dijous, 16 de setembre de 2010

Aparellats

Els humans tendim a aparellar-nos, com si fóssim àtoms mancats d'electrons que necessiten completar les seves òrbites per ser estables. Aquest instint han de ser ancestral, perquè es pot veure fins i tot en els més petits.

Fa un temps us parlava de la passió que sentia el meu fill per una companya de guarderia. Tinc el plaer d'anunciar-vos que el seu amor ha estat finalment correspost i els dos s'han convertit en la parella que té el cor robat a totes les mainaderes (i els respectius pares, és clar). Un no comença a esmorzar fins que l'altre no arriba (i li guarda loc al seu costat), només poden fer la migdiada si s'ajeuen a màrfegues veïnes, quan fan la rotllana per escoltar com els llegeixen un conte han d'estar a tocar, si un dels dos està malalt l'altre es passa tot el dia trist, quan és l'aniversari d'un l'altre és el primer convidat (i no els importa massa si venen més nens a la festa) i si els treuen a passejar han d'anar tota l'estona agafats de la mà. Aquesta intensitat està condemnada a l'imminent fracàs de l'oblit, això ho sabem tots menys els participants, per això gaudim de les seves demostracions d'afecte talment com si fossin declaracions d'amor etern, esperant que qualsevol dia s'aixecaran i ja no recordaran més que no podien viure l'un sense l'altre.

No sé si això deu ser molt comú, però jo també vaig passar per una relació semblant més o menys a la mateixa edat. Amb tres anys tenia una "novia" formal, de la qual era inseparable, i els nostres pares ho trobaven divertidíssim. Encara ara recorden anècdotes d'aquell romanç fugaç, de les que et fan ruboritzar si s'expliquen en públic. Precisament aquestes vacances vaig trobar-me la meva "ex" a la platja, una dona de quaranta anys feliçment casada i mare de quatre nens maquíssims, i com les altres vegades que ocasionalment coincidim, em va fer il·lusió veure que tot li va bé. La vida ens tenia reservats futurs divergents, ho vam descobrir aviat. Però és clar, què vols, amb tres anys encara no tens les idees prou clares com per triar parella estable. És normal que aquests amors furibunds tan matiners tinguin una data de caducitat ben breu. Jo, per exemple, no vaig trobar la noia de la meva vida fins molt després, quan ja era bastant més madur. Exactament quan tenia quatre anys.

[Dedico aquest post a la meva dona per celebrar el 35è aniversari de la nostra primera trobada.]

28 comentaris:

Clidice ha dit...

un apunt ben bonic per celebrar un aniversari important :) moltes felicitats parella :)

kika ha dit...

feliç aniversari a tots dos!
de totes maneres, regalar-li a la teva dona la teva història amb una altra dona no crec que sigui un bon regal!

Ferran ha dit...

Caram caram, 35 anyets... deu n'hi do, per "lo" jove que ets ;)
Per molts anys per l'efemèride!

Arare ha dit...

Felicitats, wapo!

Aristofeles ha dit...

tu creus que la felicitat s'hereda?
està a l'adn?

marta ha dit...

Jo també tenia "novios" de petita, més d'un per si a cas :) Però un d'ells em va durar anys i panys, bé, jo li anava al darrera i ell ni cas!

Galderich ha dit...

Ha, ha... apunt genial!

Bon final... i feliç!

sànset i utnoa ha dit...

Potser la criatura segueix els passos del pare, ves a saber...

*Sànset*

Lluís Bosch ha dit...

En aquestes edats això que expliques és la norma, no hi pateixis. També es donen molts casos de poligàmia i de poliàndria, trios i fórmules encara més enrevessades. Així com constants canvis deparella. Tu mira-ho i disfruta, que després s'acaba.

Josep ha dit...

Precióssss

garbi24 ha dit...

felicitats per els trenta cinc anys i per la bona feina feta amb el teu fill...serà un trionfador!!!!
Recordo havertingut una sensació així quant tenia cinc anys i no he oblidat mai aquell sentiment que sentiem els dos, encara que no varem acabar mai en parella

Malsònia ha dit...

El meu costat romàntic ha experimentat l'èxtasis al llegir la teva història. M'ha encantat. Que bonic.

(espero que a la meva filla de dos anys no li passi el mateix que a tu o al teu fill. La vull tota per mi!!!)

Ada ha dit...

jajaj... qué bonic! I quina sort trobar la dona de la teva vida als 4 anys!!! jo crec que ni als 3 ni als 30 es pot saber amb seguretat... pffff...

m. ha dit...

Si bé és cert, no deixa de ser molt tendre ^^

Felicitats, parella! :)

Manolo Sánchez Prinetti ha dit...

Un post redó! Que aparella, uneix i atrau.
Felicitats per la teua (vostra) història!

pere ha dit...

Feliç retrobament!

Alberich ha dit...

Una pinzellada d’una tendresa extraordinària. Que sigui per molts anys!

maria ha dit...

Un text preciós i amb final feliç! M'encanta!!
enhorabona i moltes felicitats!!

anna g. ha dit...

ja ho pots ben dir que és la dona de la teva vida :) felicitats!

Brian ha dit...

És veritat, amb tres anys encara no tens les idees prou clares com per triar parella estable. Ni amb vint, ni amb trenta, ni amb quaranta...

David ha dit...

Per molts anys!

XeXu ha dit...

Quin post més magnífic. És preciós, de veritat. En llegir el primer trosset pensava que eres un friki per la comparació amb els àtoms.

Després m'he entendrit amb la història del teu fill, que maco que és tot a aquelles edats.

Més tard m'has fet recordar que jo també tenia una xicota formal a aquestes edats, i efectivament, de sobte va deixar de ser-ho, no sé per què.

I finalment, en llegir que vas trobar l'amor molt més tard, als 4 anys, m'has fet somriure.

I tot plegat, i perquè trobo preciós aquest camí vital que has fet al costat d'aquesta persona, us felicito molt sincerament, i m'apunto aquest post a la meva llista de posts que no es poden oblidar.

L'Espolsada llibres ha dit...

Felicitats per aquest apunt magnífic que exalta les coses petites de la vida.

SM ha dit...

Gràcies a tots pels comentaris i les felicitatcions! Veig que més d'un ha passat per una experiència similar.

Aris, esperem que alguna cosa bona li hagi passat al meu fill amb l'ADN...

kika, a la meva dona li importa més ser l'última que no pas no haver estat la primera! :-)

marta, algun dia us explico la segona part de la història i veuràs que la meva dona també va haver d'insistir una mica. Però com que és tossuda de mena al final em va convèncer ;-)

Lluís, les realcions múltiples només poden funcionar quan ets un nen i no tens responsabilitats...

Malsònia, doncs ves-te preparant, que qualsevol dia un marrec de tres anys et ve a cas a demanar-te la seva mà. ;-)

XeXu, una mica friki sí que dec ser ;-). Gràcies per posar el post a la llista dels inoblidables!

jomateixa ha dit...

Tants...?
Felicitats! i que duri, que ara això d'aguantar tant ja no està de moda.

Assumpta ha dit...

De veritat que vas conèixer la teva dona quan tenies quatre anys?? És genial!! :-))
M'ha encantat aquest post!!! :-DDD

Després de la teva experiència, estic per pensar que la relació del teu fill potser sigui més seriosa del que penseu ;-))

He d'admetre que jo ni als 3 ni als 4 ni als 5 tenia cap noviu... ni als 6, ni als... és més, diria que el primer nen "que em va agradar" (abans passava totalment del tema) jo tindria ben bé uns onze anys... ell, al carrer (era el poble, no passaven cotxes) feia la roda, el pi i no sé quantes coses més per "exhibir-se", com si fos el més normal del món... i jo pensava que era mooooolt fort i valent ;-))

Però al meu "definitiu" el vaig conèixer quan tenia 19 anys... veig que anava amb molt de retard, jo hehehehe

FELIÇ 35 ANIVERSARI!!! ♥ ♥

(ja sé que és una mica cursi això dels cors, però queda monu, eh?)

SM ha dit...

Assumpta, és tot veritat. Gràcies per les felicitacions i els cors cursis ;-). Els 19 no és tard si la persona és l'adequada! (segur que és millor que el fatxenda que feia el pi...)

Assumpta ha dit...

Hehehe sí que és millor sí :-)))

M'encanta pensar que algú va conèixer a la persona de la seva vida als 4 anys... és com un conte... però molt millor, perquè és cert :-))