dimarts, 14 de setembre del 2010

Reality check


Sóc metge, tinc un doctorat, dirigeixo un grup d'investigació biomèdica i a final d'any hauré publicat nou llibres. Mentre em passava la tarda del diumenge llençant-me per tobogans amb el meu fill, arrossegant-me per la moqueta per a què se'm pogués enfilar a l'esquena, rentant-li el cul després d'anar al lavabo i perseguint-lo infructuosament durant mitja hora per a què es posés el pijama pensava que la vida té una manera molt elegant de fer-te tocar de peus a terra.

15 comentaris:

montse ha dit...

Tocar de peus a terra i viure l'emoció de jugar amb el teu fill.

Salut!!!!

jomateixa ha dit...

els que no hi toquen (de peus a terra), es perden moltíssim.

Alyebard ha dit...

Je,je. No hi ha com arribar a casa després d'un dia d'aguantar imbècils i que et rebi'n amb una abraçada a les cames i et diguin: papa, juguem a nines? Això compensa tot el dia.

b.a. ha dit...

Home, jo diria que les teves 'tocades de peus a terra' són realment envejables. Les meves (i em temo que les del comú dels mortals...) solen ser bastant més patètiques! Un dia que tingui temps te n'explico alguna..

Galderich ha dit...

Chapeau!

Clidice ha dit...

I és que, al final, l'únic que realment importa és això. Això de ser metge és accessori ;)

Garbí24 ha dit...

i pensar que molta gent ho desaprofita!!!!

Assumpta ha dit...

Ufff... m'has fet emocionar, de veritat, no ho dic "per dir"...

Mr. Aris ha dit...

Jo només espero els caps de setmana per anar a jugar a basquet amb la meva filla. Salva, i si de grans ens agafa el síndrom "Niu buit"?

eudald ha dit...

és que n'hi ha que us feu grans i deixeu de tocar de peus a terra...
Has provat de fer tot això per a tu mateix? sense el teu fill? Potser ell se n'adona i t'ajuda amb les seves entremaliadures!

Sergi ha dit...

Si tots aquests mèrits que tens passessin per davant del teu fill i del tocar de peus a terra, potser no tindries tanta clientela aquí al blog, ni tampoc a la vida real.

Unknown ha dit...

Hi ha qui no es permeten que els seus fills els facin tocar de peus a terra.
De vegades quan arribes d'aguantar imbècils, com diu Alyebard, no estàs d'ànims pe jugar a nines... però si et permets sovint és la millor teràpia.
Ara, em preocupa això del niu buit...Suposo que per tot s'ha de passar...

Salvador Macip ha dit...

Gràcies a tots pels comentaris! La paternitat realment et canvia el punt de vista.

Deric ha dit...

moments pels quals val la pena passar l'estrés de publicar 9 llibres en 3 mesos i mig!

Salvador Macip ha dit...

Deric, que 8 ja estan publicats, home! Soc prolific pero no tant!