!

Friks Vaporup ha dit...

Tots aquests apunts sobre la gira llegits un darrera l'altre m'han recordat el tràfec de l'Scary, el protagonista d'una novel·la de la que ara no en recordo l'autor ;-)

Que et sigui lleu!

Clidice ha dit...

has descrit perfectament com funciona la ràdio! al principi fa estrany, però després t'hi acostumes :) sobretot quan et passa allò de: "però no estàs a la ràdio? si t'estic escoltant, què hi fas aquí?" ^^