divendres, 6 d’agost de 2010

Chuck Palahniuk double feature

[Continuem amb la programació d'estiu al bloGuejat. Com a detall cap als que encara esteu desperts, ara faré una cosa poc habitual en aquestes planes: criticar llibres.]

Chuck Palahniuk és un dels meus escriptors de capçalera. De fet, El rei del món va començar com un intent de fer una novel·la palahniukana a la catalana. He llegit tot el que ha escrit i em sembla que és l 'únic autor del qual em compro cada nova novel·la tan bon punt surt i la poso a la tauleta de nit per començar-la tot seguit, enlloc de desar-la a la sempre saturada llibreria on fan cua els llibres pendents. Això no vol dir ni molt menys que m'agradi tot el que fa. Té obres bones, passables i fluixes, com tothom, però almenys no perd mai la capacitat per sorprendre. I escriu bé, cosa que s'agraeix.

Palahniuk va al ritme bastant constant d'una novel·la per any (i em temo que aquest temps ràpid de cocció fa que algunes d'elles pateixin de manca de "suc"). A les vostres llibreries em sembla que la darrera que ha arribat és Snuff, la que correspon al 2008, que ja us vaig mig comentar en el seu moment. Això vol dir que ja n'hi ha dues més al carrer que probablement no coneixeu i que aprofitaré per mencionar avui.

Tell-all (2010) és, com Snuff, una anècdota allargassada perquè doni prou com per omplir tota una novel·la. Dóna la sensació que amb un conte ja n'hagués tingut prou. Una barreja de Sunset Boulevard i What Ever Happened to Baby Jane?, centrada en una estrella en decadència del Hollywood clàssic i la seva assistent, que és qui narra la història i embolica la troca. Tots dos llibres estan bé, però tampoc no són espectaculars. Fins i tot una mica decebedors després de Rant (2007), que en canvi era una aventura de ciència ficció ben embolicada i molt ben treballada.

Completament diferent és Pygmy (2009), una novel·la que m'ho ha fet passar d'allò més bé. Hi surten agents secrets, massacres a l'institut, adolescents embarassades, fills que droguen els pares, actes de sabotatge, neurotoxines, violacions, una mare addicta als aparells d'estimulació sexual, un complot per enfonsar els EEUU, capellans abusadors de menors i un consolador assassí. O sigui, un Palahniuk en estat pur.Vaig començar-la a llegir fa un any i confesso que vaig abandonar-la després de dues planes. El motiu: està escrita en primera persona per algú que se suposa que no sap anglès. Això vol dir que tardes deu minuts per acabar un paràgraf i entendre què caram t'està dient. Quan va sortir Tell-all em vaig adonar que se m'estava acumulant la feina i vaig fer un altre intent (de fet, vaig llegir totes dues novel·les simultàniament, com una mena de programa doble de cinema de barri en versió zàpping... una experiència curiosa). I a la segona hi vaig entrar. Llavors no tal sols vaig gaudir de la història sinó també de la forma tan original d'explicar-la.

Fer aquesta mena d'experiments formals és perillós, tot i els mèrits evidents, perquè dificulten considerablement la lectura. Això et posa una bona part del públic en contra ja de sortida. Acabes amb un llibre minoritari a les mans, independentment del seu interès literari. Però si el lector fa l'esforç, moltes vegades hi ha una bona recompensa al final del túnel. Recordo un cas semblant: Pic de Kerouac. Era un dels primers llibres que llegia d'ell en versió original (en una època que l'anglès no s'havia convertit encara en el meu segon idioma) i em va costar déu i ajut descobrir la història enterrada en l'anglès d'un nen afroamericà incult. Però va valdre la pena.

En el camp de la liteteratura catalana també s'han fet intents molt lloables en aquest sentit. Per a qui li interessi el tema, he descobert un estudi que analiza els llibres catalans que desafien els límits literaris, i es pot llegir a google books. Un dels qui més s'hi ha dedicat és l'Antoni Munné i Jordà, un gran escriptor (i també amic). Per exemple, A llibre de tot explica una història de ciència-ficció escrita per algú del futur que no sap què és una novel·la. I a Ofici de torsimany el narrador a capítols alterns és un gat, però no un d'aquests animals llests i disneyficats que sembla que hagin anat la universitat, sinó un gat que pensa com un gat, és a dir, amb una intel·ligència i una capacitat narrativa mínimes. Són llibres difícils de llegir, però si t'avens a participar en el joc, tots dos valen molt la pena.

[Incís: fins i tot jo mateix, en plena etapa beat de la meva foramció literària, vaig escriure una novel·la mig negra en la qual intentava reproduir què passava dins el cap d'un psicòpata, saltant d'un pensament a un altre i estalviant-me punts, perquè quan pensem les idees flueixen seguides. Em sembla que em va quedar força realista, però tot el que vaig aconseguir va ser espantar els editors que la van veure.].

Tornant a Pygmy i el seu hàndicap, no sé si s'arribarà a publicar mai en català o castellà, i és una llàstima. Caldria trobar primer un editor prou suïcida, perquè no sé si Palahniuk té suficients seguidors fidels entre el públic català com per justificar la inversió. També s'hauria de convèncer un traductor igual de suïcida que no s'espantés per la feinada, i a més prou bo com per transferir els jocs de paraules i malentesos sense perdre la gràcia (jo, si fos ell, demanaria el triple de la tarifa habitual). Tampoc no és la mena de text que podeu llegir en anglès, a menys que domineu la llengua amb una certa comoditat, o sigui que us haureu de refiar de mi quan us dic que us esteu perdent un bon llibre.

5 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Em permeto deixar una nota sobre el Palahniuk. Vaig llegir fa poc "Error humano", textos breus de no-ficció. Crec que va molt bé per a començar a veure l'univers de l'escriptor i alhora té coses molt divertides, entre reportatges i anècdotes.

Mr Towers ha dit...

amb palahniuk em vaig atrancar. Vaig començar per fantasmas (haunted - 2005) i em va semblar molt-molt fluixa. ja no he pogut seguir amb ell...

miq ha dit...

Apuntat queda. Gràcies per la recomanació.

SM ha dit...

LLuís, tu ho has dit, el seu univers és molt peculiar.

Mr Towers, Haunted no és una bona entrada a la seva bibliografia, com ja t'has adonat. Prova Invisible monsters o Surivior o fins i tot Rant.

miq, em sembla que tu ets dels pocs que podràs seguir la meva recomanació!

F.Puigcarbó ha dit...

sincerament, es la primera vegada que en sento a parlar, ara traduïrlo al català, com no ho fés el Monzó....