dissabte, 23 d’octubre del 2010

Addicció

Hola, em dic Salvador i sóc un addicte.

[Ara hauríeu de contestar: "Hola, Salvador!"]

Tot va començar fa tres d'anys. Acabava de ser pare, m'havia mudat a un país nou i tenia un feina nova que requeria molta dedicació. La meva rutina habitual se n'havia anat a l'aigua i no tenia temps per fer algunes coses que m'agradaven, com per exemple escriure. Vaig pensar que si m'organitzava bé, alguna estoneta podria rascar d'aquí i d'allà. Llavors vaig començar a escriure a les nits, quan tothom a casa dormia, l'únic moment del dia que em quedava una mica lliure.

Primer era només mitja horeta, just per aprofitar la calma de la nit, després del repàs final del dia a l'email, al facebook i els blogs. Però és clar, quan t'hi poses i t'ho estàs passant bé costa parar-te als trenta minuts exactes. Els vaig convertir aviat en una hora, convençut que no em passaria res si la restava de temps de dormir. I efectivament: no ho vaig ni notar. Així doncs, em vaig agafar encara mitja hora més. Al cap i a la fi, dormir set hores és un luxe innecessari. Amb sis i mitja passava de sobres. Poc després vaig veure que amb sis també. Menys d'això ja començava a afectar-me, així que el meu sentit comú em va obligar a parar. Dues hores davant l'ordinador cada nit era suficient.

Amb la meva dona teníem un pacte: com que el nano s'aixecava més o menys a la mateixa hora tots els dies, indiferent al concepte de festa de guardar, vam quedar que al cap de setmana ens donaríem un matí a cadascú. El dia que ens toqués, l'altre s'encarregaria de la fera i així podríem dormir fins que el cor ens digués prou. A mi em va tocar el diumenge. Naturalment, vaig començar a allargar les sessions d'escriptura del dissabte a la nit. Només una miqueta. Sense adonar-me, aviat estava fent maratons d'entre quatre i cinc hores seguides de teclejar sense repòs. Per no despertar sospites, m'aixecava a una hora raonable, com si m'hagués anat a dormir aviat, i la meva vida continuava aparentment igual.

Aquestes sobredosis d'escriptura em sentaven de meravella. Tota la setmana que esperava el dissabte a la nit! Curiosament, la meva ment aguantava desperta sense problemes, però el cos acabava cansant-se, el molt traïdor. Llavors vaig incorporar unes rutines d'estirament a les sessions. Cada hora parava cinc minuts, caminava una mica i em feia uns massatges. Vaig descobrir que així podia allargar-me fàcilment fins les quatre o les cinc de la matinada. Després dormia quatre horetes per cobrir l'expedient i com nou. Només tenia un problema: tanta estona davant de l'ordinador passava factura als meus ulls, el punt feble, que acabaven fent pampallugues i obligant-me a parar. Vaig arreglar-ho ràpidament amb un coliri. A la parada tècnica reglamentària, ara hi afegia unes gotetes de dòping a cada ull i problema solucionat.

Tot semblava que anava a la perfecció, exceptuant que el dissabte m'adormia al sofà després de dinar veient la pel·lícula (cosa que no havia fet mai abans) i que més tard, quan portava el meu nano al llit, a vegades em quedava fregit al seu costat aguantant-li la mà i la meva dona havia de venir-me a rescatar. Res greu. Però això em va acabar delatant i vaig haver de confessar el meu vici. Sí: estava una mica enganxat a l'escriptura. Però no passava res: ho tenia controlat. Podia parar quan volgués.

Vaig prometre a la meva dona que hi posaria remei i per demostrar-ho vaig proposar-me no escriure ni una sola paraula en tot el mes d'agost. Res de res. Exceptuant els blogs, és clar, els blogs no compten. I un llibre que havia d'acabar, que gairebé ja estava, era només el repàs final, que tampoc no compta. Hi havia també una col·laboració que m'acabaven de proposar i que em venia molt de gust, però és clar, les col·laboracions no són ben bé escriure, oi?, només donen la meitat de feina, tampoc no es poden comptar. I volia presentar una cosa en un concurs, això sí que no podia deixar-ho, o se'm passaria el termini, així que hauria de fer una petita excepció, només això. Aprofitant que pràcticament no escriuria res en tot l'estiu, potser em dedicaria a mirar-me uns poemes antics que tenia a mig acabar i que mai trobava temps per completar, però ja se sap que la poesia no és ben bé escriure, es podria dir, ja que són poques paraules les que acaben al paper, comparat amb novel·les, per exemple, per tant no implicava relament trencar la meva promesa.

Estem ja a octubre i m'acabo d'adonar que no he deixat d'escriure ni una sola setmana en tot aquest temps. Tinc sobre la taula quatre llibres acabats i dos o tres projectes més començats, i encara estic pensant en ficar-me en més embolics. No hi ha manera d'aturar-me! D'acord, ho confesso: sóc un addicte. Ho veig clar. Aquest és el primer pas, diuen, admetre que tens un problema. Això vol dir que ja estic camí de curar-me, li asseguro a la meva dona, ara sí. I per demostrar-ho, aquestes vacances de Nadal no escriure ni una sola ratlla. Menys els blogs, naturalment, que no compten. Ni el llibre de divulgació que he ha de sortir l'any que ve, perquè tinc data d'entrega i no puc saltar-me-la. I hauré de repassar una novel·la que he fet a mitges quan l'editor em suggereixi els canvis, però ja hem dit abans que els repassos no compten. Com tampoc compten els poemes, que ja gairebé els tinc a punt, si m'hi poso segur que els enllesteixo. I un llibre infantil que estic guionitzant, però això no és res, perquè la feina grossa l'ha de fer el dibuixant, els diàlegs són breus. I també podria aprofitar per desencallar aquella història que...

22 comentaris:

Unknown ha dit...

jajaja, no tens remei!!!

I jo tampoc, mira l'hora que és i jo per aquí, voltant pels blogs -i escrivint una mica...

Puigmalet ha dit...

Veient la imatge sembla que la dona s'ho ha pres prou bé...

Clidice ha dit...

Vaja que, directament, t'escrius al damunt! Incontinència, doncs nusé nusé, això es deu operar no? :) Ja la planyo la teva dona amb un neguit com tu al costat :)

b.a. ha dit...

Home, doncs si ara per Nadal pares, hi ha una coseta que et voldria encarregar... ep, que no és escriure, més aviat es tractaria de redactar... ara miro de posar-ho en ordre i en parlem!

Galderich ha dit...

Les presentacions de llibre compten?

Mr. Aris ha dit...

Molt bo. Saps que tens raó? Es increible la de gent que te aquesta adicció? la meva companya esta en l'organització d'un jurat d'un premi (no puc dir el nom) i està alucinada dels centenars d'originals que els hi arriben, una quarta part son metges.

romanidemata ha dit...

coi me l'he llegit d'una titada, sort que s'ha anat diluint i fent-se petit perquè encara esperava trobar-hi alguna engruna més després dels punts suspensius...

potser és una addiccio, però et dona satisfacció oi? dons mentre duri, tira, tu tira, després ja veuràs que diuen els doctors, els especialistes...

salut

Roser Caño Valls ha dit...

Quina energia creativa que tens! Si això és genètic, ja pots pensar que li encomanaràs aquest vici al teu nano. Felicitats per ser un ESCRIPTOR d'aquells que escriu cada dia!

marta (volar de nit) ha dit...

I què podem dir-te? Ah sii.. Hola, Salvador! :)

Sergi ha dit...

Addicte, addicte... a mi em fas una mica d'enveja, ja m'agradaria estar immers en tants projectes literaris. Ara que, si sumes tots els posts que llegeixo en una setmana, i els comentaris que faig, crec que no exagero si dic que seria lector d'una cinquantena de llibres l'any (més la vintena llarga de llibres de veritat que llegeixo) i escriptor de com a mínim 3 novel·les. Potser hauria de reinvertir una mica millor el temps? Però és que em teniu enganxat, joder, és culpa vostra!

kika ha dit...

hola salvador!!!

que viciós que ets, aix!!!

viu i llegeix ha dit...

I qui és el valent que et desenganxa?

jomateixa ha dit...

La meva veu interior ja fa molt temps que em crida "vols fer el favor de dormir més!!", però costa molt de fer-li cas i molt poc de trobar excuses, com les moltíssimes que has trobat tu aquest estiu.
Mirant aquest post, però, veig que tu assoleixes un nivell superior, i de molt.
Afluixa, que sinó serà pitjor!! i començaràs a donar-li tinta al nen i a escriure amb llet i... tumateix...

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Per sort és una addicció que tens ben controlada. Cap problema!

Marta Contreras ha dit...

No res, això no és pas una addicció, es veu clarament que ho pots deixar en un tres i no res... :P

Francesc Puigcarbó ha dit...

es difícil de curar, a mi s'em va passar després de llegir Bolaño, a banda dels blocs ja no he escrit res més. O possiblement el que creia havia d'explicar ja ho havia expressat en les sis o set novel·les que he escrit.

El veí de dalt ha dit...

Collons! Podries passar una mica d'aquestes dosis i no quedar-te-les per tu sol...Quina enveja de capacitat creativa!

Brian ha dit...

Hooola Salvadooor!

(Realment acollonant)

Pregunta terrible: hi ha el perill de que deixis de investigar?

Salvador Macip ha dit...

Gràcies a tots per les vostres mostres de condol. Acabaré superant les meves addiccions (o no!).

b.a., tu sí que m'entens... ;-)

Galderich, espero que no perquè la que ve ja no la cancel·lo!

Aris és un consol veure que hi ha tants malalts...

Joan, no sé si el teu consell és mèdicament molt sensat, però jo el segueixo ;-)

XeXu, molt addicte encobert, és el que hi ha a la catosfera...

Brian, un altre dia parlaré de la meva addicció a la ciència i de com planifico mentalment els experiments del dia a la dutxa. És que tenir un sol vici no és suficient per a un hiperactiu.

Alyebard ha dit...

Hola Salvador! benvingut a Blogaires Anònims ( és diria així? )

miq ha dit...

Molt bo! No sé com pots! És admirable. "desencallar aquella història que…" :)

meloenvuelvepararegalo ha dit...

:)