dijous, 3 de juny de 2010

Thomas Pynchon i qui el va parir

S'ha de ser una mica malparit per voler escriure així:

Barbed wire again gave way to the familiar parade of more beige, prefab, cinderblock office machine dis­tributors, sealant makers, bottled gas works, fastener factories, warehouses, and whatever. Sunday had sent them all into silence and paralysis, all but an occasional real estate office or truck stop. Oedipa resolved to pull in at the next motel she saw, however ugly, stillness and four walls having at some point become preferable to this illusion of speed, freedom, wind in your hair, unreeling landscape—it wasn't. What the road really was, she fancied, was this hypodermic needle, inserted somewhere ahead into the vein of a freeway, a vein nourishing the mainliner L.A., keeping it happy, co­herent, protected from pain, or whatever passes, with a city, for pain. But were Oedipa some single melted crystal of urban horse, L.A., really, would be no less turned on for her absence.

[Un traducció molt aproximada podria ser:

El filferro espinós altre cop va deixar pas a la coneguda desfilada de més màquines distribuidores prefabricades i beige, com blocs de ciment, fabricants de precintes, plantes embotelladores de gas, magatzems i el que sigui. El diumenge els havia condemnat a tots al silenci i la paràlisi, tots menys alguna esporàdica oficina immobiliària o una àrea de servei per a camioners. Oedipa va decidir parar al proper motel que veiés, per molt lleig que fos, la tranquilitat i quatre parets havent esdevingut en algun punt preferibles a aquest miratge de velocitat, llibertat, cabells al vent, paisatges descabdellats... No ho era. El que la carretera era, li semblava, era aquesta agulla hipodèrmica, insertada en algun lloc ben endins de la vena d'una autopista, una vena nodrint L.A., la via central, mantenint-la feliç, coherent, protegida del dolor o del que fos que, per a una ciutat, és equivalent a dolor. Però si Oedipa fos un sol cristall fos de cavall urbà, a LA, la veritat, no li importaria menys la seva absència.]

I també s'ha de saber escriure molt bé per aconseguir-ho. Però no sé si és el millor us que se li poden donar a unes habilitats literàries tan evidents...

Compadeixo els pobres traductors de Pynchon al català, que pel que sembla s'han passat una temporada llarga descodificant paràgrafs hermètics (i bellíssims) com aquest.

7 comentaris:

Mr Towers ha dit...

poz zí, el paragraf -fins i tot en català- sembla barbed wire, ben recaragoladet en espiral, cap endins, que raspi al llegir...

però ja se sap el que diuen: no pain, no gain.

ops, per associació d'idees: ve't aquí el barbed wire kisses dels jesus and mary chain.

estrip ha dit...

és deu quedar molt descansat després d'escriure així! Interessant de veritat!

Deric ha dit...

doncs què vols que et digui... on hi hagi una cosa que s'entèn bé i a la primera...

Vida ha dit...

La feina del traductor és poc valorada generalment i, en canvi, és inestimable.

el llibreter ha dit...

Tinc un problema amb en Pynchon: alguns amics insisteixen que m'hauria d'agradar, però de moment no me n'he sortit. A veure si amb la traducció a quatre mans d'A contrallum ho aconsegueixo.

Salutacions cordials.

SM ha dit...

Mr Towers, això és pain del gros, més val qeu el gain sigui comparable (i gràcies per la banda sonora).

estrip, ell sí que es queda descansat però el lector corre el risc de patir un aneurisme!!

Deric, hi ha gent que en fa un gra massa, estic d'acord.

Vida, als traductors del Pynchon els haurien de fer un monument. Jo he suat per traduir aquest paràgraf, no m'imagino el totxo sencer.

llibreter, atenció que hi ha molt esnob per aquests móns de déu. Pynchon escriu molt bé, però si és com aquells guitarristes virtuosos que només fan escales complicadíssimes sense preocupar-se per la cançó, doncs no ho sé... Tot i això m'ho estic passant bé llegint-lo (a poc a poc).

Eli ha dit...

Jo crec que te més mèrit traduir (a un altre idioma) que escriure pròpiament....
Així que felicitats per qui ha fet la traducció!
;-D