dimecres, 27 de gener de 2010

...i una mica de televisió.

Fem un repàs d'unes quantes entrevistes televisives que he fet aquests dies. Aquí teniu un fragment petit de la meva intervenció a Intereconomía TV. I aquí sota, el debat als Matins de TV3.


També em podeu veure aquí (minut 33) en l'entrevista de L'hora del lector d'aquesta setmana, rodada a una sala preciosa que tenen a l'editorial la campana, banyada amb llum natural de l'Eixample, la mateixa que van fer servir els periodistes de Vilaweb per aquest vídeo:


I aquí un comentari a Espejo Público d'Antena 3, uns dies abans que m'entrevistés la mateixa Susana Griso (aquesta encara no l'he trobada):

I per finalitzar, de moment, si cliqueu aquí trobareu el vídeo que em van fer a BCN.cat. D'aquesta us puc explicar el making of.

Això era la tarda del darrer dia de la gira i ja portava a sobre sis entrevistes des que havia posat els peus al carrer aquell matí. Acabàvem de fer una molt necessitada parada tècnica per anar a dinar. Les meves editores m'havien portar a un restaruant excel·lent, de cuina casolana de nivell, que recomano ferventment a tothom que passi per Barcelona: el Lázaro, del carrer Aribau, que els experts reconeixeran com el lloc preferit del Nestor Luján. Per raons que no venen al cas, una personalitat amable ens havia obsequiat amb un negroni com a aperitiu, que junt amb una copa de vi i una cua de bou com no he menjat mai cap abans, ens havia deixat bastant eufòrics (perquè després diguin que els autors no s'ho passen bé quan van de promoció).

A la recta final del dinar se'ns havia fegit el Josep Maria Espinàs, que havia estat dinant amb la seva dona unes taules més enllà. En ple atac d'inconsciència vaig decidir oblidar que estava fent la sobretaula amb una de les llegendes vives de la nostra literatura i vaig gosar discutir amb ell de la importància cabdal del ritme quan escrius prosa (algun dia en faig un apunt). Vam estar analitzant com de bé s'adaptava la cadència monosil·làbica de l'anglès a la nostra llengua (i en canvi no a la castellana, curiosament), un recurs fantàstic per accelerar el ritme narratiu en escenes d'acció que jo havia humilment experimentat a El rei del món. Vam acabar buscant la millor manera de traduir As time goes by (si arriba a haver-hi un Sam amb un piano al local ens haguéssim posat a cantar), i per molt que jo domini l'anglès, l'autor de la lletra de l'himne del barça em va passar la mà per la cara amb tota comoditat. Com era d'esperar.

Hora de tornar a la feina. Ens traslladem de nou a la seu de La Campana, on les periodistes de BCN.cat ens esperen amb la paradeta a punt (fem lleugerament tard, és clar, després de tanta xerrameca no prevista en el guió). Em fan asseure en un sofà però amb l'embranzida que porto és difícil passar de cent a zero en cinc segons. Si normalment ja parlo ràpid i em moc en consonància (proves fefaents als altres vídeos d'aquesta plana), un podeu imaginar que en aquell moment les condicions no eren les més idònies per comunicar l'aspecte de serenitat que es requereix d'un expert en temes tan seriosos com les epidèmies. La solució es va presentar per si sola: com que no tenien un micro de solapa, em van fer aguantar amb una mà el que portaven, ben quiet i fora de quadre, perquè si et bellugues el so es desestabilitza i a sobre apareix la carxofa en pantalla, cosa que fa molt lleig. Per això em veieu al vídeo fent la meva millor imitació de Cervantes, movent només un braç, i amb una serenor exemplar recuperada instantàniament per culpa de la immobilitat forçada. Ningú no em va poder acusar aquella tarda de no ser un professional de l'entrevista, malgrat els elements que tenia en contra.

Nota final: l'amic Tibau em va proposar que "si pots i hi penses, saluda a la comunitat blocaire, per exemple com si t'apugessis les ulleres amb dos dits." Abans de començar cadascuna de les cinc entrevistes televisives que vaig tenir després d'haver llegit el seu comentari em vaig fer el propòsit sincer de fer-vos el senyal. I no és que em posés nerviós sota els focus i se m'anés el sant al cel. Simplement és que a la televisió has d'estar molt concentrat si vols poder dir quatre coses raonables (tot va a un ritme frenètic) i quan m'adonava ja m'havia passat l'oportunitat. Al següent llibre ho torno a intentar!

11 comentaris:

Josep ha dit...

Per fi he pogut comprar el teu llibre. Ja l'he començat i és molt bo.

Gaudeix de les vendes i la promoció.

Arare ha dit...

jajaja, m'ho he passat molt bé llegint-te. La millor anècdota, però, et va passar a Blanes, eh? quedar-se sense llum en plena presentació no és gaire "normal".

Jo no estic en la mateixa situació que tu,eh? que això meu només és un programa d'aquests on segurament només parlaré 30 segons o similar.** No sé si recordaré "saludar" els blogaires, però queda molt bé dir que es farà, oi?
:D

Petonets!!

** evidentment, que jo no estic en la mateixa situació que tu, només faltaria, tu ets una eminència, Salvador! I no saps com n'estem d'orgullosos, els blanencs! (o si que ho saps?) :D

F.Puigcarbó ha dit...

confesso que encara no l'he comprat, he tingut problemes familiars però ho faré, sé el que costa vendre llibres.

Els drets d'autor els pots portar a l'Illa de Man que t'agafa a la vora.

estrip ha dit...

ostres intereconomia també? vaja!

Elvira FR ha dit...

felicitats per tota la feina feta i per les anècdotes viscudes....

miq ha dit...

Per cert,

un fragment de la teva intervenció de "Els Matins de TV3" ha sortit a l'APM. Crec que era a l'APM extra… ho trobaràs a Youtube. Una conya que et va fer el Cuní sobre la calba…

L'enhorabona pel llibre, altre cop.

Eduard Ribera ha dit...

Estàs imparable, Salvador. Enhorabona!

SM ha dit...

Gràcies, Josep. Ja em diràs si manté l'interès fins al final.

Arare, la història de la presentació a les fosques la guardo per a una propera entrada... va ser molt bo. 30 segons a la tele és com 30 hores de ràdio, així que espero que els hagis aprofitat bé! Jo també estic orgullós de ser blanenc i de tot el recolzament que em dóna el meu poble. Gràcies!

Francesc, et perdono el retard ;-) No se m´havia acudit això de Man, ho hauré de mirar!

estrip, una tele és una tele. A més el programa de salut que tenen està molt ben fet. Per les mateixes raons escric per a El Mundo, sense estar massa d'acord amb la seva línea editorial.

miq, a l'APM tenen una fixació amb la meva closca(si trobes el link, passa-me'l, que no el veig). Ja la van fer sortir quan em va entrevistar el Sardà fa uns anys. Ara ja sé el truc per guanyar minuts extra d'exposició televisiva! ;-)

sanset i utnoa ha dit...

Una gran explicació, molt clar i contundent. I això que al davant tenies el senyor Cuní, que ha d’impressionar.

Això de tractar amb l’Espinàs. T’envejo, tu. Sempre que tinc l’oportunitat el llegeixo. És molt lloable com, a la seva edat, segueix tenint la ment tan clara. Sembla que no envelleixi, que, simplement, guanyi experiència.

Fer un discurs havent pres una copeta de vi sempre és positiu, aclareix les idees. Se les saben totes els periodistes; fer-te aguantar la carxofa perquè no belluguessis massa és una bona iniciativa.

Felicitats!

*Sànset*

Meritxell ha dit...

El llibre m'ha agradat molt, i l'entrevista també. Només una curiositat: com t'ho fas per no perdre la paciència quan et fan algun comentari tipus "fan els antibiòtics amb data de caducitat..."? Estàs fent una molt bona feina de divulgació, felictats!

SM ha dit...

Sànset, parlar una estona amb l'Espinàs és tot un plaer. I que et faci d'editor no vegis. Ha sigut una de les millors coses d'aquesta experiència, sens dubte. És un personatge impressionant, i teriblement lúcid.

Gràcies, Meritxell! M'han fet preguntes de tots colors, i algunes molt pitjor que aquesta!! És una mica el que apuntes: quan un va de gira ha de sortir armat amb un sac de paciència extra a l'esquena...