El règim del doctor Fluffennutter

[Dedicat a la Carlota]

Fa un temps hi havia un anunci de Coca-cola light on sortia un pare ben plantat que jugava alegrament amb el seu fill de pocs anys. La mare, veu en off, anunciava amb un to una mica condescendent que, malgrat que el seu marit estava frustrat perquè no tenia temps d'anar al gimnàs per mantenir el seu cos degudament tonificat (error de càsting: a l'actor no se li notava manca de to per enlloc), ella cada cop el trobava més sexi. La sexitud estava, ens deia ella, en les generoses demostracions de capacitat paternal que feia l'home, no en els abdominals ben arrenglerats, com erròniament creia el pobre babau. Em va semblar una tesi una mica empalagosa però segurament no mancada d'un cert realisme, i la vaig arxivar degudament a una neurona d'un racó poc usat del meu cervell.

La neurona es va reactivar amb diligència quan el meu fill va fer la seva entrada triomfal a aquest món. Mentre estripava el carnet del meu gimnàs, vaig poder identificar-me perfectament amb el desafortunat protagonista de l'anunci i entendre millor el seu dilema. Però com que els de la Coca-cola ja m'havien donat la solució, vaig decidir no capficar-me i explorar a fons aquesta nova possibilitat d'incrementar còmodament els meus punts a l'escala sexi que m'oferia la natura.

Flash forward dos anys i mig després. En el moment de cordar-me els meus texans preferits, l'Univers té el detall d'enviar-me un senyal en forma del botó de dalt sortint disparat cap a l'estratosfera: no ens passem, que no és just acaparar tanta sexitud; deixa'n també una mica pels altres. La bàscula corrobora el diagnòstic: el meu carnet de pare l'acompanyen set gloriosos quilos d'excés, set, que, seguint les teories de la Coca-cola, són la demostració palpable que estic en algun lloc del panteó entre el George Clooney i el Brad Pitt. Hora de tocar de peus a terra i esborrar la panxa cervesera, que tan bé dissimulava sota camises folgades, abans no m'assembli a algun d'aquests veïns meus que han traslladat la seva residència legal al pub de la cantonada.

Perdre pes no té més truc que ingressar menys del que gastes. Més fàcil dir que fer, com sabem prou bé tots, ja que l'evolució ha entortolligat tant les vies del plaer i les de l'alimentar-se per subsistir que deixar de menjar el que t'agrada s'acaba convertint en una tortura psicològica difícil de mantenir. Si afegim que la selecció natural creu que ens fa un favor alentint-nos el metabolisme per a què els nostres cossos puguin sobreviure amb un consum ridícul de calories al dia, no fos cas que vinguessin èpoques de sequera, arribem a la conclusió lògica que aguantar una dieta seriosa prou temps com per perdre set quilos és una prova de resistència (a les temptacions) quasi inhumana.

I aquí entra el règim del títol. Està basat en un el concepte del fort incentiu en diferit, altrament conegut com "la pastanaga" en el clàssic model de l'ase que no es vol moure de lloc, el bastó i la pastanaga que finalment el tomba. En altres paraules, puc acomodar-me a passar privacions si sé que al final de la travessa del desert m'espera una recompensa proporcional al sacrifici. Només cal saber identificar aquesta recompensa. No sóc prou vanitós com per deixar-me entabanar pel premi d'una figura que quedi bé dins d'un banyador, llàstima. En el meu cas funciona molt millor una altra cosa: la promesa de poder-me lliurar a un plaer golafre desmesuradament insà sense cap càrrec de consciència. Gràcies a la col·laboració desinteressada d'una amiga, que m'ha importat un dels ingredients claus de la recepta (vegeu foto), anuncio que quan em pugui poder tornar a posar els texans delators (amb el botó que ja ha estat degudament sargit a lloc) em penso endrapar suficients fluff'n'nutters (entrepans de mantega de cacauet amb pasta de marshmallow), convenientment regats amb Coca-cola light (és clar), com per a deixar el meu fetge fent hores extres almenys una setmana. Ja està dit.

[Nota: No ho proveu a casa vostra. El fluff'n'nutter és l'invent més empalagós, dolç, saturat de calories i productes químics tòxics, hipercalòric i traïdor que existeix. Deixeu el seu consum només per als professionals.]