diumenge, 23 de gener de 2011

Kerouac

Feia almenys quinze anys que no llegia Kerouac. Perquè Kerouac s'ha de llegir quan tens vint anys. Però curiosament l'he reenganxat amb tantes ganes com llavors.

La forma d'escriptura dels beats és oposada a la que proposava l'altre dia. Posaven al paper el que els sortia del cap i no ho repassaven gaire. Explicaven la seva vida i els seus pensaments (gairebé com un blog no?), un pas més enllà dels seus predecessors, com Hemingway i Henry Miller, que es quedaven només amb la vida. I precisament això és el que va convertir-los en revolucionaris (se n'ha de saber, no us penseu; a la majoria de gent li surt un bunyol quan intenta radiografiar-se el cervell). Avui en dia, seguir fent Prosa Espontània, com Kerouac l'anomenava, seria just el contrari: un anacronisme. Però això no vol dir que no se'n pugui gaudir. Quan escrius has de mirar endavant; quan llegeixes pots mirar cap a on vulguis. Que avorrit seria, sinó.

Kerouac tenia un mètode, com tots, i també en parlava de tant en tant. Fins i tot va reunir-ne les bases en un decàleg. Bé, trenta punts. M'agrada el 13è: Elimina qualsevol inhibició literària, gramatical, sintàctica. Perillós si se n'abusa, perquè si et menges la puntuació, com feia ell, perds una de les grans armes que té l'escriptor. El 15è és el que trobo que ja s'ha fet prou vegades: Explica la història vertadera del món en forma de monòleg interior. I en el 26è descobreixo que Kerouac ja havia pensat que calia "manllevar" del cinema:  El llibrepel·lícula és una pel·lícula en paraules, el format visual americà. Ja us deia que no havia descobert res nou...

7 comentaris:

XeXu ha dit...

Potser aquí marxem a l'altre extrem, i tampoc no sé si això s'adaptaria a la manera d'escriure que jo triaria. Si ho porto al format domèstic dels posts, m'agrada pensar-los una mica per tenir clar què dic, i repassar-los després per fer retocs i corregir. Però també sovint el que acabo explicant no és el que pensava al principi, vull dir, que molts cops no sé quin serà el final del post quan començo a escriure, i això inclou alguns relats també.

Ja sé que és molt comparar un llibre amb un post, però parlem d'escriure, i entenc que la manera que té cadascú es manifesta en el format que sigui.

SM ha dit...

XeXu, què fas despert a aquestes hores! Altre cop te m'has avançat. En el proper post parlaré d'una versió crec jo que millorada de la prosa espontània de Kerouac. Salvant les distàncies, crec que és lícit comparar els "dietaris digitals" amb aquesta mena de dietaris semi-ficcionats que feien els beats. Jo tampoc no triaria escriure així avui en dia: és un camí que em sembla una mica esgotat, tot i que algunes coses es poden aprofitar encara. (Dit això, confesso que tinc una novel·la totalment beat inèdita guardada en un calaix...)

Puigcarbó ha dit...

Potser es va anticipar en la manera d'escriure, com Truman Capote. De fet Kerouac podria ser considerat el primer bogger. Ah! per cert, vaig acabar de rellegir On the Road a finals de l'any passat, i és manté molt fresca, rancament ha envellit molt bé, sobretot perquè no ha envellit gens.

Aris ha dit...

Oh, Kerouac, això son paraules majors...he de reconèixer que totes les seves històries les he vist en forma de pel'lícula i he llegit poc d'ell, però es mític. Es "On the road". M'encanten les pelís de carretera. Entenc per això que molta gent considera millor dostoiesky que kerouac, però jo crec que els beats ho van canviar tot.

Elfreelang ha dit...

Jo fa relativament poc, un any i escaig em vaig llegir haikus del Kerouac, que era una faceta seva que no coneixia, potser es va avançar al seu temps, a mi m'agrada Kerouac, cada escriptor té el seu mètode encara que no en tingui cap ( que ja és tenir-ne un) tots els extrems poden resultar arriscats però diria que a ell el seu mètode li va anar prou bé!

C. ha dit...

The fet On the road, el manuscrit, està escrit en un sol rotlle, oi? COm un enorme paper de Wc, tal com li rajava.

en Girbén ha dit...

El que no s'ha de fer mai de la vida és llegir una biografia detallada del Kerouac, i molt menys intentar imitar-lo; això mai!
M'agraden els seus petits moments zen (com a "Angels of desolation"), o vist des dels ulls preclars del seu amic Gary Snider.