A Barcelona aquests dies hi ha una exposició de fotos al carrer. Reprodueixen imatges dels anys 70 i estan instal·lades als escenaris originals on va ser preses. El tema és comú: la repressió de la dictadura (i del govern post-dictadura).
La imatge que he penjat és del febrer del 1976, de la famosa manifestació del "Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia", i em sembla que un dels qui rep és en Xirinacs. Aquesta escena passava just davant de casa (la que surt al fons de la foto) i jo, amb cinc anys, ho mirava tot des del balcó, sense entendre massa bé perquè el meu pare, al meu costat, escridassava indignat la policia dient-lis de criminals cap amunt.
Trenta anys després, és ben curiós, encara ens estem barallant per l'Estatut. Però les coses han canviat molt. Avui en dia aquestes imatges són impensables. Per un costat, l'Estat mai no faria servir aquesta mena de tàctiques violentes per aturar una manifestació. I per l'altre, als catalans se'ns han passat les ganes de sortir al carrer a reivindicar a crits els nostres drets...
O potser m'equivoco en totes dues coses?
O potser m'equivoco en totes dues coses?
[Moltes gràcies a la Victòria i el Paco per la foto]
26 comentaris:
Jo també volia fer un apunt de l'exposició d'Arqueologia del putn de vista i el memorial.
Abans d'ahir vaig passar just per davant d'qeaquesta foto. No portava càmera de fotografiar i la del meu mòbil macarrònic és tan penosa que ja no la faig anar.
El cas és que just a sobre ha aparegut una pintada en groc que hi diu més o menys
"avui, com ahir, la policia segueix torturant, Saura dimissió".
Jo no estic gens d'acord en aquesta afirmació anònima. Em consta, perquè ho conec, que s'ha fet molt per establir mecanismes de prevenció de la tortura en aquest govern. Altra cosa és que ho hagin sabut explicar.
Jo al Xirinacs, de ben menut, me'l creuava gairebé cada dia tot passant amb el cotxe pel davant de la presó Model.
a la teva pregunta: si.
Doncs si això de la repressió no es porta, el que falta és conciènciació, molta conciènciació per part de tots per fer-nos sentir!
jo també diria que sí, que t'equivoques en totes dues coses.
en una potser més que en una altra, però sí en qualsevol cas.
No t'equivoques gens ni mica. Dissortadament, almenys en part.
I sí, un dels que rep era el doctor Xirinacs.
*Sànset*
JO TAMBE DIC SI¡¡¡¡.
NO FA MASSA A EUZKADI I VAN PASAR FETS SIMILARS,POTSER MES SUAS,AMB L'ARZANTZA.
IMAGINA EL PP.AL GOBERN....
UN PACTE A LA VASCA A CATALUNYA....
JUGANT AMB BCN.
Hi ha una foto al començament de Gran de Gràcia amb diagonal, d'uns nois tirant pedres a la policia que es massa. Sembla mentida que hagin passat més de trenta anys. Es increible que tinguem democràcia. La gent d'ara no pot comparar a la policia nostre (que pots demandar judicialment) amb la d'abans que feien el que volien i mai van rebre cap càstig. Mireu Irlanda amb el blood sunday. Aqui després del Garzon no passara mai.
vull afegir que en una cosa estàs equivocat, Salva, potser per l'estatut la gent no es motiva, però el 11-m la gent es va llançar al carrer i em vaig quedar al'lucinat.
Jo crec que t'equivoques en totes dues coses. Sí, que estem més adormits, però també és cert que quan hi ha hagut alguna manifestació, en segons quins casos també hi ha hagut repressió. Mira la darrera celebració de quan el Barça va guanyar la Lliga! :S Jo crec que s'estan posant els esforços reivindicatius on no toca...
Interessant qüestió, i força complexa. Per una part tenim el desencís, instaurat de manera permanent en els que hem viscut, ni que sigui les escorrialles, del franquisme i la transició. Per altra, la recerca de nous medis d'expressió popular. I en tercer lloc, i no menys important, la idea que estem exposats contínuament a la manipulació de la informació.
L'Aristòfeles ha recordat la mani contra la guerra i la invasió d'Irak: vaig ser-hi i em vaig sentir feliç, tot i que qualsevol similitut amb les manis de l'expo és impensable; jo vull recordar les manis de l'esglèsia contra algunes de les lleis més progressistes de l'actual govern. Si hagués viscut a madrid, segurament me'n ahuria anat al camp per tal de no veure'ls i increpar-los. Quina contradicció, no?
No tardarem gaire a tornar fer aquestes fotos....a tot color i amb detalls de video
Jo era jove llavors....recordo tardes i tardes passejant davant l'acera de davant de la Model...quins temps! i a part del Xirinacs a la foto hi és un senyor que havia estat advocat i crec recordar que es deia Ferran García Faria ...
M'agrada el post (bé, gosaria dir que hi tinc un feble per als teus posts...). Però m'estranya molt l'etiqueta que l'hi ha clavat, tu! Ja ho sé que tu tenies cinc anys però, noi, a mi que en tenia... (posem per cas 10?), se'm fa estranya aquesta qualificació.
Per cert, molt bonica la capçalera nova!
Em sembla molt interessant aquesta exposició, perquè m'interessa el tema i m'interessa la fotografia. Llàstima que Barcelona la tinc ben lluny. Respecte als teus darrers qwüestionaments t'he de dir que encara, per dissort, es donen a questes coses..., i mira sinó com van reprimir les forces d'ordre als manifestants a favor del Cabanyal, a València, fa només uns mesos. M'agradaria que també t'equivoquessi en la darrera i poguéssim veure al nostre poble plantant-se dignament, i civilitzda, en defensa dels seus dret. No hem de defallir, perquè la història és llarga.
D'entrada jo diria que hi ha una línia molt clara que separa un estat democràtic i de dret, d'un que no ho és; i l'Espanya d'avui (contràriament a la de la foto) ho és.
Respecte de sortir al carrer per demanar els nostres drets, doncs depèn de quins drets estiguem parlant. Perquè és possible que tots els catalans no tinguem la mateixa percepció respecte de quins drets ens estan essent regatejats i quin és el camí que ens ha de menar a una societat millor. Els que creuen que la independència és aquest camí -que hi tenen tot el dret i segur que ningú els atonyinarà per demanar-el- a més a més de sortir a carrer a cridar haurien de explicar-nos a la resta en què consisteix aquest projecte independentista, si volen que ens hi sumem.
Brian,
estàs segur que ningú els atonyinaria?
Gràcies a tots pels punts de vista, molt interessants tots ells.
b.a., i no trobes que això d'estomacar manifestants era una gran burrada?
Brian, l'Espanya de la foto era (suposadament) democràtica des de feia un any, però és cert que eren altres temps. Sobre els drets, jo em referia només als recollits a l'Estatut (aprovat per vot democràtic), que és el vincle del present amb aquesta foto, no cal anar més enllà de moment.
Home,Macip, si et poses a la pell dels qui rebien no sé jo si la paraula és burrada, ep, si no és que prenem burrada com a metonímia...
T'equivoques en les dues coses. Molt bona entrada del blog.
Tornant a casa amb l'autobús vaig veure una foto davant del Coliseum i em va impactar! merci, buscarem les fotografies per la ciutat!
No sé si serem capaços de tornar a ser tan valents com ho van ser en aquells temps, però m'agrada pensar que si.
La foto es a Passeig de Sant Joan/Provença, i l'avi(figura central a la foto es Ferran Garcia Faria "el captaire de la pau") us deixo un enllaç d'homenatge http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2006/10/23/1988-ferran-garcia-faria-caminant-el-record-joaquim
O sigui que més que des de les barricades, vas viure aquells dies des de les "balconades"? ;-)
Una part de la història que cal treure a la llum de tant en tant...
pratinsky, gràcies per la info i l'enllaç.
Veí, era encara massa petit per a què m'estomaqués la policia!
Edip Rei ha deixat un comentari nou al vostre missatge "Repressió i resistència":
Sí, estàs equivocat, sobre tot en que avui no hi ha gran repressió.
Pensa que hi ha MOLTES COSES QUE NO SURTEN ALS DIARIS.
I, SOBRE TOT, QUE NO SURTEN ALS TELEDIARIS.
I és veritat que el vellet de la foto és Ferran Garcia Faria, advocat, socialista aleshores.
Nosaltres varem conèixer Ferran Garcia-Faria a les eleccions de 1986, quan, decebut dels partits parlamentaris, es va presentar en un d’extrema esquerra (bastant intel•lectual, però), per tal “d’ajudar aquests nois”.
En un dels mítings, li varem demanar per què havia deixat el Partit Socialista justament quan havia guanyat les eleccions, i va contestar que havia estat per la gran fal•lera “d’escalar” que va detectar en els seus companys de Partit en aquells moments. Va venir a dir que no els importava res més que el seu progrés personal.
Malauradament, aquesta impressió ha coincidit amb el que hem vist que han fet tots els partits: pensar en el seu propi benefici i ignorar els drets dels ciutadans que els ha anat bé de violar per tal de guanyar el màxim.
Justament com a resultat de la seva victòria del 86, el Partit Socialista va anul•lar els drets dels inquilins, tot fent disparar l’especulació del sòl, fins arribar a la present crisi.
I com durant aquests darrers 24 anys (des del 86) hem anat treballant per l’especulació i la construcció, descuidant les inversions en altres formes de producció, ara tenim un atur molt més alt que ningú més.
Per tant, aquesta crisi ha vingut, en gran part, gràcies a la VIOLACIÓ SISTEMÀTICA DE L'ARTICLE 47 DE LA CONSTITUCIÓ, que "ordena" evitar l'especulació del sòl.
Ferran Garcia Faria era intel•ligent, però se li escapava lo fàcil que és de corrompre la gent.
El vaig veure per darrera vegada a la seva casa de Sarrià. Estava malalt, i li vaig regalar un llibre escrit en català a la postguerra, crec que el 1946.
Ja no queda quasi ningú honest en política, no és estrany que Ferran quedés una mica marginat al final, encara que, penso, sí que era estimat i valorat. Com que en els partits es pot fer poca cosa, vaig entrar en una associació de denúncia de les violacions dels drets dels ciutadans, que justament ara cerca un polític HONEST. Ho podeu veure a http://edipo.info , al Mapa Temático.
[Per algun motiu el comentari anterior m'havia arribat per email però no sortia al post]
Edip, gràcies per la informació sobre el Ferran Garcia-Faria. És un personatge que coneixia poc, però veig que molt interessant. Comaprteixo el teu punt de vista: honestitat i política semblen termes contradictoris. L'afany de poder corromp tothom, independentment del seu color.
Publica un comentari a l'entrada