dilluns, 7 de juny de 2010

Dilluns musical: remasters


Avui serà un dilluns retro. Aprofitant que s'editen les versions remasteritzades i remesclades de dues peces claus de la discografia de Mike Oldfield, el segon (Hergest Ridge) i el tercer (Ommadawn) LPs, avui m'ha vingut de gust tornar a sentir la potent versió en directe de l'Ommadawn. Us penjo la primera part, d'un concert dels 80, però recomano que escolteu també el final (salteu-vos el solo de percussió de quatre minuts si no us van aquestes coses). És possible que l'Ommadawn agradi fins i tot als qui coneixeu el Mike Oldfield per la seva etapa més pop. Que serveixi també com a homenatge a Morris Pert, el bateria del grup, mort fa unes setmanes.

11 comentaris:

Eulàlia Mesalles ha dit...

A mi el Mike Oldfield em va agradar fins el moonlight shadow. Allà va caure en picat i el vaig deixar de banda.

Manolo Sánchez Prinetti ha dit...

Dir-te que he "disfrutat" amb aquest matí (jo vesprada) musical, sensibilitat i ritme.

D'un dels que sent els solos de percussió. I com bé dius, m'unisc al teu homenatge a Pert, i a més, reivindique la figura dels percussionistes-bateristes, "perduts" darrere de plats i guitarres i que no perdem el temps. Per Pert. I jo ja m'estic perdent.

Brian ha dit...

El retro es bell, com l'arruga. Parlant de bells em recordo que jo tenia el vinil de Tubular bells; un dia els nanos se'l van emportar a una festa del cau... i mai més va tornar :-((

SM ha dit...

Eulàlia, repassa discs anteriors i també posteriors (TB3, TSoDE...) i trobaràs alguna sorpresa.

Manolo, tu ets dels meus ;-)Llarga vida als pobres percussionistes (el solo del tercer video d'Ommadawn és fantàstic).

Brian, tens uns nanos molt espavilats. Bona excusa per comprar-te el remàster de TB que va sortir l'any passat...

sànset i utnoa ha dit...

Ho tinc tot d'aquest home. Sempre m'ha agradat molt.

A mi, els solos de bateria -ben parits, clar- em deixen bocabadat. Si t’agraden et recomanaria un de Rare Earth a Get Ready. No tenen pèrdua!

*Sànset*

SM ha dit...

Un clàssic el Get ready, Sànset, vint minuts de cançó amb solos per tots els gustos. PErò com el Mike Oldfield no hi ha res!

Marina ha dit...

A casa hi ha diversos CD's del Mike Oldfield...sempre que l'escolto me'n recordo de quan tenia 13-14-15 anys i em tancava a l'habitació, amb la persiana abaixada (sempre deixava un pam perquè entrés la llum), tot d'espelmetes petites enceces pel terra-taula-estanteries, essència d'eucaliptus, un CD d'aquest bon home (quasi sempre n'agafava un que tenia la imatge d'un cinema a la portada, no en recordo el títol, però m'encantava), i un llibre. I deixava que el temps passés entre línies mentre sonava una cançó i una altra, les espelmes es consumien, la llum del dia menguava i a l'artilugi aquell de fang on hi havia l'essència se li acabava l'aigua. Bons records :)

Marina ha dit...

PD: Perdona, sóc l' "m dels bolets" (http://unterdemregen.blogspot.com)

que tenia l'altre compte de gmail obert i no me n'he adonat que comentava sense estar registrada!

m dels bolets ha dit...

Hahaha, em vaig confondre! El CD de la portada amb la imatge d'un cinema era del Mark Knopfler! Bleh, igualment tan un com l'altre em segueixen agradant, però sóc un desastre recordant coses d'aquestes!

SM ha dit...

m(arina), em vas fer donar voltes a això de la portada. Tinc tots els discs del MO i no recordava cap amb un cinema! Però bé, això que dius tu ho feia també jo més o menys a la mateixa edat, tant amb el Knopfler com amb l'Oldfield...

Nahim ha dit...

Sóc del parer de que en Mike a partir de la banda sonora de The Killing Fields, només ha fet coses aprofitables puntualment. La seva etapa pop de la primera part dels 80 (Platinum, QE2, Five Miles Out, Crises i Discovery) és quasi perfecta, un equilibri perfecte entre els temes llargs i instrumentals i el pop pur i dur, influit en part per la música tradicional irlandesa i escocesa. Tot i aixó, sóc un fan total dels seus treballs i tinc tota la seva discografia. Salutacions!