Per un costat, en Sànset comentava que "conèixer" el receptor d'una crítica (ni que sigui virtualment) pot condicionar-te a l'hora de dir el que penses. És cert, i està molt bé què el XeXu no s'hagi deixat influir pel fet que fa temps que ens seguim els blogs i hagi dit què li ha agradat i què no del llibre. Per mi això és el que un hauria d'esperar d'un bon crític. Jo desconfio de les ressenyes que són positives de dalt a baix o excessivament entusiastes (igual que de les que són totalment negatives). És inevitable trobar almenys una cosa que no t'ha fet el pes en un llibre, fins i tot en un que t'hagi impressionat molt. Un crític té el deure de dir-ho.
Des del punt de vista de l'escriptor, està clar que volem veure tants comentaris positius als nostres llibres com sigui possible, perquè indubtablement ajuden a vendre. A més són bons per a l'ego... Però sincerament, jo espero amb molt d'interès què trobin defectes al que publico. Ja he dit altres vegades que això m'ajuda a millorar-me. Puc estar més o menys d'acord amb una opinió negativa, però la majoria de vegades en puc extreure alguna mena de lliçó.
Parlant d'això, un dels punts que critica el XeXu és el fet que la història que explico (l'ascensió i davallada d'un rapper) no és prou realista per culpa de l'idioma: "El català no és una llengua creïble en boca d'un negre del Bronx, per més improperis que deixi anar. El català no està fet pels tipus durs." Quan em vaig plantejar escriure aquesta història, un dels reptes va ser precisament aquest: ser acurat amb la forma de parlar del protagonista. La meva tècnica va ser construir primer els diàlegs en anglès (exemples no me'n faltaven al meu voltant) i després traduir-los. Els resultats van rebre elogis d'un parell de catalans que vivien a Nova York com jo, cosa que em fa pensar que m'hi deuria acostar bastant. El problema és que no conec cap altre exemple publicat de rapper americà parlant català, així que no sé si algú se n'ha sortit millor que jo.
Però l'argument del XeXu sembla ser més aviat conceptual: per molt bé que m'hagi sortit, ell diu que el català no funciona en segons quins àmbits. I té raó: a la nostra llengua li manca tota la part baixa del registre, què tradicionalment ha estat ocupada pel castellà. Però no és que les eines no hi siguin: és que no es fan servir. Per això ens sona estrany. Jo crec que calen més esforços com el meu, que ja en veiem de tant en tant, sobretot en traduccions. Necessitem més històries on els quinquis parlin català. Tal i com diuen en McAbeu i en Sànset als comentaris, tot és qüestió de normalitzar-se.
Hi ha també una segona implicació dins aquesta opinió del XeXu: si som estrictes només podríem escriure sobre la nostra cultura. Es diu que un ha de parlar del que coneix millor, però a mi això sempre m'ha semblat una animalada. Cal estar documentat, sens dubte, però trobo absurd que els escriptors catalans haguem de parlar exclusivament d'històries ambientades a la Garrotxa. Per altra banda, això és el que ens trobem normalment: la majoria de la nostra literatura (i potser d'altres també) va sobre coses que passen a protagonistes catalans, si més no la que té més èxit de públic i crítica. No és estrany que com a lectors ens sentim incòmodes si un llibre que no és una traducció fuig d'aquests paràmetres. Jo espero que això canviï algun dia.
25 comentaris:
Volem una llengua normal i perquè ho sigui ha d'estar normalitzada en tots els registres.
Pensar que els escriptors catalans només poden escriure "històries ambientades a la Garrotxa" es posar-nos, nosaltres mateixos, pals a les rodes i em sembla que per això ja n'hi ha prous que ho fan des de fora perquè encara els ajudem nosaltres.
Jo hi estic totalment en contra d'aquesta opinió. El català és una llengua sobradament potent. A mi em sembla que un cop t'has acostumat a escoltat diàlegs durs amb català t'hi tornes addicte (com a exemple personal quan vaig veure Pulp Fiction doblada al català, li vaig trobar encara més gràcia i més duresa a moltes parts). El que ens fa falta és més costum a llegir més tot tipus de coses en català igual que a escoltat tot tipus de pel·lícules en català. La gent diu que el doblatge o les traduccions en català són estranyes i això no és veritat, el que passa que ens falta costum i nosaltres mateixos ens posem la barrera. Jo us ho dic, com més cinema doblat al català i com més llibres en català (tant originals com traduïts) llegiu/escolteu, més us agradaran (i això no vol dir que també pugueu gaudir dels originals si en coneixeu la llengua). Ja veureu com si feu la prova us tornareu addictes, a més, posats a comprar una traducció d'alguna cosa, comprem-la al català, no? (així penso jo almenys)
La història pot estar ambientada a la Garrotxa i se totalment universal, vegis per exemple Vargas Llosa i d'altres, i passar a Nova York i ser absolutament provinciana.
Per part meva, sóc incapaç de fer crítiques literàries dels coneguts, tot se'm barreja, per això les evito sempre que puc. Aquestes coses han acabat amb grans amistats per una banda i han generat molts clientelismes per l'altre. Encara que avui, als suplements literaris dels diaris i a la tele, tot es fa 'entre coneguts' cosa que provoca el segon efecte.
La llengua sempre és ficció literària, es pot escriure el que es vulgui i d'on es vulgui si es fa bé, quan la cosa 'sona estranya' és perquè no s'ha trobat el to, cosa que passa amb molts doblatges al català i també al castellà.
Sento ser pesada però és que el tema em motiva, Vallmitjana va intentar la cosa i va incloure tipus durs en els seus llibres, parlaven caló, pràcticament, el català 'xava' de barri baix va estar molt mensytingut i bandejat del context i ara, ves, ens faria falta. Espriu també va fer alguna coseta, però, vaja... si els pinguets m'arramanguinyo...
al xexu, el dia de la presentació ni un canapé! Que es això de criticar al gran SM? i si que hi ha un català baix i rastrer que es parlava abans de la guerra, cullons.
Jo crec que la clau és que ens deixem tots plegats "d'hòsties" i de complexes, que són totalment imposats per nosaltres mateixos. El català és un gran idioma (com tants d'altres, però amb la gràcia que és el nostre) i serveix per a explicar qualsevol cosa imaginable (mai més ben dit). Una mica perdre la pròpia vergonya. Per cert, jo també penso que un llibre no és mai rodó del tot i sempre té aquell que, però si quan acabes fas balanç i et surt positiu oblides allò que potser no t'ha agradat i li perdones a l'autor. (un altre cop, segons opinió meva). I ja no em faig més pesat amb més comentaris.
El tema que Bloguejat planteja aquí ens porta a constatar que el català encara no és una llengua normalitzada. Ha estat una llengua bandejada, que ha patit (pateix) un greu procés de diglòssia i això fa que es trobi, podríem dir, en fase de laboratori després de la reforma fabriana.
La manca d'un registre "baix" de la llengua és un dels símptomes d'aquesta situació.
Des del meu punt de vista, fins que el nostre país no es normalitzi nacionalment i tinguem catalanoparlants en tots els nivells socials, no tindrem, de manera natural, tots els registres habituals d'una llengua.
no ho dic amb el cent per cent de convenciment, però em sembla que no s'haurien d'inventar registres d'una llengua que no existeixen ( si és que no existeixen), si hagués d'escriure una conversa d'aquest tipus ho faria tal com és a la realitat i si cal utilitzar el castellà, l'anglès o qualsevol altra llengua ho faria (hi ha peus de pàgina que ajuden a clarificar significats).
D'altra banda l'ofici d'escriure és o ha de ser un ofici lliure en tots els sentits i per tant és clar que cadascú pot parlar o escriure històries on li vingui de gust, només faltaria..!
No és que un català només pugui escriure històries ambientades a la Garrotxa, és que qualsevol escriptor tendeix a situar les seves històries en ambients que coneix, i no ho ha gaires escriptor catalans (relativament parlant) que coneguin NY.
És veritat, com diu SM, que a la nostra llengua li manca la "part baixa del registre", i que per tant, una història equivalent ambientada a Barcelona sonaria artificiosa sense una part dels diàlegs en castellà. Però és que, des de aquest punt de vista, és com si fos una traducció de l'anglès al català, i per tant és totalment pertinent que tots els registres es bolquin al català.
Això ve a ser com el primer cop que "Dallas" es va sentir en català. El JR no semblava pas tant creïble com abans. Però tot és qüestió de temps, com dius tu, si s'escriu de tot ens anem acostumant als diferents registres.
Sobre si hi ha algun altre exemple de rapper americà parlant català: no és el mateix, però a "La conxorxa desl ximples" hi apareix un personatge negre, en Jones, que pertany als baixos fons de Nova Orleans. En l'edició que tinc, la traductora tracta de fer-lo parlar d'una manera concreta, intentant se fidel al caràcter original (ella mateixa ho explica en una introducció del llibre). Trobo que el resultat no està del tot aconseguit, en Jones sembla més aviat un pagesot.
He seguit amb interès els comentaris i m'han fet pensar en el famós "ets un pendó, Sue Ellen", del JR. Vol dir això que els marits catalans no havien menystingut abans les seves dones o que, senzillament, no estavem fets a sentir-ho per la tele?
M'agrada que la literatura s'obri a nous registres lingüístics. En aquest sentit, un autor contemporani que també està fent molt en aquests temes "fora de la llei" (del diccionari, en aquest cas) és en Ferran Torrent.
Ara m'ha picat la curiositat, aquest llibre!!!
Gràcies a tots per participar en el debat. No us feu pas pesats! Aquests són temes que donen per molt...
Molt d'acord amb el que diuen el Mac i el Mike. No ens hem de limitar i hem de seguir explorant tots els registres de la nostra llengua.
Júlia, és cert que la localització no determina com d'universal és una història. Però és simptomàtic que una cultura tingui la majoria de els seves obres cabdals en una sèrie reduïda d'escenaris. Comparteixo el que dius de la crítica: a mi (i a molts professionals!) també em costa molt si hi ha amistat pel mig. Per això ser un bon crític és tan difícil! No conec l'exemple que cites del Vallmitjana, l'hauré de buscar. Pedrolo té alguna cosa negra on també surt un català més "baix". I el xava de Entre Sant Peters i Sant Pau, del Munné i Jordà, és acuradíssim.
Aris, tots els canapés que no es menjarà el XeXu van per tu! :-)
tirantlobloc, la diglòssia és un dels nostres problemes. Haver de lluitar per la supervivència ens ha obligat a oblidar altres batalles necessàries.
lolita, el problema és que en el meu cas, tots els diàlegs de la novel·la haurien d'haver estat en anglès. No ho hagués pogut llegir la meitat del públic potencial!
Seguint el que diu el Brian, una altra cosa seria si l'hagués ambientada a Catalunya. Llavors hagués tingut més lògica que cada personatge parlés en el seu idioma més natural.
jomateixa, l'exemple normalitzador de TV3 és el més clar. La feina no està del tot feta!
captaire, traduir els dialectes de l'anglès (o qualsevol altra llengua)és un problema del que defugen la majoria de traductors (i a les pel·Lícules i la TV ja no en parlem!). Almenys en aquest cas ho van intentar (he llegit el llibre que cites en V.O. i no deuria ser fàcil).
Montserrat, encara recordo el rebombori d'això del pendó, i ara ens sembla el més normal del món. Pensava en el Ferran Torrent quan llegia algun dels comentaris. Com tu dius, és un bon exemple.
El català pot ser tan vàlid com qualsevol altre idioma per a qualsevol registre sobre el qual es vulgui parlar. Cert és que no estem acostumats a sentir el català en certs ambients, però cal canviar aquesta tendència. Per exemple, tenim grups de música en català de hip-hop i rap que són molt bons. Com diuen, per desgràcia, que hi hagi constatacions com aquesta demostren que el català no és una llengua normalitzada.
És una qüestió d'hàbit, sense dubte, que una determinada expressió o forma de parlar ens soni bé o malament en una llengua X, la que sigui. Potser en XeXu és massa jove per haver-s'hi acostumat, hehe... Jo també recordo el primer JR en català, i realment semblava artificial (ara m'ho continua semblant, però això em passa amb tots els doblatges, en qualsevol llengua).
Un llibre no cal doblar-lo ni subtitular-lo. El teu encara no l'he llegit, Salvador, però no tinc cap dubte que la llengua no li restarà punts.
Gostei tu blog.
Sóc l'única que va pensar que el comentari d'en XeXu sobre que el català no està fet pels tipus durs anava mig en broma?
O sigui, que crec (i parlo absolutament a títol personal, que "interpretar" els pensaments dels altres és sempre molt agoserat) que a ell potser li deuria sonar una mica estrany i va voler deixar-ne constància més que res com a "curiositat" però sense fer-ne d'això el menor problema... com si hagués volgut dir que no hi estem acostumats i punt, sense anar més enllà.
De fet, jo també recordo no tan sols els principis d'en JR sinó que a mon pare, que li agradaven força els westerns, li resultava xocant sentir-los parlar en català (però no en castellà!!) i és que és tan sols qüestió d'acostumar-s'hi.
De fet, i responent a Micke Tracking, mai a la vida diria que en XeXu té cap mena de complexes amb la llengua catalana :-)
De totes formes, com a mi certs vocabularis no m'agraden en cap idioma, doncs ho tinc més fàcil :-)
L'escriptor (català o no) pot escriure sobre el que vulgui i, si en sap, se'n sortirà.
Tot això del provincianisme és una bestiesa segons la qual Kafka seria l'escriptor més provincià de la història.
Crec que en català es pot escriure sobre absolutament tot, com en qualsevol altra llengua i et felicito per haver-ho demostrat.
Hauria de recuperar on i com, però precisament, com a guanyador del primer concurs poca-solta del salvador Macip, em vaig endur el Rei del món, el vaig llegir (devorar) i vaig felicitar-lo pel to que va saber trobar pel català dels baixos fons novaiorquesos.
Salvador Macip va arriscar, perquè feia un ús no sempre normatiu de la llengua. Però és normal (i genial) que fos així, davant un registre informal mai prou ben recollit pels diccionaris.
Recordo que no fa molt va sortir també un diccionari del grup Flaix de ràdio, el diccionari del català col·loquial i les solucions que proposaven grinyolaven força.
Macip innova, arrisca i jo crec que l'encerta.
No tingueu dubte que el català serveix per a comunicar tot allò que vulguem comunicar. Amb solvència i sense complexos cap a cap altra llengua.
Home hi ha els llibres ara reeditats de principis de segle passat escrits en català de Juli Vallmitjana sobre el món de la delinqüència i del cuento com La Xava i després hi ha tot un argot creat detectivesc per Jaume Fuster amb el seu personatge LLuis Arquer; Manuel de Pedrolo...vull dir que sí que el català té registres xava i d'argot i no s'han d'inventar en tot cas actualitzar....
Perdoneu que arribi a misses dites. Caram, vaig llegir aquest post pel reader i en venir cap aquí no hi era. Vaig pensar que era una llàstima, que suposava que ja sortiria més endavant, però com que el refotut reader no m'ha avisat que ja estava disponible, no hi he pensat més. És el que té tenir 'xivato', no fem servir el cervell per recordar les coses... bé, que em sap greu.
El debat que s'ha generat és molt interessant. No cal dir que estic d'acord amb les opinions que diuen que el català és una llengua potent i tant de bo es fes servir en tots i cadascun dels àmbits de la nostra societat. Això inclou també tot tipus de registre. Això no vol dir que el nostre llenguatge vulgar o groller no hagi de ser heretat d'altres llengües, els baixos fons de Catalunya no crec que facin servir expressions com tros de quòniam o xixerel·lo. Els insults en català són per riure, i els que sonen forts són els heretats o compartits amb el castellà, els típics.
Quan vaig dir que el català no està fet per tipus durs volia dir 'per tipus tan durs'. És clar que es pot fer servir per gent d'aquí, jo sóc molt mal parlat i no és gens estrany que afegeixi el prefix 'puta-' a moltes frases. Es pot parlar de manera grollera en català, només faltaria. Però aquí a la nostra terra no veig massa negres del Bronx o de Harlem, em sembla que aquests, igual que els de la NBA, juguen en una altra lliga. Ni en veig per aquí, ni dubto que els d'allà parlin català. Per això les dues coses no em lliguen.
Això no vol dir que l'esforç que has fet, Salvador, sigui notable i et puc dir que no veig la manera de fer-ho millor. Segurament ets qui s'hi pugui haver acostat més, però és que hi ha coses que no lliguen, simplement, i això no és tenir complexes amb la llengua, trobo. Traduir un suahili tampoc deu ser fàcil, amb aquests sorollets estranys que fan. Estic d'acord amb aplaudir el teu esforç, però per més que estimi la meva llengua, no he de pensar que serveix per a tot. I no em suposa un problema, on estigui el català, que es treguin totes les altres, només dic que hi ha coses que no em lliguen, i no passa res. No aniré a tenir tractes amb un negre del bronx en català (i probablement ell no entendria el meu anglès, així que...).
I res, que és la meva opinió, no cal que em tireu als lleons. Trobo molt bé que aquí es defensi la postura d'en Salvador, només espero que després fora d'aquí no penseu d'una altra manera, o fins i tot comenteu donant la raó a qui li llegiu el post. Em sembla que per la meva sinceritat, que opinar és gratis, ja em mereixo algun que altre canapè, no?
Albert, em sembla que encara tenim molta feina a fer, però poc a poc anem millorant.
Ferran, un dels problemes és que hi ha traduccions dolentes, i això fa que soni anrtificoses. Per altra banda, també hi ha materials de partida (per exemple la parla d'un rapper del Bronx) que fan especialment difícil la traducció. No és un tema fàcil...
Assumpta, jo també vaig interpretar aquesta crítica del XeXu com una cosa "secundària". De fet, ell tenia més problemes amb altres tries que havia fet jo (com per exemple no voler explicar la història sempre de forma linial). I no s'hi val això de no voler llegir històries de trinxeraires, dona! No ajudes a finançar la feina dels normalitzadors incorregibles! :-)
David, no sé si ho he demostrat, però almenys ho he intentat. La tria del tema va ser conscient: per un costat em tocava de prop (relativament) i per l'altre sabia que a ningú més no se li havia acudit!
Víctor, és cert, recordo la teva crítica i potser l'hauria d'haver citat com a contrapunt. Tinc el diccionari dels Flaix i se'ls ha de reconèixer l'esforç i les ganes, però defugen d'alguns temes claus i sí, algunes propostes no acaben de ser molt digeribles. Però se'ls ha d'agrair que ho intentin!
Elvira, és el que dius: s'ha d'actualitzar. Aquests llibres que dius en alguns casos tenen ja 50 anys. Hem de descobrir com parlen els xaves del segle XXI (si és que encara parlen català...)!
XeXu, ja està bé que per motius tècnics hagis esperat fins al final. Mira la que has organitzat! :-) Estic d'acord que els estrats baixos dels territoris de parla catalana són poc creïbles si parlen en català. Aquesta és la nostra realitat social, què hi farem. Insults com tros de quòniam tenen equivalents també (pedazo de alcornoque) que tampoc no es fan servir gaire. El rang de paraules "fortes" en castellà tampoc no és tan ample si vols fer-ho creïble. El problema del que dius no limita tant els llibres escrits en català (pocs autors catalans trauran un rapper malparlat en un llibre) sinó en les traduccions. Si realment hi ha coses que no sonen creïbles en una llengua (la nostra i totes les altres), ens perdrem un munt de bons llibres que seran intraduïbles. No dic que no sigui difícil, ni que els resultats acabin sent bons, però s'ha de seguir intentant... Em sembla que el debat que has començat ha resultat molt interessant i tampoc voldria que et prenguessis algunes opinions com atacs personals. Jo mateix entenc perfectament el que vols dir i en part també hi he d'estar d'acord. Per això i per la teva sinceritat, et mereixes que et guardi una plata de canapés especialment per a tu i te l'envïi a casa...
Ja saps l'adreça, hehehe.
Es perd molt en les traduccions, això és cert. I mira que penso que a casa nostra tenim bons traductors i dobladors, i jo sempre n'he sigut un ferm defensor, però noi, m'ha donat per veure FRIENDS en anglès, després de veure-la sencera en castellà, i no hi ha color. Moltes coses són intraduïbles, i d'altres sonen molt poc creïbles en boca d'algú que parla català o castellà. Això no vol dir que no s'hagi de fer, i no treu cap mèrit al teu esforç, ja et comentava que jo no sabria fer-ho millor ni de conya, però tampoc no crec que un rapper americà tingui un infinit ventall de paraules grolleres i insults, no? Són uns pocs molt repetits i que sonen molt fort. Si el fas tenir un vocabulari variat potser l'estàs sobrevalorant i no volem que parli com un Pompeu Fabra dels carrers del Bronx. Ho resumiria amb un 'fill de la gran puta' i poca cosa més. Ara si que parlo des del desconeixement, i tu has viscut a Harlem, però no em sembla una gent especialment culte i amb un vocabulari ric, sinó tot el contrari. Potser m'equivoco, però és la idea que en tinc, i com que és la idea que tinc al cap, una altra cosa em resulta poc creïble.
Ara no sé si m'explico millor o encara ho espatllo més.
Per cert, quina bonica paraula la de 'trinxeraire' que li comentes a l'Assumpta, molt bona aquesta!
Esta bé, crec que li podem deixar tastar els canapés...
Publica un comentari a l'entrada