Addicció

Hola, em dic Salvador i sóc un addicte.

[Ara hauríeu de contestar: "Hola, Salvador!"]

Tot va començar fa tres d'anys. Acabava de ser pare, m'havia mudat a un país nou i tenia un feina nova que requeria molta dedicació. La meva rutina habitual se n'havia anat a l'aigua i no tenia temps per fer algunes coses que m'agradaven, com per exemple escriure. Vaig pensar que si m'organitzava bé, alguna estoneta podria rascar d'aquí i d'allà. Llavors vaig començar a escriure a les nits, quan tothom a casa dormia, l'únic moment del dia que em quedava una mica lliure.

Primer era només mitja horeta, just per aprofitar la calma de la nit, després del repàs final del dia a l'email, al facebook i els blogs. Però és clar, quan t'hi poses i t'ho estàs passant bé costa parar-te als trenta minuts exactes. Els vaig convertir aviat en una hora, convençut que no em passaria res si la restava de temps de dormir. I efectivament: no ho vaig ni notar. Així doncs, em vaig agafar encara mitja hora més. Al cap i a la fi, dormir set hores és un luxe innecessari. Amb sis i mitja passava de sobres. Poc després vaig veure que amb sis també. Menys d'això ja començava a afectar-me, així que el meu sentit comú em va obligar a parar. Dues hores davant l'ordinador cada nit era suficient.

Amb la meva dona teníem un pacte: com que el nano s'aixecava més o menys a la mateixa hora tots els dies, indiferent al concepte de festa de guardar, vam quedar que al cap de setmana ens donaríem un matí a cadascú. El dia que ens toqués, l'altre s'encarregaria de la fera i així podríem dormir fins que el cor ens digués prou. A mi em va tocar el diumenge. Naturalment, vaig començar a allargar les sessions d'escriptura del dissabte a la nit. Només una miqueta. Sense adonar-me, aviat estava fent maratons d'entre quatre i cinc hores seguides de teclejar sense repòs. Per no despertar sospites, m'aixecava a una hora raonable, com si m'hagués anat a dormir aviat, i la meva vida continuava aparentment igual.

Aquestes sobredosis d'escriptura em sentaven de meravella. Tota la setmana que esperava el dissabte a la nit! Curiosament, la meva ment aguantava desperta sense problemes, però el cos acabava cansant-se, el molt traïdor. Llavors vaig incorporar unes rutines d'estirament a les sessions. Cada hora parava cinc minuts, caminava una mica i em feia uns massatges. Vaig descobrir que així podia allargar-me fàcilment fins les quatre o les cinc de la matinada. Després dormia quatre horetes per cobrir l'expedient i com nou. Només tenia un problema: tanta estona davant de l'ordinador passava factura als meus ulls, el punt feble, que acabaven fent pampallugues i obligant-me a parar. Vaig arreglar-ho ràpidament amb un coliri. A la parada tècnica reglamentària, ara hi afegia unes gotetes de dòping a cada ull i problema solucionat.

Tot semblava que anava a la perfecció, exceptuant que el dissabte m'adormia al sofà després de dinar veient la pel·lícula (cosa que no havia fet mai abans) i que més tard, quan portava el meu nano al llit, a vegades em quedava fregit al seu costat aguantant-li la mà i la meva dona havia de venir-me a rescatar. Res greu. Però això em va acabar delatant i vaig haver de confessar el meu vici. Sí: estava una mica enganxat a l'escriptura. Però no passava res: ho tenia controlat. Podia parar quan volgués.

Vaig prometre a la meva dona que hi posaria remei i per demostrar-ho vaig proposar-me no escriure ni una sola paraula en tot el mes d'agost. Res de res. Exceptuant els blogs, és clar, els blogs no compten. I un llibre que havia d'acabar, que gairebé ja estava, era només el repàs final, que tampoc no compta. Hi havia també una col·laboració que m'acabaven de proposar i que em venia molt de gust, però és clar, les col·laboracions no són ben bé escriure, oi?, només donen la meitat de feina, tampoc no es poden comptar. I volia presentar una cosa en un concurs, això sí que no podia deixar-ho, o se'm passaria el termini, així que hauria de fer una petita excepció, només això. Aprofitant que pràcticament no escriuria res en tot l'estiu, potser em dedicaria a mirar-me uns poemes antics que tenia a mig acabar i que mai trobava temps per completar, però ja se sap que la poesia no és ben bé escriure, es podria dir, ja que són poques paraules les que acaben al paper, comparat amb novel·les, per exemple, per tant no implicava relament trencar la meva promesa.

Estem ja a octubre i m'acabo d'adonar que no he deixat d'escriure ni una sola setmana en tot aquest temps. Tinc sobre la taula quatre llibres acabats i dos o tres projectes més començats, i encara estic pensant en ficar-me en més embolics. No hi ha manera d'aturar-me! D'acord, ho confesso: sóc un addicte. Ho veig clar. Aquest és el primer pas, diuen, admetre que tens un problema. Això vol dir que ja estic camí de curar-me, li asseguro a la meva dona, ara sí. I per demostrar-ho, aquestes vacances de Nadal no escriure ni una sola ratlla. Menys els blogs, naturalment, que no compten. Ni el llibre de divulgació que he ha de sortir l'any que ve, perquè tinc data d'entrega i no puc saltar-me-la. I hauré de repassar una novel·la que he fet a mitges quan l'editor em suggereixi els canvis, però ja hem dit abans que els repassos no compten. Com tampoc compten els poemes, que ja gairebé els tinc a punt, si m'hi poso segur que els enllesteixo. I un llibre infantil que estic guionitzant, però això no és res, perquè la feina grossa l'ha de fer el dibuixant, els diàlegs són breus. I també podria aprofitar per desencallar aquella història que...