dilluns, 9 d’agost de 2010

Plagis

Quin tema tan curiós, la propietat intel·lectual. Alguns casos recents de plagis/no plagis:

- Els propietaris dels drets de California girls dels Beach Boys demanden els autors de California gurls, de la Katy Perry, unes de les cançons de l'estiu. Els temes no tenen res en comú, però els compositors de la Perry van tenir la mala idea de fer un homenatge al clàssic amb el títol i una referència a la tornada cap al final.

- La pel·lícula Repo Men (estrenada la setmana passada als cinemes catalans) va d'uns agents que recuperen els òrgans transplantats als clients que no poden pagar els terminis establerts. La pel·lícula Repo! The Genetic Opera va d'uns agents que recuperen els òrgans transplantats als clients que no poden pagar els terminis establerts. I malgrat tot, als autors de Repo Men no se'ls ha ocorregut ni tan sols agrair la idea als qui la van fer pública primer. En aquest cas, els afectats han decidit que els importa molt poc el tema i no han pres cap acció legal.

- La pel·lícula Dead Snow (estrenada la setmana passada als cinemes catalans) té com a protagonistes uns zombis nazis que maten gent en un lloc nevat. El còmic Red Snow com a protagonistes uns zombis nazis que maten gent en un lloc nevat. Aquesta vegada sembla que encara ningú no s'ha adonat de la coincidència de títols i protagonistes (la resta sembla ser prou diferent).

On acaba l'homenatge i comença el plagi? És plagi també si la coincidència és accidental? És just que el reconeixement al mèrit creatiu el determini les ganes de treure'n diners en un tribunal que tinguin les parts implicades? No hi hauria d'haver una mena d'entitat superior que dirimís aquesta mena de "coincidències" d'una forma objectiva, de cara a deixar les coses clares per a la posteritat?

19 comentaris:

Allau ha dit...

Un tribunal internacional del plagi a La Haia.

Doc Moriarty ha dit...

En el cas Red Snow/Dead Snow puc dir que les dues obres s'assemblen com un ou a una castanya, i nomès coincideix en que hi ha neu i sang i fetge.

Lluís Bosch ha dit...

Ui! Quin tema tan vell i tan bell! La història de l'art en va plena des de fa segles.
La meva excusa preferida és això de dir que "és un homenatge": és com quan la dona enganxa el marit al llit amb la cangur i diu "no és el que sembla".

sànset i utnoa ha dit...

Jo recomanaria plagiar el Tribunal Constitucional. O ja és un plagi, i ho és d'alguna dels Monty Pytton?

A veure que passa...

*Sànset*

David ha dit...

Plagi, influència, còpia, homenatge, imitació, semblança... molt complex de delimitar... Mira quin exemple més extraordinari va deixar Novesflors (http://florsnovesflors.blogspot.com/) en un comentari al meu blog sobre aquest tema:

Ausiàs March (s.XV)

Amor, amor, un hàbit m'he tallat
de vostre drap, vestint-me l'espirit:
en lo vestir ample molt l'he sentit
e fort estret quan sobre mi és posat.


Garcilaso de la Vega (s.XVI)

Amor, amor, un hábito vestí,
el cual de vuestro paño fue cortado;
al vestir ancho fue, mas apretado
y estrecho cuando estuvo sobre mí.

La lectora corrent ha dit...

Diuen que Shakespeare no va ser gens original en els arguments de les seves obres, però és --segurament-- el més gran autor que ha tingut la llengua anglesa.

I potser a molta gent li semblés original aquell diàleg entre Woody Allen i la seva mare (morta) que se li apareix sobre el cel de Manhattan. Suposo que és un homenatge --que no un plagi-- a Vittorio de Sica i el neorealisme italià: el personatge de "Miracle a Milà" parlant amb la seva mare que és dalt d'un núvol. I no recorda també "Miracle a Milà" l'escena d'ET quan s'enlairen cap al cel amb bicicleta? (al final del film italià, s'enlairen, però damunt d'escombres

Galderich ha dit...

Un tribunal internacional del plagi a La Haia.
En el cas Red Snow/Dead Snow puc dir que les dues obres s'assemblen com un ou a una castanya, i nomès coincideix en que hi ha neu i sang i fetge.
Ui! Quin tema tan vell i tan bell! La història de l'art en va plena des de fa segles.
La meva excusa preferida és això de dir que "és un homenatge": és com quan la dona enganxa el marit al llit amb la cangur i diu "no és el que sembla".
Jo recomanaria plagiar el Tribunal Constitucional. O ja és un plagi, i ho és d'alguna dels Monty Pytton?
A veure que passa...
Plagi, influència, còpia, homenatge, imitació, semblança... molt complex de delimitar... Mira quin exemple més extraordinari va deixar Novesflors (http://florsnovesflors.blogspot.com/) en un comentari al meu blog sobre aquest tema:
Ausiàs March (s.XV)
Amor, amor, un hàbit m'he tallat
de vostre drap, vestint-me l'espirit:
en lo vestir ample molt l'he sentit
e fort estret quan sobre mi és posat.
Garcilaso de la Vega (s.XVI)
Amor, amor, un hábito vestí,
el cual de vuestro paño fue cortado;
al vestir ancho fue, mas apretado
y estrecho cuando estuvo sobre mí.
Diuen que Shakespeare no va ser gens original en els arguments de les seves obres, però és --segurament-- el més gran autor que ha tingut la llengua anglesa.
I potser a molta gent li semblés original aquell diàleg entre Woody Allen i la seva mare (morta) que se li apareix sobre el cel de Manhattan. Suposo que és un homenatge --que no un plagi-- a Vittorio de Sica i el neorealisme italià: el personatge de "Miracle a Milà" parlant amb la seva mare que és dalt d'un núvol. I no recorda també "Miracle a Milà" l'escena d'ET quan s'enlairen cap al cel amb bicicleta? (al final del film italià, s'enlairen, però damunt d'escombres

C. ha dit...

A vegades són "homenatges", altres "l'autor recorre a la tècnica del collage". Aquí diria que és manca d'inspiració i barra. Llavors hi ha plagis sense voler, com el del Harrison que va copiar una melodia sense ser-ne -diuen- massa conscient (la de My Lord). I després hi ha aquell plagi que em podríem dir "evolutiu": ara que m'estic llegint la Història de l'art d’E.H Gombrich es veu ben clar que poques coses neixen de manera espontània, cada geni ho és gràcies als fonaments que va posar un altre, en el procés es crea un aiguabarreig que, depèn com, es podria veure com a plagi del que s'havia fet amb anterioritat.

el llibreter ha dit...

Ui! Quin tema tan vell i tan bell! La història de l'art en va plena des de fa segles.
La meva excusa preferida és això de dir que "és un homenatge": és com quan la dona enganxa el marit al llit amb la cangur i diu "no és el que sembla".

Ai, l'agost...

b.a. ha dit...

Mira, em sap greu de no haver arribat a temps per a ser "homenatjada" pel Galderich!

Chapeau al seu comentari.

Albert B. i R. ha dit...

Aquesta línia és molt fina. Potser si es deixa clar que és un homenatge i es mostra la font, ja no és un plagi, no?

zel ha dit...

Sí, s'hauria de saber dir planerament, que un s'ha inspirat en allò o allò altre i punt, clar que l'ego ens apreta per tots cantons...

Elvira FR ha dit...

ja t'ho han comentat abans però cert això del plagi ha sovintejat sempre al llarg de la història...és més això de l'autoria de les obres no té massa antigor...abans era del tot ben normal que uns es plagiessin als altres i fins i tot continuessin a gust les obres d'un altre...Romeu i Julieta per exemple es basa en obres anteriors...Shakespeare n'accelera i escurça l'acció...El mateix Quixot també va ser plagiat i això va comportar una segona part per part de Cervantes per a contrarestar al "Quixot" espuri de L'Avellaneda....

Ferran Cerdans Serra ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Ferran Cerdans Serra ha dit...

El concepte d'autoria modern el van crear els editors quan van copsar que vendre com a "genis" els seus autors més populars els donava més beneficis. L'autoria sempre és col.lectiva, i ningú pot dir que ha creat del no res. Tot està inventat, i tot deriva d'alguna altra cosa anterior. Negar això és un exercici d'autodeïficació egocèntrica lamentable.
Per això, el copyright protegeix l'expressió de la idea, no la idea en si mateixa, ja que sinó no podriem escriure res de res.
En un món ideal, els demandants del primer cas haurien de perdre. Demandar quan t'estan fent publicitat gratuïta és un cas típic d'estretisme de mires corporatiu. Una persona intel.ligent difondria aquesta cançó al seu blog. Un dinosaure porta el grup als tribunals. El copyright en aquest cas, si guanyen, haurà estat un instrument de censura, que és el principal perjudici per la societat que a hora d'ara estem patint d'aquest.
Els dos casos següents, són idees iguals però d'expressió diferent, per tant no hi ha plagi. el normal hauria de ser citar la font màxima d'inspiració, però lo habitual entre els "grans" és no fer-ho. A mi el delicte em sembla que és no citar la font d'inspiració.
També hauriem de veure si un film s'ha concebut abans que un altre però s'ha llançat després, etc... per això hi ha les registres de propietat intel.lectual i els dipòsits legals, etc, per quan surten dubtes i cal establir qui va registrar primer una idea (encara que un pot copiar-ne una i ser el primer en registrar-la...)
En fi, aquest és un tema complex que ens afecta més del que sembla, perquè si avancen els defensors a ultrança del copyright més restrictiu, aviat no podrem ni fer una paròdia: ens diran que és un plagi i ens duran als tribunals.
Salut!

pere ha dit...

Els de Barcelona Televisió et deuen haver llegit (o aprofiten el moment): ara estan passant Red Snow (color i definició horribles).

Plagis? Gairebé no conec res que no sigui, al menys en part (part en el sentit de fragment) un plagi. Si no fos així encara viuríem a l'edat de pedra. En tots cas hauríem de parlar de percentatges,però a mi, això, m'avorriria.

Posats a concretar, la meva excusa preferida... No continuo, segur que plagiaria algú.

SM ha dit...

Allau, o has tornat de vacances o algú està plagiant la teva signatura...

Doc, i zombis nazis, no els oblidem! No em crec que els noruegs no tinguessin al cap el còmic del (grandiós) Templesmith.

Lluís, és cert que n'hem parlat molt darrerament a la catosfera. Ens repetim (o ens plagiem a nosaltres mateixos?). Jo l'excusa de l'homenatge l'he feta servir per la de la cangur no sé si gosaria...

Sànset, és cert qeu hi ha certs tribunals qeu semblen trets d'un gaga dels Monty Python... però sense fer cap gràcia!

David, impressionant el March vs. Garcilaso. Això no és plagi, és expoli (o traducció). Em sembla que aquests és un dels extrems fàcils de classificar.

lectora, tens raó citant aquests casos a la frontera entre homenatge i calc. A mi em semblen lícits, tot i no mencionar directament les fonts.

Galderich, estic totalment d'acord amb tu, encara que els teus arguments em sonen de no sé on...

C., totalment d'acord: construïm a partir del que ja hi ha fet, sinó no avançaríem tan ràpid. Però reconèixer les fonts no fa mal a ningú.

llibreter, em sembla que el de plagiador ha de ser realment l'ofici més vell del món :-)

ba, li acabes de fer un homenatge al Galderigh sense haver de copiar-lo. Tu sí que vals...

Albert, jo crec que aquí està una de les claus. Quan vam, escriure Muigrons de titani teníem clar que estàvem fent un homenatge-remix de totes les referències populars que ens havien influit. Ara, ho vam deixar ben clar als agraïments, no vam fer trampes.

zel, l'ego és cert que pot ser un mal conseller (però potser encara més haver de repartir els calers dels drets d'autor!).

Elvira, és cert que el plagi, en un grau o un altre, és part integral de la creació. Però hi ha formes elegants de fer-ho i altres que no ho són tant!

Ferran, em sembla que ho has resumit molt bé, no em cal afegir gaire més. Fa temps que refregim els arguments clàssics (tot i que s'ha d'admetre que als dramaturgs gregs no se'ls va ocórrer això dels zombis nazis). Jo crec en el copyleft com a forma de potenciar la creativitat, cosa bona per a tots, però també crec que els artistes s'han de guanyar el pa d'alguna manera.

SM ha dit...

pere, em plagien fins i tot a la tele! ;-)

Mike Tracking ha dit...

El tema de la protecció de drets i plagis, és una cosa que en teoria hauria de vetllar per a que l'autor o autors poguessin lucrar-se de les seves idees o la seva feina i al final -sobretot en el cas de la música- són qui menys se'n beneficien d'això, ja que finalment qui fan i qui desfan son les discogràfiques. I igual deu passar amb les pel·lícules.